AMB LA TERRA. VALLVERDÚ

Perseguint la bellesa estaràs sol,

perquè, en trobar-la, s’esvaneix i deixa

la seva pols de papallona als dits.

I tornaràs a percaçar l’esclat

que saps dins teu, talment el llamp

que en un instant et mostra,

fins al llunyà horitzó la realitat

                                               Poètica. Joan Margarit

El Museu Monjo de Vilassar de Mar de la mà de Montse Alier està intentant recuperar el prestigi ben guanyat en altres temps, i a fe que ho aconseguirà si segueix amb mostres del nivell i interès com la que actualment presenta "Amb la terra" de l’escultor Vallverdú, que un ha tingut l’honor de prologar en el catàleg i en l’acte inaugural.

Vallverdú és un escultor lamentablement no massa conegut entre els afeccionats en general, mentre que en canvi és conegut i reconegut en el món dels arts ferits , especialment en el reducte escultòric. Les causes d’aquesta asincronia estan al meu entendre en dos circumstàncies:

Per una,pel fet de la seva passió desfermada per el magisteri i la docència, no en va és Director del departament d’Arts i Conservació-Restauració de la Facultat de Belles Arts , dedicat essencialment a la creació. I per l’altre el fet que l’autor és una dels artistes menys exhibicionistes que un ha conegut. L’art és per a ell més una teràpia personal d’autoafirmació sensitiva que no pas una confrontació de parers entre l’autor i els espectadors, com succeeix pel general.

Avui però, tenim la gran sort que ocupa amb plenitud, i potser amb un excés d’obra , els espais del Monjo presentant una mostra de caire retrospectiu que parteix des del seu trencament amb l’academicisme de l’obra  de línia figurativa i amb tècniques de caire tradicional. Una retrospectiva que ens permet observar amb detall l’evolució del seu treball , establert ara  essencialment  en el concepte interior , en l’espiritualitat i  en la recerca constant del conreus dels espais, dels plens i el buits, del sentit eteri del volum.

Un camí iniciat des de la reflexió i amb una tractament quasi anacorètic dels materials als que despulla de tot afegitó per ser emprats purs i amb l’ús del buidatge per aconseguir plenament les seves intencions.

La mostra s’estructura al voltant de l’eix central amb unes obres totèmiques de caire primitivista i de mida considerable, més de 3 metres d’alçària, que son homenatges personals a persones i fets claus de la seva vida. Un eix que com si de la columna vertebral es tractés, esdevé punt d’unió dels diferents treballs diferenciats per anyades , que ocupen els diferents “calaixos” de la sala.

Unes obres que comencen des del sentit opressiu més absolut, amb uns receptacles tancats amb una petita “porta” per entrar-hi i amb tan sols petites escletxes de llum  i aire per respirar. Coves, claustres materns. Espais a on cercar refugi , espais per amagar-se, desaparèixer i alhora després de la reflexió acurada  intentar , mica en mica, surar de nou al món exterior, inhòspit i hostil.

Uns espais que mica en mica, però amb molta lentitud, s‘obren a la llum i la vida, convertint-se en espais de diverses finestres, molt referenciades vers els habitacles de poble primitius i d’espais desèrtics. I que després d’una més brutal evolució arriben a l’esclat total, a quasi esberlar-se amb l’aparició de múltiples forats, d’escales que ens eleven vers la transparència total.

Una obra complexa amb fangs de diverses textures i tonalitats, com a únic material de gestació. Amb una tècnica magistral i exquisida que fa de l’equilibri , el ritme consubstancial al desig del creador. Una obra nua de tota fullaraca, amb la presència tan sols de petites línies per marcar i acotar espais i intencions.

Vallverdú és dels que creu en l’escultura com a buit, un espai desocupat en la desaparició de la massa. I en aquest concepte coincideix amb  Oteiza, quan defensava que l’escultura no s’havia de tractar com un tema de volums, ans el contrari, l’escultura el que creava era un buit. L’espai era el que marcava l’obra , no la forma ni el material. Que el buit era el que organitzava formes i transformava l’espai.

Però alhora Vallverdú es mou en el somni del buit de Chillida (projecte Tindaya), el d’introduir el buit i la llum, en l’interior  d’una massa,  explicitant plàsticament el mite de la caverna, entre el que recullen els nostres sentits , l’exterior, i el  que recull el nostre esperit, els imputs rebuts per un interior del que sols tenim visió parcial i que per tant cal imaginar.

Però mentre Oteiza i Chillida estructuren el buit sota la paramètrica del pla i el volum polièdric, Vallverdú avança cap un buit més rítmic, més sensual, més tàctil que l’apropa  a la volumètrica d’Henry Moore. Un teòric batibull perfectament ordenat com queda ben clar en l’estesa de peces de petit format  que disposa en la mateixa exposició que és prefaci, epíleg i resum del seu bon fer.

I queda clar que aquests conceptes i aquestes referències si son tractades per un artista amb cap i mans, és a dir amb capacitat mental per crear i capacitat tècnica per convertir la gestació en realitat plàstica, com és el cas de Vallverdú, el resultat no pot ser altre que una exposició magnífica i d’obligadíssima visita.

Per això, ompliu-vos els dits de la bellesa de la pols de papallona, tal i com pregona Joan Margarit,  i gaudiu  de la plàstica i l’esperit d’aquest gran escultor que és Vallverdú mitjançant aquesta brillant i espectacular exposició que senyoreja el Monjo com en els vells temps.

 Felicitats

Amb la terra. Jaume Vallverdú

Museu Monjo. Vilassar de Mar

Del 16 de Novembre de 2019 al 7 de gener de 2020