El passat diumenge vaig publicar en
aquest blog un post carregant contra la presentació de la nova edició de la
Biennal Torres García. Ahir al vespre, i suposo que per sortir a defensar-se, l’Associació
ha enviat un escrit d’aclariment respecte a l’acte en el que en comptes de
millorar la situació s’ha situat en un difícil fangal expressant de manera fefaent
la seva absoluta submissió a qui mana , alhora que ens mostra el seu menysteniment
absolut envers els que haurien de ser els protagonistes de la Biennal que no
son altres que els artistes.
Em sembla magnífic que es faci una roda
de premsa amb els mitjans locals. En formo part d’ells i tinc clar dues coses, per
un costat que son uns professionals enderiats per la informació i la ciutat , i
per l’altre que son habitualment menystinguts per una postura de prepotència de
manaires i organitzadors diversos. Ells faran la seva feina a les mil
meravelles.
Però la gent del Sant Lluc hauria
de saber, - i ho sap -, que existeix en el món artístic una certa recança
envers la Biennal, com existeix envers el Bassat. Una recança que no entenc i
veig injustificada però que és certa. Així la participació dels artistes locals
cada vegada ha quedat més capdisminuïda.
Clar que hi ha elements externs que
actuen de manera potent, com la por a quedar eliminat a la primera , la
comparança amb altres companys , el... però sols es pot recuperar el paper
primordial de la gent de casa donant-los la confiança de saber que estan al
mateix bàndol: el de l’art i el de la ciutat. Una confiança encoratjadora en el
sentit de que ser seleccionat per un jurat de la qualitat del de la Biennal ja
és de per ser un triomf que cal valorar en molt.
Però si en els moments puntuals i
importants , com és el cas de la presentació, ens oblidem d’ells i els menystenim,
és més lògic encara el reforçar una postura defensiva i a la contra.
Un altre punt important és el paper
dels polítics en aquests actes. Estic i defenso la postura de Joan M. Minguet ,
president de l’associació de crítics d’art , que reclama aferrissadament l’eliminació
dels polítics com a protagonistes per se dels actes culturals i deixar el pes
al veritables protagonistes que en aquets cas son l’organització i els
creadors.
L’Ajuntament és un patrocinador de la
Biennal, el més important, però també l’únic que n’obté recompensa ja que l’obra
guanyadora es donada a la ciutat. És per això que el representant municipal, sigui
qui sigui, no ha de presidir l’acte i en canvi ha de ser sols un membre més
entre els promotors i col·laboradors. Però , és clar , així no hi ha protagonisme de foto, imatge i micròfon , que
en realitat és l’únic del seu interès.
I el pitjor de tot és la defensa de
l’indret escollit, en aquest cas justament a casa de l’enemic anihilador. Altres edicions van ser presentades en indrets
neutres . El primer any a la sala dels
lleons que és el lloc oficial de costum i
el segon a ca l’Arenas , l’espai que havia de ser dels artistes
mataronins i que els hi ha estat robat amb la condescendència de masses. Però l’elecció
d’avui a Can Palauet no té nom. No repetiré les raons però tots entenem que els
israelians mai farien un acte a Mauthaussen . I la comparança és tan bestia com
real.
I per acabar val la pena constatar
el silenci culpable envers l’Espai Torres-García. Si l’espai no pot servir ni
per fets com aquests en que és inexcusable no en tingui protagonisme, vol
dir essencialment que no serveix per a res excepte fer “bonic” , el que és un
veritable insult a la creació artística , i per tant el millor és eliminar-lo.
Per tant en reafirmo en el dit. El
que succeirà aquest dijous és un veritable atentat a la seriositat del premi,
tant per el menysteniment dels artistes que en son els únics protagonistes ,
com per el lloc escollit.
Per tant he de reclamar de nou una
urgent presentació per a la gent de l’art feta en el lloc adequat , l’espai Torres
Garcia, amb les condicions idònies per esdevenir una veritable festa de l’art
mataroní al voltant de la que hauria de ser la seva activitat insígnia. I fer-ho
amb la presència de polítics si s’escau, però sense cap mena de protagonisme
dels mateixos.
Mentre no ens queda més remei que
quedar-nos en aquesta façana de la submissió al poder i el cul a l’aire, i per
tant a un no li queda més que pensar que qui menystén tant als creadors i al
respecte que mereix l’art en relació a l’indret
escollit, no mereix la col·laboració de la participació.
Una frase molt dura que un la diu amb
tota consciència i que li dol en l’ànima. Però així no es fan les coses de cap
de les maneres.
Gent del Sant Lluc, amb tota l’estima
que és molta , us desitjo tota la sort, però a mi no em trobareu en aquest
camí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada