EXPOSICIONS. DEL PRESENT I DEL PASSAT

Una gràcil criatura es cimbreja tot gronxant-se en un racó mentre és observada per un munt de menines de tota mena que alhora tafanegen un paisatge mediterrani que ,casualitat o no, té un dúctil perfil femení.   Més enllà la figura d’un torero que curiosament també es molt semblant al personatge que xerra amb Einstein , remira embadalit un relleu de subtils textures  que alhora son admirades per unes sensuals i seductores figures femenines de traç i caràcters felins.

Tot això i molt més s’aplega en el sempre atapeït estudi d’en Josep Mª Gomis, aquest escultor, dibuixant, pintor.., artista en una paraula, que després d’uns temps silenciosos es llença ara desfermat a proclamar als quatre vents la seva veritat artística i creativa i que es presenta amb el seu excel·lent fer en el sempre exigent espai de Can Caralt.

Posseïdor d’una acurada formació, molt destre en l’ús de la tècnica  emprada sempre com a mitjà i mai com a finalitat , Josep Mª Gomis entén molt bé que l’art és mitjà per transmetre sensacions i molt especialment emocions. Que cal fer viure el més íntim per assolir la sempre desitjada comunicació creativa, somni final de tot creador.

Observador dels demés i d’ell mateix , Josep Mª. Gomis se’ns presenta en la seva nuesa oferint les mil cares del seu fer: Sensible, dolç, irònic, mordaç, sensual, agosarat , tímid, juganer.... Diverses cares d’un polièdric creador que ha entès com pocs que tota creació per a ser reeixida li cal sempre una bona dosi de misteri. Aquell que sempre està present en els seus treballs , aquell que és un goig descobrir. Aquell que sembla amagar-se rere la mirada d’un artista massa temps reclòs i del que ara és un plaer gaudir-ne amb intensitat en la seva plenitud.

Aquest és el text escrit com a presentació de l’exposició que el bon amic i escultor , en Josep Mª Gomis, ens ofereix d’ençà la setmana passada al Museu Arxiu de Llavaneres, un text que una vegada vista la mateixa ens fa avinent que la vam encertar amb aquestes paraules.

Ho  dic ja que l’exposició és una nova demostració del magnífic moment creatiu en el  que es troba l’autor. Alliberat del tot d’una cotilla invisible que l’empresonava , Josep Mª Gomis es dedica simplement a fer el que li dona la gana. Afermat en un llenguatge tècnic que domina sense escarafalls , presenta allò que li es escaient en cada moment. Així al costat de peces de gran profunditat , ens presenta  altres més simples però no despullades de qualitat , quan no aposta per una fina ironia que accentua la seva intenció comunicativa , confegint un tot que fa de la seva exposició , no una gran obra mestre , però sí un espai del tot recomanable tant per l’aspecte artístic com per el sensitiu i l’emotiu, demostrant un cop més que en Josep Mª Gomis ha deixat de ser allò que semblava ser , - un escultor de sants -, per ser un artista amb tots els ets i uts .

Una exposició de recomanable visita que certifica el magnífic moment d’un autor al que ja no hem de perdre de vista .

Josep Mª Gomis. Escultures i dibuixos
Museu Arxiu de Llavaneres. Del 27 de Maig al 26 de Juny de 2011

RETORN AL PASSAT

Hi ha exposicions que ens retornen a uns temps que un pensava haver deixat definitivament enrere. Son uns retorns  a la vella “Anticus” al Pla d’en Boet, amb la Sra Recto i les seves antiguitats reals i les antiguitats en forma d’exposicions amb els noms de Domingo i cia. O a “Studium 48” al carrer de Sant Josep, o a Tot-Art al Torrent, amb aquelles imfumables fagedes d’en Jordà o les carrinclones composicions de gerros, llibres o violins. Estampes d’altres temps que un creia del tot finiquitades. Però es veu que no. Diem això ja que en aquests dies Gal-Art i de la mà del pintor Miquel Güell ens retorna a aquelles mirades que un creia ja definitivament perdudes.

Així és. Miquel Güell, artista que està en la vuitantena entén l’art d’aquesta manera. Així l’ha sentit , així l’ha viscut , i com no , així el plasma. I com que en aquestes edats no és pas qüestió de canviar ens trobarem aquí amb tot el classicisme del món , amb uns treballs que no son pas un prodigi ni d’imaginació, composició ni tècnica, i que sols poden ser acceptats per aquells a qui el rellotge de l’art s’hagi parat ja fa molt de temps.

Però com que es veu que d’aquests ni han molt més dels que ens pensem, que segueixen extasiats davant d’un plec , la burilla d’una cigarreta o d’un all , una ceba, o d’un cogombre , ves a saber si dels tòxics ,- i valgui aquí tota la intenció de la comparança -, hi hauran espais comercials que en tindran cura per exposar-lo , fet que sempre ens doldrà però a l’hora entendrem ja que l’art a més de cultura és un negoci, encara que a vegades ningú vulgui veure aquesta cara del mirall.

