Lidia Tur ens presenta a la sala de
la Presó una exposició mixta que reuneix un resum del seu fer actual. I dic
mixta ja que l’idioma plàstic emprat no tan sols es variat en l’apartat tècnic ans
el que és més important , en el conceptual.
Lidia Tur és una autora complexa.
Creadora des de petita sota l’aixopluc i la disciplina fèrria del seu pare
Rodolf Tur, ha mantingut una trajectòria en la que els coneixem sempre em estat
preparat per a la seva explosió que no ha acabat de desenvolupar-se , encara
que de cap manera en perdem l’esperança.
Ara a la Presó ens ofereix
mostroari d’una de les seves cares habituals dels darrers temps com ho és la
recuperació del mosaic , essencialment de trencadís, al modus i manera que
desenvolupava el seu pare i mentor en Rodolf Tur i del que queda clar exemple
en la capella de la Mare de Déu de Montserrat de l’església d’Argentona.
Un mosaic el de Lidia Tur fonamentat
en una mixtura entre realisme i simbolisme però en el que la intencionalitat possible
queda escantonada vers un cert aire més decoratiu i comercial. ( Ja ho deia
Picasso que si els artistes no mengessin tots serien uns genis). Un aspecte ,
discutible potser en el creatiu, però absolutament comprensible, que
desenvolupa amb bon criteri, dignitat i intentant mantenir les seves raons i
arrels més íntimes.
Unes raons que queden evidents en
la petita parcel·la pictòrica que ens ofereix que demostra que és allà on es
troba la seva veritat. Que allà hi ha una veritat interior i no pas l’ofici , molt
ben desenvolupat que és la raó que s’evidencien en les peces generosament exposades
a la Presó.
Uns mostra que ens ofereix les
cares de l’ofici i el benefici. L’ofici d’uns mosaics destrament realitzats
però sense el grau de vibració que requereix l’art i el benefici de la seva
cara pictòrica , veritable raó de la bona artista que és Lidia Tur de la que ja
fa temps esperem la seva definitiva eclosió.
( Imatges extretes de la xarxa)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada