dilluns, d’octubre 05, 2020

SANT LLUC 2020 (II). ANÀLISI CRÍTIC

                                                    

   

Com quedava ben clar per les reflexions de l’anterior post del Sant Lluc, l’edició d’aquest any 2020 és en un sentit absolut d’un nivell fluix, nivell especialment marcat per les importants absències de la gran majoria, per no dir de la quasi totalitat, d’artistes importants de la ciutat.

Una sensació que s’accentua per l’atapeïment de les obres que malgrat disposar de més espai per l’absència per raons pandèmiques dels alumes dels Batxillerats artístics, no mantenen la distància de seguretat que no tan sols és obligada en el coronavirus, ans també en una exposició que vulgui mostrar adequadament les seves obres. Fet que s’obviaria amb una nivell de tall més estricte. En aquesta ocasió una vintena llarga de peces son absolutament prescindibles per el seu nul valor i per el mal que fan a la valoració del conjunt.

                             

En una valoració més relativa haurem de considerar el nivell d’aquest sant Lluc superior a l’anterior edició, a bon segur per dues raons: per un costat per que les sorpreses d’autors desconeguts som més abundants i positives i per que el nivell de les obres dolentes, és menys negatiu que en altres edicions.

                           

                                  


                                   

                                          


Son pocs, ben pocs, els artistes participants que podríem qualificar com de reconegut prestigi  però en la majoria d’ells les obres presentades responen al seu nivell habitual, fet que és d’agrair. I evidentment les seves obres ocupen llocs d’honor en la valoració de la col·lectiva. D’entre ells les sorpreses més positives, -element que sempre cal cercar en aquesta col·lectiva-, estan en Mariano Cabellos, Toni Martí , Susi Vilaseca i Joan Poch amb obres interessants que obren nous camins en la seva evolució artística. Igualment cal remarcar la confirmació de Pere Bàguena i Albert de Jaime en el camp escultòric i la recuperació com artista pintor de Sergio Laniado.


                       


Cal remarcar en la visita i com a punts més importants i valuosos de l’exposició, l’apartat dedicat a fer record i homenatge a Josep Mª Gomis, traspassat aquesta primavera i d’entre les obres de la col·lectiva prestar molta atenció a les obres de gravat en els seves més diverses modalitats. Quasi totes elles son de gran qualitat i les que no assoleixen aquest nivell superen amb escreix la vàlua mitjana de la col·lectiva . Tots els seus autors son a considerar com del millor de l’exposat ( Oller, Morales, March,  Lorton, Huertos, Casas, Rossell...)


                                          



                                


L’apartat de Josep Mª Gomis està tractat amb sensibilitat i selecció i hauria de ser prèvia d’una merescuda exposició antològica que doni fe de la seva vàlua. Però el recull presentat avui és més que correcte, amb una encertada pinzellada als diversos conceptes que va conrear en la seva vida artística. Des del realisme figuratiu més clàssic fins a les obres més actuals elaborades amb resines ,junt amb els dibuixos que les acompanyen, Gomis dona lliçó fefaent no tan sols de la gran qualitat tècnica que atresorava, ans també de la seva filosofia vital amb aquell punt d’ironia i d’alegria de viure. Un recull amorós que cal examinar detingudament.

                                     

                           

I finalment , i com element molt important ja que aquest és potser l’únic punt defensable de l’actual Sant Lluc, hem de remarcar els treballs d’autors absolutament desconeguts de la majoria i en alguns casos també d’un mateix, amb obres que obliguen a prestar acurada atenció a la seva propera consolidació i / o evolució.


                                       




Així ens trobem amb:  Ester Tenedor ( agosarat i ben resolt el seu tema floral, amb un esteticisme lliure i actual. Del millor de la col·lectiva ); Carme Rigola (sensible tema floral ben treballat ); Roser Busquets ( complexa composició ben resolta amb ritme i equilibri); Alexandra Chaves ( ben resolta la seva abstracció espaial de reminiscències kandisnskianes); Òscar Cervantes ( amb una complexa composició sàviament resolta en equilibri i color); Mario Martínez Pitarch ( hàbil composició d’arrel matissiana , d’atractiva mirada per el seu ritme i netedat); Michèle Le Pape ( abstracció poètica d’equilibrat contrast cromàtic, amb ritme i gestualitat gestat mitjançant una alta qualitat tècnica). Josep Mora (la seva peculiar tècnica dona pas a unes creacions impactants  a les que cal exigir ja una volta més potser amb la intervenció del color). 


                                              



Si vostè és optimista quedis en aquests detalls positius que nomenem, si és pessimista quedis en el poc que aquests signifiquen en la realitat del mar creatiu de Mataró. I si és realista  potser acabi pensant com un mateix, que solament amb aquest vímets no es pot ni bastir, ni vestir, una col·lectiva que representi la realitat artista local i que cal urgentment fer un gir important a la proposta actual.

 

Ps.- Les obres reproduïdes corresponen per ordre a J.M. Gomis, J. Poch. P. Bàguena, A. de Jaime, M. Vilert, M. Cabellos, S: Laniado, C: Lorton, E. Huertos, S; Vilaseca, A. Anaya, J.M. Gomis, T. Martí, S: Rabassa, M. Casas, E. Tenedor, J: Coll, M. Le Pape, C. Rigola, R. Busquets,A. Chaves,O: Cervantes, M: Martínez Pitarch.