Miquel Güell.- “Realisme Artístic”

Gal-Art. Del 25 de maig al 15 de Juny de 2011

PARÍS, PARÍS.

Carme López  és , com molt bé diu l’Antoni Luis en l’escrit de presentació del catàleg , una pintora de vocació tardana però a la que ha dedicat d’ençà el descobriment interior d’aquesta passió el més alt grau d’esforços  en tots els angles que s’han de considerar en l’aprenentatge sempre difícil de la creació plàstica.

En el decurs dels darrers anys hem pogut seguir els avenços en el seu treball que li han permès assolir una certa dignitat pictòrica. Uns avenços que tenien com a revàlida aquesta exposició a Gal-Art , en la que podríem dir la seva primera exposició seriosa, amb un resultat que no ha estat pas reeixit del tot.

París , especialment els seus cafès , ha estat el tema triat per la mateixa. Una temàtica tan atractiva com agosarada , tant per la dificultat intrínseca de la mateixa , com pel fet de la inevitable comparança amb tants i tants artistes que s’han enfrontat a la mateixa temàtica.

Carme López surt airosa del que podríem dir creació d’ambients. La recerca d’una lluminositat assossegada amb l’ús de cromatismes ocres / marronosos  amb un acurat contrapunt de blaus i vermells , serveixen per donar vida a les obres establint una dinàmica confidencial que ens permet endinsar-nos en les sensacions rebudes per l’autora , però lamentablement les obres perden encanteri especialment per l’ús inadequat de les figures , que encomanen el seu encartonament al global .

El tema de la figura en el paisatge , ja sigui obert com interior , és sempre de gran dificultat ja que serà condicionant absolut en el resultat final de l’obra. Carme López , com tants altres autors en formació, estableix la figura com un element  superposat a la globalitat i no integrat en la mateixa. A més , el seu tractament pictòric establert quasi en un concepte aquarel·lístic , distorsiona en la divergència el tractament global de la peça que per l’encant assolit en l’ambient.

Una mostra dons que ens permet esbrinar que Carme López està en el camí, però alhora veure que encara queden tecles de la seva creativitat que cal afinar adequadament. Potser ara , després d’aquesta exposició, és moment de deturar-se i reflexionar. I penso que cal refrenar ímpetus i establir una pintura més reflexiva , més pensada.

Massa vegades aquells autors que arriben ja més granats a la pintura tenen l’absurda sensació de que els hi manca temps i que per tant tenen que cremar etapes de manera desfermada. És un absolut error. L’art , com la cuina , precisa del seu temps, i ara el temps de la Carme López ha de ser més lent, ha de mirar el que precisa , el que li cal i el que li manca.

Si ho fa així el progrés desitjat podrà continuar , si no es quedarà en el que és ara una digna pintora afeccionada, i penso que el seus límits estan més enllà d’aquesta senzilla i primera meta.

París, París. Carme López

Gal-Art. Del 29 d’Abril al 21 de Maig.

DIVERSITAT

Fa un parell de post que parlava de mones i del meu enyorat record de les mones de crocant. En Miquel Àngel Faidella, bon amic em comenta que lla també n’havia menjat de petit i pel meu record m’envia aquesta fotografia amb dues mones de crocant. Serà qüestió de seguir la pista i començar a quedar amb ell per l’any vinent i aconseguir-ne una per tornar plegats a temps d’infantessa.

En Miquel Àngel és a més una de les ànimes màter de l’Associació Sant Lluc que comença ja a preparar la seva festa biennal de la Torres García ,amb data de la grossa pel 12 de Maig. I vagi coma prèvia el que m’ha dit un ocellet de que enguany el nivell qualitatiu és millor que el de les anteriors edicions , fet del que ens congratulem i molt.

I ja que parlem de la Sant Lluc valgui la convidada per demà  quan els nervis del Barça- Real Madrid ja estiguin asserenats  - espero que amb tota alegria -,per fer oportú canvi de cabal i acostar-se a m1tv i veure el debat de “Pantalla Oberta” amb el tema de la Biennal, amb la participació de la gent del Sant Lluc , amb Marc Llacuna, guanyador de l’anterior edició , i amb el que això escriu. A priori m’agrada pensar que pot ser un debat interessant i espero que profitós.

Com profitosos poden ser  els dos actes artístics culturals previstos pel proper dijous. Estic totalment convençut que un ho serà, com és el cas de l’exposició que Sandro Soriano presentarà a l’espai Capgròs en la que pot ser el seu refermament absolut en el món artístic mataroní amb la peculiaritat ben personal del seu estil.

De l’altra , la cosa està per veure. Parlo de la xerrada que l’alcaldable Joan Mora realitzarà a Gal-Art tot parlant del seu programa especialment en el que pertoca a cultura i art. Serà capaç de presentar una idea novadora ?.

Penso que no i ho lamento especialment per Francesc Masriera , regidor actual de CiU i que al meu entendre ha estat relegat injustament en la llista electoral. Vull públicament felicitar-lo per el paper que ha dut a terme en la vida cultural mataronina , per la seva constant assistència als actes cultural, - fet del que molts haurien de prendre nota -, per la seva bonhomia , per saber escoltar , per discrepar en el diàleg , per no voler imposar mai res.
Una línia d’actuació la de Masriera que cal remarcar com és mereix. No el coneixia , però em plau pensar que en aquest moments  ens podem considerar mútuament amics.

No puc desitjar que surti elegit directament ( espero que CiU tregui molts menys regidors) , però molt em plauria que encara que fos per línia indirecta tornés a ocupar una cadira electa i puguem seguir gaudint del bon tracte de la seva presència.

Ps.- Parlant de xerrades a Gal-Art , sembla ser que va existir una confusió en les convocatòries i aquesta no va arribar mai a mans del PSC que s'ha posat disposició de la galeria per celebrar la xerrada en el dia que sigui més adient.

 ALQUÍMIA FALLIDA

Després de molts anys d’absència Joan de la Ossa retorna a l’activitat expositiva en la seva ciutat tot presentant la mostra “Solve et coagula” a l’espai de Gal-Art.

Una exposició aquesta que el resitua justament al mateix indret on ja fa anys l’haviem deixat , fet que es pot observar des de dos angles contraposats, com ho pugui ser el pensar en el convenciment de l’artista de que aquesta és la seva “veritat” creativa i per tant mantenint-se fidel a ella, o al contrari, que el temps passat no ha estat aprofitat per evolucionar, tal i com cal, en la seva carrera artística. Sincerament, i al meu entendre , crec que la realitat es mou amb part d’ambdues tessitures.

Joan de la Ossa va prendre part allà els començaments dels vuitanta, d’un grup d’artistes que encapçalats per Gregorio Sabillón establiren a la zona l’estètica de l’anomenat “realisme màgic”, un concepte plàstic que beu del surrealisme però es diferència d’ell ja que intenta donar versemblança al fantàstic e irreal, mentre que el surrealisme es considera fruit d’un automatisme psíquic pur. Aquest realisme màgic s’estructura en una pintura de clara arrel figurativa i realista, que es modificada en les seves parts essencials per altres elements igualment reals , sense que existeix una connexió evident entre ells. Tot en un entorn en el que el magicisme, l’esoterisme i la no-realitat agafen protagonisme i volada.

Va ser aquesta una tendència que va disposar de força atenció degut al fàcil lligam que es podia establir amb l’anomenada Escola de Mataró ( Alcoy, Rovira Brull, Novellas, Jordà...), encara que ambdues quedaven clarament diferenciades en la forma degut a que aquestos ,- amb l’excepció de Jordà-,no apostaven per un realisme estricte; i en el fons ja que la crítica social era contundent aquí mentre que en Sabillón , de la Ossa i companyia aquesta es diluïa en intensitat i en l’ús d’una certa necessitat de cercar una estètica més agradable.

Ara Joan de la Ossa ens repeteix la història però amb resultats molt menys escaients i aprofitats ja que queda coix en el plantejament formal d’aquesta tendència com ho és la perfecció del realisme , i també amb la intencionalitat del missatge de fons.

Formalment l’obra de Joan de la Ossa es presenta disminuïda en el seu obligat academicisme. Encara que l’aparença d’una mirada ràpida ens pot portar cap un cert engany de perfecció, un més detallat examen de les obres presentades ens mostra l’evidència d’un bon grapat de problemes tècnics diversos que van des de problemes de perspectiva en el cas d’elements diversos fins a una figuració humana plena d’impossibles en forma de postures i anomalies corporals vàries que a bon segur omplirien el gust de qualsevol cirurgià ortopèdic. Elements ells als que cal afegir el clar mimetisme envers certs autors ( el cas de Jordà és sagnant ) el que redueix de forma evident l’avaluació qualitativa del seu treball.

Però malgrat la importància d’aquests elements, el ser possible millorar-los fa que el neguit al respecte del treball de De la Ossa es traslladi al missatge que vol trametre.

Ës ben cert que el camí triat per l’autor és tan vàlid com qualsevol altra, però és igualment cert que cal un nexe comunicatiu envers l’espectador que vagi més enllà d’un fons fora de focus que ni atrau, ni commou, ni preocupa, és a dir que no emociona i per tant no comunica.
El fons de l’obra de Joan de la Ossa ha quedat tou i anacrònic , en uns moments com els actuals en que la reflexió vital de qualsevol obra d’art s’ha de moure en uns imputts i unes coordenades ben diferents, quan no oposades , a les que serveixen de fonament a la seva pintura.

Una reflexió que es resumeix en el títol de l’exposició “Solve et coagula”, una expressió fonamental en l’alquímia medieval i que expressa la filosofia del concepte” dissol i agrega”. Un concepte que s’estableix en diverses lectures que van des de la que ens parla de les forces oposades de la Natura ( matèria i esperit ) fins a les energètiques en la dissolució de l’objecte per refer-se en l’abstracció de l’energia, i fins i tot a psicològiques que vinculen els processos conscients i inconscients de l’home tot relacionant-los en la dualitat del pensament humà com a ser pur i com a ser “educat”.

Uns conceptes fonamentats en  l’obligat sentit químic de la paraula “solve” = solvent ( substància o líquid capaç de dissoldre un cos o altra substància), que res té a veure en la definició adjectival ( que mereix crèdit ja que acompleix amb les característiques necessàries ), tal i com es va expressar públicament .
Així avui per avui l’alquímia de Joan de la Ossa resulta fallida i no aconsegueix assolir justament una de les definicions més establertes de la seva frase titular que ens diu que “res de nou es pot construir si no creem espai tot desfent el vell “. En les seves mans i en les seves capacitats de retomar l’esperit estètic i plàstic del seu concepte interior, traslladant-lo correctament a les exigències comunicatives d’ara mateix, rauran les possibilitats de que el seu nom i el seu fer assoleixin un reconeixement, o com succeeix actualment passin desapercebuts per una manca de capacitat de comunicació.

Joan de la Ossa. “Solve et Coagula”
Gal-Art. Del 18 de Gener al 5 de febrer de 2011

CONSORCI  MUSEU BASSAT. NO ANEM BÉ

En la meva entrada diària al web municipal per veure si d’una vegada es dignen en ubicar la Nau Gaudí i la Col•lecció Bassat entre els elements culturals dels que disposem a Mataró , aquest cap de setmana em vaig trobar amb una notícia que em va deixar un sabor agredolç.

La notícia ens indicava en titular que la Col•lecció Bassat estrenava visites guiades amb els Amics del MNAC , tot afegint que en aquest mes de gener la col•lecció Bassat rebrà la visita de més de 120 persones , en quatre grups exclusius de l’Associació d’Amics del MNAC, encetant així un servei que posa a disposició de qualsevol grup de persones la possibilitat de visitar l’exposició que es va inaugurar el mes de novembre passat i que ja ha rebut més 2.000 visitants, així com la resta d’exposicions que ja estan en calendari fins al 2013. Aquest servei permet organitzar visites guiades concertades a càrrec d’experts en Història de l’Art fins i tot en horari fora d’obertura i durant el cap de setmana, fet que significa visites exclusives de l’exposició a la Nau Gaudí per als grups interessats. L’entrada és gratuïta i el preu de la visita guiada és de 3 € per persona,

No hi ha res a dir, la notícia és magnífica però cal dir en contrapartida , que ningú a Mataró crec en tenia coneixement , o si més no, en cap lloc s’havia explicat aquesta possibilitat de visita guiada de la que, oh sorpresa! , si en tenien notícia la gent del MNAC i ja en poden gaudir.

Em sembla que el Consorci del Museu Bassat no ha actuat bé, deixant de costat a la ciutat que l’acull i que n’és el seu actual mantenidor. Com s’ha de fer per poder gaudir d’una visita guiada?. Quanta gent cal per formar un grup?. A on s’han de dirigir els interessats?.Masses preguntes sense resposta degut al que ja és tradicional en el nostre Ajuntament, com ho és una més que deficient comunicació, a la que en aquest cas s’ha d’afegir un evident menysteniment envers els seus ciutadans.

Unes preguntes que exigeixen una ràpida resposta , acompanyada amb una més que obligada disculpa, que cal suposar no arribarà.

PS.- Pregunta amb mala llet:

Quan hi hagin visites guiades , estarà penjada l’obre puntal de la Col•lecció , que és el Mosqueter de Picasso , davant del qual, i ben riallers, es va fotografiar tothom en els dies inaugurals? ( veure foto )

I dic això ja que lamentablement de fa un temps , aquesta obra picassiana no es troba en la col•lecció per oficials problemes en les mesures de seguretat , que traduït al normal vol dir que no hi ha diners ni per la vigilància adequada , ni per poder cobrir l’assegurança.

O sigui que una capgrossada més. Obrim un museu i als quatre dies amaguem la peça cabdal, i a més , sense dir-ho, no fos cas de fer el ridícul.

De veritat que no comencem bé.

Però amb tot, nosaltres seguim

74 DIES DE COL•LECCIÓ BASSAT A LA NAU GAUDÍ I ÉS INEXISTENT PER EL WEB MUNICIPAL


460 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA BIENNAL TORRES GARCÍA

VISTAIRE

Llegeixo avui que el mestre Puyal va posar en marxa una nova paraula en el seu vocabulari futbolístic. Acostumats ja com estem a la gespa, bimba , gardela , escapolir-se de l’escomesa etc... , ara ha presentat en societat la paraula “vistaire” per anomenar allò que en dèiem “ojeador” amb expressió castellana. Vistaire , a més del sentit que li dona Puyal, sembla ser que és una paraula perduda que s’emprava per definir al solter que prenia vistes en casa aliena per trobar promesa.

En aquests dies molts afeccionats a l’art ens convertim en veritables “vistaires” dons ens dediquem a prendre “vistes” en aquetes cases alienes , encara que properes , que son els molts espais i galeries d’art que ens presenten les seves col•lectives de Nadal, amb el desig i la intenció de trobar “promesa” en forma d’obra d’art per que aquesta formi part de la nostra vida.

A Mataró i rodalies destaquen l’Expo Mercat d’Argentona , al Museu del Càntir; les dues mostres del “mini Art” organitzat per la Sant Lluc , amb pintura a la sala del casal i dibuix i gravat a la Presó , i la col•lectiva de Gal- Art que és la primera que s’inaugurà amb el títol de

60 Artistes... 60 Obres

Gal - Art acaba aquesta primera xifra anyal de vida amb una col•lectiva que respon perfectament al que està essent el seu tarannà: diversitat i disparitat qualitativa. Uns conceptes que en certa manera quedaven emmarcats en el títol i el sentit que desplegava , però als que calia exigir un cert rigor qualitatiu que donés més nivell al conjunt , el que hauria de servir a la galeria per marcar una línia de mínims valorable tant per aquells autors que han pres part en la col•lectiva , com als espectadors que s’acostaran a la mateixa.

El conjunt de les peces presentades ofereix el més ample i variat ventall de conceptes , ismes i estilístiques fet que correspon perfectament a una col•lectiva d’aquest tipus el que ha d’ajudar a l’espectador a trobar la peça que sigui més del seu gust, sempre i quan els seus criteris d’exigència no siguin molt elevats.

Dic això ja que la mostra, qualitativament parlant, quasi es pot dividir de forma proporcional. La meitat de la mateixa presenta obres de nivell que responen a la vàlua dels artistes i que honoren l’espai en que es troben. D’entre elles valgui la pena citar els treballs de Badia , P.M. Brasó, Eva Casado , Pol Codina , Nefer , Marc Prat, Sandro Soriano , David Vergés i Yago Vilamanyà que conformarien el que podríem dir top-ten de la col•lectiva,  al que podrien fer costat una dotzena més d’artistes que responen , sense cap mena de sorpresa , als artistes amb cert pedegree que presenta la mostra.

Un conjunt, aquesta meitat de la mostra , amb un nivell de qualitat/ preu més que acceptable , i amb unes obres que quallaran perfectament en l’entorn de qualsevol col•lecció.

Però hi ha l’altra part de la moneda que alhora també podríem dividir mitjançant una perfecte bisectriu. Una dotzena d’obres de qualitat certament minvada , que difícilment passarien el tall d’una mínima exigència, mentre que la resta es mou en uns nivells tant baixos de qualitat que el millor és no parlar-ne , encara que no estaria gens malament que alguns fessin autocrítica i meditessin seriosament si no seria millor abandonar la creació plàstica , amb el que farien un bon servei a l’art , als espectadors i a bon segur a ells mateixos.

Però és clar , aquesta és una opinió crítica i Gal-Art és una galeria comercial que pretén viure del comerç de l’art i com que tots sabem que generalment comercialitat i qualitat no van pas pel mateix camí, s’entén que ells intentin omplir al màxim el criteri expositiu per abastar així al més gran nombre de potencial compradors.

I com sempre quan apareix aquest dilema , sembli que potser tingui com a únic punt d’entente el que la crítica accepti una minva d’exigència i qualitat, i la galeria comercial apreti una mica més en el seu nivell d’exigència , per evitar algunes obers certament lamentables. ( Us puc ben assegurar que hi ha un parell d’obres de tècnica “especial” que son del pitjor que he vist en molts anys en una galeria d’art).

Però jo penso que no ha de ser així. Les col•lectives de Nadal, son per el seu preu un esquer important per crear un cert sentit col•leccionista en els afeccionats. Per això segueixo defensant una més severa exigència de qualitat, en el convenciment que a la llarga , aquesta exigència serà beneficiosa per a tots : artistes , espectadors i com no, per a la galeria

Gal-Art Col•lectiva de Nadal
60 Artistes ... 60 Obres
Del 9 de desembre al 8 de Gener


Diccionario del malestar de la cultura (2) .
Josep Ramoneda

Agenda.- Los artista con agenda son demasiado previsibles. Su lógica no es de creación sino de producción. La agenda responde a la intensificación de la vida nerviosa.. que ha hecho del cambio incesante, de la competitividad y de los resultados el horizonte ideológico de nuestra época. Entre los atributos del artista està el de dar a las cosas el tiempo que requieren.



I mentre que algú no trobi espai a l’agenda per ordenar que les coses es facin bé, nosaltres seguirem amb el racar-raca particular


32 DIES DE COL•LECCIÓ BASSAT A LA NAU GAUDÍ I ÉS INEXISTENT PER EL WEB MUNICIPAL


418 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA TORRES GARCÍA


VOLEM SOLUCIONS JA!

Les fotografies han estat extretes del web de la galeria i les imatges de les mateixes no corresponen estrictament als paràgrafs del text.

BROGIT

Una de les primeres lliçons que vaig rebre en això de fer una crítica d’art , va ser que davant tota exposició calia prendre dues perspectives. Essencialment calia fer una valoració absoluta del presentat , però si existia coneixement previ de l’autor , era imprescindible que aquesta anés acompanyada d’un altra de relativa en relació a l’evolució positiva o negativa del mateix. Dues perspectives que no tenien per que coincidir, ja que una bona exposició de caire global, podria ser considerada com menys positiva si significava una minva de qualitat en el treball de l’artista i també podia succeir justament el contrari. Aquests pensaments m’han vingut a la ment en el moment de jutjar el treball de Imma Banet que celebra en aquests dies a Gal-Art el que és el seu veritable debut expositiu a la seva ciutat.

Imma Banet és una de tants pintors que fonamentats en una afició fora de mides i un desig d’avançar si fa no fa parell, segueix amb empentes i rodolons el seu caminar , en el que de manera sincopada apareixen encerts i desencerts sense que aquests responguin a una desviació del camí, i sí a conseqüència de que en la seva pintura el cor va per davant del cervell i els impulsos dirigeixen l’obra cap a camins que l’afavoreixen o no, confegint així un conjunt en el que cohabiten peces que s’aguanten i podrien indicar camins a seguir , amb d’altres de tan poc nivell que semblen portar-nos a terrabastalls de difícil digestió.

Banet practica un paisatgisme a l’ús en el que defuig de tota complicació explicant-se tal com raja , en una estètica clarament impressionista , d’aquells que van a la recerca d’una plasticitat amable i lluny de qualsevol reflexió, consideració o problemàtica. Ho fa amb uns fonaments justets per el que pretén , el que li provoca , tal i com dèiem , un seguit d’encerts i desencerts . Els primers els aconsegueix quan practica una pintura més lliure , més allunyada del desig de perfecció i realisme , mentre que quan vol ser estricte en una paramètrica formal és quan l’obra decau ja que encara li manquen els coneixements precisos per solucionar els problemes que ella mateix es presenta en la seva espontaneïtat.

Amb aquestes consideracions queda clar que el conjunt presentat per Banet es mou encara en l’escala de l’afeccionat de nivell alt , però sense assolir els caràcters suficients per moure’s amb solvència en el camp de la pintura essencialment comercial. Però aquest apunt negatiu s’ha de contraposar en el fet de que Banet ha avançat força en els darrers temps. Res tenen a veure les obres avui presentades amb d’altres que li havíem vist en col•lectives i presències diverses. Existeix dons un signe positiu en el que cal continuar . Per fer-ho però, Banet precisa de frenar els seus impulsos i realitzar una pintura , no més reflexiva , però si mes “pensada”. Ha de depurar temes , - alguns li son absolutament incòmodes -, s’ha de pensar molt més l’obra abans d’executar-la , i sense perdre frescor ha de composar amb llibertat , que és allà on té els seus punts més valorables, com clarament demostra en algunes de les peces que presenta en aquesta mostra a Gal-Art que significa la seva entrada seriosa en el camp expositiu local.

Potser sense donar-se compte , la mateixa autora ja ho veia quan va escollir “Brogit” com a títol de l’exposició. Segons el diccionari “brogit” és la successió confusa de sorolls. Així és la seva exposició. Ara per seguir millorant Banet n’ha de fer una adient depuració.

“Brogit”. Imma Banet
Del 22 d’Octubre al 13 de Novembre de 2010

 Escrita amb la música de Larry Coryell com a teló de fons

LAIA BLEY. TAST CROMÀTIC



Superada ja de fa força temps l’obligada penyora del nou vingut, cada vegada val més la pena acostar-se per l’espai expositiu que la gent del Sant Lluc mantenen al Casal Aliança. Els habituals ja sabem que en ell no hi trobarem la gran exposició, però sí que se’ns farà avinent el progrés d’aquell creador que intenta superar el graó de simple afeccionat per començar a poder-se considerar artista . Trobarem la petita exquisidesa , en forma d’aventura poc comercial per part d’algun artista més reconegut , o trobarem la sorpresa d’un nouvingut desconegut que ens sap captivar amb una mirada nova i fresca.

O potser ho trobarem tot plegat en un estrany mix en el que tot és possible, com en part succeeix amb la mostra de l’artista de Premià , Laia Bley , que amb la seva mostra “Tast cromàtic. Entre el blanc i el negre” ocupa actualment aquest espai.

Laia Bley fa ben poc que ha acabat els seus estudis de Belles Arts i per tant surt amb força explosiva i expansiva a demostrar tot allò que amaga al pap i que tantes ganes té en mostrar.

Sortosament no sembla haver acabat els seus estudis d’una manera mediatitzada , com ho fan tants dels seus companys , i se la veu segura , i independent , però com no amb un important garbuix fruit del poc afermament, que l’obliga a presentar totes les seves característiques i virtuts , així, tal com raja , el que provoca la lògica confusió de la dispersió, que sols es solucionarà quan , mica en mica , la Laia vagi eliminat aquelles estelles que menys s’adiguin al seu fer, i es centri i concentri en la seva personalitat més íntima i sincera.

Diem això ja que en aquesta ocasió l’artista ens atabala amb escultures figuratives i no figuratives , pintura el mateix del matei i obra gràfica en la mateixa dispersió. És a dir, conjunt de contradictoris en el concepte i en la tècnica, encara que cal remarcar que amb una formalitat de realització prou atractiva i etructurada.

