MARIANO CABELLOS: PIEDRA, PAPEL, MADERA

Durant molts anys Mariano Cabellos ha estat el paradigma de l’impressionisme a Mataró. Però un impressionisme de debò, no d’aquells edulcorats que han practicat tants i tants artistes figuratius .

 La seva obra semblava ser la confluència exacte i perfectament equilibrada entre la encegadora llum de la seva Atienza natal, amb tota la força dels grocs, terrosos i violacis de Castella, amb la llum més melodiosa i el cromatisme ple de matisos de la mediterrània que copsa aquí en el seu lloc de residència. I amb això bastí i vestí durant anys unes vistoses visions de gran atractiu visual.

                    

Però de fa temps que Cabellos ha tingut molt clar que el paisatgisme que practicava, per més ben fet que fos i per més èxit que tingués entre els seus seguidors, no responia ja a la seva necessitat artística, ja que Cabellos és dels que entén que l’art és la forma més pura d’expressar les emocions i sensacions  més íntimes de l’autor. I aquestes havien variat amb el pas del temps.

L’exposició ”Proceso” ( Col·legi d’Aparelladors,2013) va ser un primer pas de desempallegar-se del passat. Un fet que s’accentuà a “Catàleg de Mirades” ( Can Caralt. Museu de Llavaneres, 2014) on el protagonisme del seu paisatgisme impressionista ja perdia el predomini davant el dibuix, un element sempre preuat per l’autor i que practica amb precisió de tècnica clàssica, però alhora amb un concepte absolutament actual. Al mateix temps també l’escultura agafava veu protagonista , amb dues vessants complementaries: La clàssica amb les escultures d’alabastre amb referència a instruments musicals   i una rotundament contemporània en una línia d’art pòvera amb elements procedents del reciclatge.

                      

Ara, tot allò que esclatava en sordina fa uns anys, esdevé ja en protagonista absolut en aquesta “Piedra, papel, madera” , exposició que ens ofereix a l’espai Capgròs durant aquest mes d’octubre, i a on esclata absolutament aquest Cabellos contemporani que res sembla a tenir a veure amb el Cabellos pintor impressionista més conegut de tots.

“Fa uns anys vaig prendre consciència de la necessitat de no malgastar els recursos del planeta, de donar una nova utilitat als materials” ens diu l’autor en la seva presentació. I d’aquí aquest art absolutament sostenible que presenta amb materials i elements de reciclatge: L’alabastre, son retalls de blocs rebutjats d’una fàbrica ; la fusta prové d’un xiprer de més de cents anys que va morir; i el paper son les filadures de  documents trinxats del seu lloc de treball.

                     

Amb aquest estris i la seva imaginació i capacitat creativa, confegeix Cabellos un sentit homenatge a la música i a la natura. I ho fa amb unes vibrants escultures d’instruments musicals realitzades amb una dolçor però alhora amb una força interior que donen la impressió que en qualsevol moment hi podríem treure els més afinats sons. El mateix succeeix amb unes pintures d’instruments impossibles que ens retrotrauen forçosament a aquells que imaginà el gran Pepe Novellas.

                                                   

En el que pertoca a la natura, Cabellos retorna a la mar amb unes petits peces en les que amb restes de tot, estructura animalons fantàstics , plens d’art i equilibri, arrodonint-ho tot amb una espectacular escultura ( la millor peça de l’exposició), amb un peix espectacular ple de vida, ritme i harmonia.

                        

La mostra que com poques vegades està equilibrada en el nombre de peces presentades s’arrodoneix amb un tors i alguna composició que serveixen de lligam amb l’obra que presenta en el Sant Lluc en aquest desig de continuïtat per aquest camí que sembla ja sense retorn possible.

Exposició de la que recomanem ferventment la visita i en la que ens trobarem a un artista en plena maduresa  després d’una evolució tan sorprenent com positiva.

Felicitats .

 

 

CATÀLEG DE MIRADES. MARIANO CABELLOS

Aquest mes el protagonista de la sempre atractiva exposició del Museu Arxiu de Llavaneres Can Caralt és el mataroní Mariano Cabellos que ens ofereix una multidisciplinar mirada al seu fer sota l’atractiu títol de “Catàleg de mirades”. Una exposició que al meu entendre és potser la més brillant de la seva carrera , judici que potser puc fer sota el condicionament d¡’haver seguit la seva trajectòria , quasi des de les seves beceroles, i alhora haver visitat quasi totes les exposicions que ha realitzat en els nostres entorns més o menys propers.

Mariano Cabellos és home assenyat. Ha entés perfectament que davant l’estat de crisi actual en el camp general i del comerç de l’art o havia de maldar per camins poc interessants per ell a la recerca de possibles interessats o li quedava la molt més atractiva aposta de la llibertat i conrear l’art al seu gust i ganes sense tenir present cap altra mena de condicionament que no sigui el seu propi plaer creatiu.

Ja en certa manera el fer s’intuïa en el treball que presentà fa un temps a la sal del Col·legi d’Aparelladors en el que convertia l’encàrrec d’una confraria del seu poble Atienza d’una imatge del seu fer confessional , en un retrat sociològic d’un cert mon rural, de la seva vida i les sevs tradicions.

Ara , en aquesta exposició de Can Caralt, Cabellos va més enllà i disposa del presentat en tres seccions ben determinades per raons tècniques , com ho son la pintura , el dibuix i l’escultura , que alhora poden assolir més subdivisions en raó dels elements presentats .

Pictòricament Cabellos  és manté fidel a si mateix. Aquí de nou escampa el seu ADN plàstic personal amb el seu post impressionisme de pinzellada personal amb el que passeja per les més diverses contrades , sota d'aquests dos principis fonamentals com ho son la llum i el color. Una llum vibrant, àcida quasi, que sembla un compendi de la seca llum castellana i l’humida llum mediterrània, al costat d’una paleta intensa i vibrant a l’entorn d’un cromatisme especial en el grocs , violats i taronges accentuen la potència d’un concepte agressiu però alhora proper.

Una mirada paisatgística que en aquesta ocasió ve acompanyada , quasi com a contrapunt , d’una petita escapada a un Cadaqués més bucòlic i espiritual, i d’un seguit de treball d’investigació amb noves formes i materials ( per ex. el plàstic) que demostren ara per ara un clar neguit però que encara son difícils d’avaluar en un compendi global.

Però al costat de la cridòria que podria representar el seu treball pictòric, Cabellos vol en aquesta ocasió homenatjar al treball acadèmic i ho fa mitjançant un seguit de dibuixos de pulcritud absoluta i de caire magistral  amb els que ens representa la destrucció per putrefacció d’un codony, una aposta a questa no tan sols de gran dificultat tècnica , ans també conceptual, dons la mirada i el nom d’Antonio López apareix immediatament de transcantó a tothom.

Una dificultat de la que en surt altament airós ja que no tan sols aconsegueix demostrar la seva habilitat tècnica , és a dir la vàlua de l’ofici , ans també ens permet endinsar-nos en el concepte global del treball, des de la més que important mise en scene , fins a la selecció de l’obra i al lligam eteri que ens permet veure de manera més que perfecta l’evolució del pas del temps i les seves conseqüències.

Però d’un temps ençà Mariano Cabellos sembla obsessionat per el volum. Ja va quedar clar amb la seva aposta tridimensional en el torró de l’Uñó i en alguna peça que mig d’estranquis presentava en les seves exposicions , però ara el volum ha esgarrapat espai al fer i a la intencionalitat del creador.

Així Cabellos ens presenta dues cares de la seva moneda escultòrica. Per un cantó està la seva cara més realista en la que ens ofereix un seguit d’instruments musicals del caire del violins , esculpits amb alabastre amb els que aconsegueix obres de seductora bellesa tant per la cadència de les seves formes , com per l’especial sensibilitat que emmarquen les vetes de la pedra que enriqueixen en gran manera el sentit propi de l’obra.

Al seu costat , i més com a peces iniciàtiques que no pas con conceptes del tot assolits ens ofereix un grup d’obres volumètriques establertes més en la línia de l’art póvera  i el conceptualisme que permeten albirar un positiu camí sempre i quan no és quedi , com ara , en la juguesca i el trompe l’oeil i sí aparegui una reflexió molt més profunda en el fons i la forma.

Una exposició que sota l’aparença d’un academicisme marcat apareix una trempera interior i una capacitat d’evolució que fan albirar un futur diferent per un artista establert en el cànon i que ha entés que a partir d’ell es pot assolir igual cotes de qualitat com d’innovació, evolució i progrés.

Una exposició que mereix la seva visita.

(Les imatges poden correspondre a obra no present a l'exposició)

ESPAI D’ART. MARIANO CABELLOS

Aquí teniu el darrer “Espai d’Art” de m1tv amb l’entrevista a Mariano Cabellos en motiu de la seva exposició “Proceso” que presenta a la sala del Col·legi d’Aparelladors.