I encara que forçosament ha de ser la mateixa artista qui ha de decidir el seu futur i que ha de marcar de manera ben clara el seu camí, que forçosament ha de defugir d’aquesta dispersió temàtica , tècnica i conceptual, bé val la pena apostar per la seva vessant més expressionista , tant en la pintura, escultura, com en el gravat.

És justament aquí, quan deslliurada de l’obligada cotilla de l’aparença i la referència , quan Blay denota la seva trempera, la capacitat de recerca , una bona mà en la tècnica i una força en l’equilibri del concepte i la realització que ens permet apostar per ella, sempre i quan sigui capaç de fer tria i eliminar tot allò que és llunyà a la seva identitat artística.

Laia Bley és dons un nom nou que caldrà apuntar a l’agenda com una futurible a la que caldrà seguir si encerta , com esperem, en l’acurada depuració de la seva actual diversitat.

GAL-ART

Ja fa uns quants dies que vaig parlar de la inauguració d’aquest nou espai d’Art a Mataró, a la Rda O’Donnell ben a prop de la pça Granollers , però no n’havia fet cap comentari més al respecte.

No ho havia fet ja que la meva primera impressió va ser tan poc positiva que essent sincer , com intento ser-ho sempre, el comentari podria haver estat del tot destraler. Vaig preferir apostar en una millora amb la línia del que els hi deia el primer dia: “ Hi ha futur, ja que a partir d’avui tan sols podeu millorar”.

El cert és que en Joan I en Dani, nouvinguts al món de l’art del que n’eren aliens fora del seu esperit d’afeccionats , han fet dues coses molt bé , com ha estat parlar amb molta gent , i escoltar també molt. Això ha fet que el Gal-Art d’ara mateix ja es diferencia en molt del que s’inaugurava i els projectes i les intencions, comencen a ensumar el bon camí.

Està clar que cal refilar moltes coses , que potser de moment s’ha de deixar de costat algunes elucubracions i concentrar-se en la posta en marxa d’una certa dinàmica que podríem dir de rutina i que en realitat és la que acaba essent de subsistència. Cal seguir treballant i forjant un projecte humil i senzill, en el desig de que agafi ampla volada.

Per això hem tardat en fer-ne comentari. Ara Gal-Art comença a ser un esborrany de galeria i en el mateix ells saben que tindran el nostre suport, aquell amb el que podran recolzar-se, però que no defugirà de les crítiques pertinents per a millorar. Esperem que del seu esforç, ganes i il•lusions n’aparegui un espai humil si es vol, però ben necessari en el minvat camp expositiu mataroní.

I com que seguim sense resposta a les nostres preguntes,

TRANSPARÈNCIA A L’IMAC?
QUINES SON LES DADES DE LA SUBVENCIÓ A MARTÍ ANSON PER A PRENDRE PART EN EL PROJECTE DE L’EMPRESA LATITUDES PER A LA TATE MODERN?
PENEDÈS I PERA DIMISSIÓ.

GAL- ART

No és habitual que en aquests temps gens favorables a la lírica hi hagi algú que tingui la suficient gosadia com per obrir un espai dedicat a l’art en les seves diverses vessants . I menys habitual encara que qui s’atreveixi a tant dolça i il•lusionant bogeria sigui algú del tot aliè a aquest camp.
Justament tots aquests components s’apleguen a Gal-Art , espai d’art , antiguitats i col•leccionisme, que de la mà dels seus responsables , en Daniel Cabrera i en Joan Fàbregas, obre les seves portes a partir de demà dimecres a les set de la tarda, allà la Ronda O’Donnell 89 baixos, ben a prop la Plaça Granollers i justament davant de Les Esmandies.

Un espai del que sabem ben poca cosa. El passat dijous a la inauguració de l’exposició de Yago Vilamanyà , ambdós promotors em van fer cinc cèntims dels seus desitjos i il•lusions , mostrant-me uns lloables afanys per tirar endavant el jove i encara força embastat projecte, al que s’han llençat a bon segur amb més desitjos que coneixements. Un projecte que esperem pugui surar, pel bé seu , de l’art i de la cultura de la ciutat.

Per la nostra part saben que tindran un recolzament incondicional, el que vol dir ni més ni menys que poden comptar sempre amb l’ajut que un els hi pugui proporcionar , crítiques incloses , el qual començarà amb la presència demà a partir de les set de la tarda. Una presència a la que jo convidaria al gruix de l’art mataroní per celebrar conjuntament la bona notícia que sempre és l’aparició d’un nou espai dedicat a l’art en general i a la plàstica en particular.

DE “ FERIAS” I “ROMERIAS”

En les meves passejades caminant per Mataró acabo d’observar una pancarta / banderola que anuncia la propera celebració d’una nova edició de la Romeria del Rocío a Mataró. Una edició que compta amb el suport dels poders públics entre ells el de l’Ajuntament de Mataró.

No és la primera vegada , ni serà la darrera , que discrepo de l’ajut que es dona amb generositat absoluta a un seguit d’entitats que tenen en l’enyor d’una terra l’únic punt d’existència i que en poc col•laboren a la realitat quotidiana del nostre país , al seu ser i a la seva cultura. Un ajut ben paral•lel al que donen entitats de nivell superior i per “celebracions” de més alta volada. Un ajut massa a la recerca d’uns vots , molt a l’estil de la compra de vots que es realitzava en èpoques passades. Llavors era mitjançant un sac de farina, arròs, blat o menjar de qualsevol mena, i ara per un “festejo” pseudo folklòric.

D’això en parla avui molt bé la Pilar Rahola en la seva columna de “La Vanguardia”, de títol “La cohartada de la feria”. Encara que discrepo sovint del que diu, avui la clava i per això vagin aquí uns paràgrafs.

Un año más, el ritual se ha cumplido con precisión. Y no me refiero al ritual de la propaganda, con la delirante hipérbole de un éxito de millones de personas. ¿De verdad se creen que vamos a tragarnos el bulo de cada año? Dicen que han visitado la Feria de Abril dos millones de personas, así, a bulto, a 200.000 por día, lo cual es especialmente estridente en un año de sonora sequía de público, pero igualmente impensable en cualquier circunstancia. Imagínense el caos viario que significaría el movimiento añadido de 200.000 personas moviéndose por las rondas... Nada menos que un cuarto de Catalunya paseándose durante diez días por la feria, lo cual es alucinante que se afirme, pero es más alucinante que se crea. Sin embargo, resulta aún más notable la repetición de un ritual bastante más falaz, basado en la utilización desacomplejada de una identidad colectiva, para hacer un negocio privado.

Pero la definición crítica podría ir más allá del uso político de miles de ciudadanos con personalidad propia, reducidos al tópico más sudado. Porque, además, ese uso ha significado un suculento negocio privado, abusivamente regado con dinero público. Todo legal, por supuesto, pero ¿todo lícito? Este año la feria ha recibido 800.000 euros de subvención, más la cesión gratis del Fòrum por parte del Ayuntamiento. ¿Para qué? ¿Para ayudar a nuevos cantantes? ¿Para becar escuelas de baile? ¿Para consolidar la mezcla de identidades? No.

Como cada año, hemos dado miles de euros públicos para montar un negocio privado, controlado por unos cuantos, que deciden quién entra, qué marcas se venden y cuánto vale todo. Sobra decir que tantos años de montaje habrán dado sus frutos. No sólo es una burla a los centenares de entidades culturales que sobreviven como pueden en este país, sino un despilfarro incomprensible que redunda en la simplificación de las culturas, y que sólo sirve para beneficio de unos pocos.

Y los políticos se apuntan corriendo, uno detrás de otro, todos haciendo el paripé en la feria, no vaya a ser que parecieran poco sensibles a lo andaluz. Es una gran broma, un kitsch descomunal, una caricatura que sale muy rentable a unos y muy cara a todos. Negocio privado, dinero público. Y, en medio, los políticos haciéndose las fotos en sevillanas. Si no fuera escandaloso, sería ridículo.

No estaria de més saber , i discutir , les quantitats que el nostre Ajuntament destina a subvencionar aquests peculiars i ben partidistes “saraos”. Una xifra que a bon segur es dispararia si tingués èxit l’aposta que mica en mica van teixint el grup d’il•luminats nacionalistes ( espanyols, com no ) que pretenen apostar per Xesco Gomar com a home fort per sota Baron en les properes llistes electorals , en comptes de Consol Prados que és qui actualment en té tots els números. Recolzats per bons amics que tenen a Presidència ( de la Gene ) comencen a moure l’arbre a veure si en treuen fruits i assoleixen el poder en pocs anys. Sortosament a Mataró som capgrossos , però de seny encara en tenim un xic.

Una història aquesta , cutre , ridícula i rocambolesca , plena d’ambicions personals de gent de molt poca alçada ètica , moral i política que explicarem amb calma un dia d’aquests , quan l’actualitat artística ens deixi un forat.

Per cert , no fa falta que ningú vingui a desmentir res i em digui les bajanades de la meva nul•la informació, de que estic venut a ..., que soc la veu de l’amo, etc etc. El que explicarem ja fa dies que va de boca en boca entre tots aquells a qui els interessa la política local, i molt especialment entre els periodistes que encara se’n fan creus de que algú amb dos dits de senys pugui recolzar-la , ambicions particulars apart.

PD.- El PSC local ha organitzat sortida a la fira d'Abril i suposo que com cada any organitzarà sopar a la Romeria del Rocío. Em pregunto si també farà el mateix amb altres "festes" de caire més nostrat com ho pugui ser "La Patum" , el Concurs de Castells de Tarragona , la cantada d'Havaneres de Calella de Palafrugell, etc.

EXPOSICIÓ DE PEPE NOVELLAS A LLAVANERES

Cal dir que l’exposició d’en Pepe està essent molt visitada i va batint rècords. Avui mateix han estat fent-ne filmació les càmeres de TV3 per oferir-ne la pertinent notícia.
Si aconsegueixo assabentar-me amb temps suficient del dia d’emissió, com no, que ho faré avinent.

I mentre , l’antològica mataronina , en el llimb de beneficència.