Una exposició que us aconsello per ella mateixa i especialment per el seu didactisme i  la seva qualitat en el que pertoca a tot el camp d’ofici, aquest element que sembla tan oblidat en el món artístic d’avui

LA FORÇA DEL COL·LECTIU

Ahir al vespre vaig tenir el plaer de presentar en la sala d’exposicions del magnífic Centre Cultural Can Fabra ( fotografia ) al barri de Sant Andreu de Barcelona , l’exposició “Àngels i dimonis” de l’artista Eduard Soriano HUET.

Va ser un acte del tot plaent i satisfactori però que en la comparança amb actes parells que es celebren a la nostra ciutat em va deixar un regust amarg.

Ho dic no sols per l’ambientació general, amb un  quartet de vent de joves intèrprets obsequiant-nos amb  un seguit de peces de jazz i pop. Ho dic per el centenar llarg de persones que omplien a vesar la sala, cohabitant amics i familiars amb un nombrós grup d’artistes i afeccionats a l’art als que oïes en les seves converses i disquisicions al voltant de l’obra de l’artista.

He de dir que vaig tenir enveja, molta enveja. Era una exposició ben equiparable a les de la sala del Col·legi d’Aparelladors o de la Presó, però el seu ressò era evident front moltes vegades la quasi clandestinitat que succeeix en el nostre entorn més proper. I que dir quan la directora del centre et parlava del nombre de visitants que depassa qualsevol xifra relacionada amb Mataró, afavorida evidentment per l’entorn de la biblioteca Ignasi Iglesias i per l’amplitud d’horari.

Aquest divendres a la Presó s’inaugura una exposició que vista la prèvia del Sant Lluc, pinta molt bé. Es tracta de Luisa Segura Requena i el títol “Juegos de agua”. Tindrà una resposta similar?.

 Lamentablement sabem tots que no, i tenint en compte la potència de Mataró potser comença a ser hora de que ens ho fem mirar.

PROCESO. MARIANO CABELLOS

Sempre he dit, a ell també, que Mariano Cabellos hauria estat molt més feliç, artísticament parlant , havent nascut al Renaixement o si no volem anar tan enrere , havent viscut fa un parell de segles , quan la pintura  i la música , - les seves grans passions -, vivien en el cànon com a norma de fe i en l’ofici com reconeixement màxim. Però no ha estat així.

Mariano Cabellos , aquest artista mataroní massa desconegut ja que la seva presència ha estat sempre amb comptagotes i per presentar els seus lluminosos paisatges d’arrel impressionista, amb l’excepció de la darrera mostra a l’espai capgròs on mostrara la seva cara més personal i intimista, és home d’ofici profund. Potser per això la seva mirada es troba perduda en un món com l’actual en el que malgrat l’eclecticisme dels darrers temps en el que tot sembla valer,  ja que li costa entendre la renúncia a uns fonaments d’ofici que per a ell son bàsics.

Potser per això quan la gent del Sant Lluc li va proposar fer una exposició  al Col·legi d’Aparelladors , la que s’acaba d’inaugurar la passada setmana amb el títol de “Proceso” , Mariano Cabellos no va apostar per una exposició a l’ús , amb els seus paisatges lluminosos que haurien tingut l’aplaudiment segur dels espectadors i va fer aposta per l’ofici presentant una exposició que hem de qualificar si més no com estranya , en la que l’autor presenta un sols quadre i al seu voltant ens ofereix un recull triat dels dibuixos i esbossos preparatoris del mateix.

Un esquema expositiu que certament s’ha realitzat altres vegades però en aquest cas amb l’afegitó , més que particular , de que l’obra presentada “Cofrades de las Santas Espinas de Atienza” és una imatge fidedigna de l’acte penitencial d’aquesta confraria del seu poble natiu.

Una peça que presenta dues lectures ben contradictòries segons l’origen del lector de la mateixa. Per els habitants d’Atienza és una peça de caire religiós que presenta de manera realista i fidel l’acte processional de la confraria i en el que pot observar com tots els detalls litúrgics i iconogràfics estan tractats amb perfecció i cura. Però si la lectura prové d’ algú aliè a l’entorn , com succeeix en la majoria de visitants , l’obra es converteix en un veritable retrat social d’un món rural arrelat encara amb força a unes tradicions ancestrals en les que el pes de l’església segueix estant ben present.

Un retrat que estructuralment s’estableix en la tradició velazqueña, centrant el pes de l’obra en les figures que mirant a “càmera” donen pes a la peça , en la que l’autor no renuncia a fer evident la seva mirada paisatgística ja que l’obra es tractada coma a tal, amb un acurat joc d’ombres que serveixen per recolzar la llum , element intrínsec i fonamental en el fet del creador.

Un paisatge amb figures que ens retrotrau tant a l’escola espanyola de Zuloaga, Zabaleta i molt especialment , òbviament tan sols en el sentit de l’estructura de personatges, a Solana. Però que en esperit també ens reporta als retratistes del mid west americà i els seus retrats de les comunitats rurals.

Però ha de quedar ben clar per a tots que aquest peça és tan sols l’esquer, esdevenint anècdota,  ja que la veritable exposició està en el seguit de dibuixos efectuats de diverses maneres ( grafit, sanguina, aquarel·la , aiguatinta ...) en les que Mariano Cabellos ens demostra la seva gran destresa tècnica , de modus que a la manera dels renaixentistes planeja i estructura l’obra general, però posant passió en cada detall de manera que aquest petits apunts assoleixen nivell de privilegi plàstica i lliçó doctrinal d’ofici.

És allà on rau tot el sentit creatiu de l’autor que en comptes d’aconseguir una gran peça mitjançant petits bocins , aconsegueix uns grans bocins que es desgranen d’un tot més eteri i potser impersonal.

Exposició doncs que cal visitar. Cal fer-ho a demés amb paciència i tranquil·litat per absorbir mica en mica la sensibilitat i l’ofici que es desgranen en el magnífics esbossos preparatoris (  per cert , molt ben emmarcats) que ens mostren la qualitat de pintor d’aquest artista potser massa desconegut a casa nostra ( encara que part de la culpa sigui seva ) que es diu Mariano Cabellos.

Un nom que cal entroncar en el camp dels artistes amb ofici de pintor, aquest ofici malauradament massa perdut en els darrers anys i del que sempre és bo sentir-ne la intensitat del seu flaire.

(Les imatges i el vídeo de la inauguració han estat manllevats del blog de l'Associació Sant LLuc)

DE NADAL

FELICITACIÓ

Emília de Torres. Nadala de 1977. Col•lecció personal

Valguin els millors desitjos de felicitat per aquestes properes festes i que el millor estigui per venir en el proper 2011.

Un desig que específicament he volgut personificar mitjançant aquesta magnífica obra de l’Emília de Torres que a bon segur sorprendrà a molts, no sols per la seva qualitat ans també per la força de la seva expressió reflectida amb una intensitat artística de molt alt nivell.

Amb la mateixa no tan sols vull retre homenatge personal a l’artista desapareguda ans també em plauria que la demostració de la seva actualització permanent , l’afany per una etrena joventut creativa i la vitalitat del seu treball fossin exemple a seguir per tots aquells que , d’una o altra manera , ens movem en el món de l’art.

Amb ella vagin dons els meus millos desitjos per tot el que ha de venir.

TURRONS

 
 
Encara que la notícia no és pas nova , encara no havíem tingut temps de fer l’oportú comentari al respecte del torró d’artista amb el que cada any ens sorprèn creativament en Claudi Uñó , que enguany ve amb la signatura de Mariano Cabellos.

Deixant de costat l’aspecte gustatiu que encara no hem pogut comprovar , m’agrada el treball conceptual que ha realitzat l’autor , seguint el seu “jumelage” particular entre les seves dues afeccions com ho son l’art i la música , fet que salta amb tota evidència quan entres en el santa sactorum del seu cuidat estudi i t’enfrontes a la petita i magnífica col•lecció d’instruments musicals de la que disposa.

Cabellos a més ha volgut afegir en aquest cas una vesant historicista a la que és ben afeccionat , tal i com vàrem comentar en el seu moment, al voltant de la magnífica història que realitzà al voltant del magnífica poble d’Atienza , a Guadalajara , la seva terra nadiua.

Mariano Cabellos és potser el darrer dels pintors clàssics de Mataró. I ho dic no en sentit pejoratiu , ans el contrari. Cabellos cultiva un impressionisme pur , en el que el color i la llum,- especialment la llum – són els eixos d’un treballa acurat en el que l’equilibri entre concepte i forma s’estableix en una dinàmica cartesiana del treball ben fet , com ho demostra per ex. en la pintura presentada en la col•lectiva de Can Palauet , en la que ens presenta un naixement absolutament clàssic , realitzat a l’hora amb el classicisme del material ja que es tracta d’una pintura sobre coure.

Avui el violí d’alabastre de Cabellos sona afinat com pocs , convertit en notes d’alt gust en l’artística creativitat del pastisser Uñó. I nosaltres estem ben contents d’escoltar-lo i gaudir-lo.

39 DIES DE COL•LECCIÓ BASSAT A LA NAU GAUDÍ I ÉS INEXISTENT PER EL WEB MUNICIPAL

425 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA TORRES GARCÍA

Post escrit tot escoltant Carlos Cano en el desè aniversari de la seva mort.