MATARÓ RET HOMENATGE A ESPRIU MITJANÇANT MANUEL CUSACHS.

 

Aquest passat dissabte a les 12 del migdia al Passeig del Callao just a tocar amb la Riera de Sant Simó, s’inaugurà el conjunt escultòric dedicat a Salvador Espriu obra de l’escultor mataroní Manuel Cusachs, que va morir ara fa quatre anys però que en vida ja l’havia deixat enllestit.

 L’acte inaugural va ser una demostració del poder artístic , humà i ciutadà de l’escultor, i alhora de la ineptitud i incapacitat del Govern de la ciutat per tractar a l’art com element important en la cultura de la mateixa. D’ambdues coses en parlarem abastament Avui ho dedicarem a l’acte inaugural, mentre que el proper article el dedicarem  al mal ús que el Govern local fa de les possibilitats de l’art i dels artistes que viuen a la ciutat.

 MANUEL CUSACHS en la seva llarga i prolífica carrera va ser un gran escultor humanístic. La seva sèrie escultòrica “L’armari blanc” que presentà a la Pia Almoina , just al costat de la catedral de Barcelona, i que es presentà a la sala de la Caixa Laietana al desembre del 2007, ens mostrava el retrat de 33 catalans que havien tingut importància en la seva vida i com no ,entre ells s’hi trobava Salvador Espriu, de qui en realitzà el retrat l’any 1980 i que per a mi és un dels millors retrats fets mai per Cusachs i que responia perfectament a l’ànima del retratat.

Justament recordava el retrat del poeta en mig de l’acte inaugural. La saviesa del treball de les ulleres , l’orella , potent i amatent, que convidava a la conversa i marcava l’atenció del poeta i principalment l’ambient que trametia l’obra amb la imatge personalitzada i humanitzada d’un Espriu , era el més que vàlid i suficient aval a la realitat de la materialització escultòrica de la poètica d’Espriu, fet que Manuel Cusachs realitzà de manera plenament escaient i de la que ara en tenim mostra pública en aquest magnífic monument públic establert a la punta arenyenca de la platja del Callao de Mataró.

L’escultura de Cuscahs, convertida en homenatge mataroní a la figura de l’arenyenc Salvador Espriu,  està formada , segons informa el mateix ajuntament, per l’escultura de bronze “El curs de la vida”. L’estructura del “Portal”, que simbolitza un portal sobre el mar i l’espai, i una peanya sobre la qual van instal·lades les dues. La peanya està composta per quatre blocs de pedra de granit. Al bloc central hi ha gravat “A Salvador Espriu, poeta”. Al bloc situat a migjorn hi ha gravats els quatre primers versos de la poesia XXIV de “Llibre de Sinera”: Quan la llum pujada des del fons del mar / a llevant comença just a tremolar, / he mirat aquesta terra, / he mirat aquesta terra…”. Al bloc situat al cantó de llevant hi ha gravats els versos de la poesia V del llibre “Cementiri de Sinera”: “Pels portals de Sinera / passo captant engrunes / de vells records ...”.

Una monument potent , tant per les mides del mateix ( alçada de 5.75 m i pe d’uns 9.200 quilos de pes) com per la força que genera i representa el mateix poeta,  el seu retrat, i la significació literària del camí de la vida, elements tots ells que confegeixen una imatge potent i brillant , amb l’únic però, al meu entendre, de  no haver  filat en l’emplaçament.

Situat massa prop d’un farola que el descentra de l’entorn, crec jo que hauria estat molt més potent situar-lo directament d’esquena al mar en un angle esbiaixat que el situes en la línia d’Arenys. Petit defecte però que no empitjora l’obra i la col·loca en l’univers escultòric de la ciutat en situació de gran potència.

Important escultura ,aquesta de Manuel Cusachs  dedicada a Espriu, que els col·loca als dos en el petit univers escultòric de la ciutat coma peça a destacar. I és la demostració del bon saber escultòric del que n’era posseïdor l’artista mataroní.

Vagi doncs la meva felicitació a la família de l’artista que és qui ha posat més força en la realització d’aquesta nova escultura que honora perfectament al poeta Espriu, i a la seva obra, alhora que de retop ho fa també a l’escultor Manuel Cusachs i a la pròpia ciutat que l’acull.

MANUEL CUSACHS, In Memòriam

Allà començaments del 2000 , Mataró report va iniciar una sèrie de títol “Autoretrat” en la que els artistes se’n feien un, i un servidor en feia el contrapunt crític de la seva personalitat artística. Quan li va tocar a Manuel Cusachs va apostar per una imatge realista del seu cap, amb les faccions ben marcades i amb una mirada concentrada en una obra  que s’intuïa fora pla. En primer nivell apareixia la seva ma amb una eina d’escultor que be podia ser una espàtula per modelar o un buidador.

La imatge plàsticament era molt potent, però ara quan la observo amb serenor i tristesa després d’haver rebut el cop del coneixement de la seva sobtada i inesperada mort, em dono compte que en Manuel, retratista impressionant , aquí va aconseguir una de les seves obres més intenses, resumint amb tan sòls tres elements: cap, ma i eina, és a dir, coneixements, tècnica i estris, els tres eixos amb els que va fonamentar tota la seva carrera artística.

Una carrera artística més que brillant com quedà clarament demostrat en  l’exposició retrospectiva que organitzada per els Amics de ca l’Arenas  i realitzada a l’Ateneu, ens va permetre fer repassada  a les diverses cares  d’aquest polièdric artista que era Manuel Cusachs. I per si algú encara no ho sabia, allà quedava ben clar l’alt nivell qualitatiu que havia assolit l’artista, alhora que ens permetia veure la seva evolució i diversitat. I també quedava remarcat l’apreci personal i l’estima artística dels seus convilatans que van convertir l’exposició en la més visitada, alhora que van fer de les seves visites guiades, que un va tenir el plaer de conduir amb la seva filla Maria, les més nombroses mai realitzades a l’Ateneu.

Essencialment escultor, encara que sempre reivindicava al dibuix, el llapis i el paper com elements bàsics en tota obra, va evolucionar des d’un cert classicisme a l’entorn de la tradició escultòrica mediterrània fins a desfermar-se amb obres molt més conceptuals i agosarades, assolint plenitud amb aquestes escultures tàctils, en les que el grapeig i les “ditades” generaven una textura ben personal que assolia calidesa i proximitat.

Fonamentat en una solvència tècnica envejable que li va permetre conrear els més diversos materials començant per el granet, el per a ell més preuat, aprés de la mà del picapedrer Barbany que li ensenyà tots els trucs de l’ofici i que més que un mestre va ser un company i un amic. Treballà també la fusta (espectaculars les seves obres fetes amb “felipas”  com la que presideix l’entrada de l’Arxiu Comarcal), la terra cuita, el guix, bronze, resines , i fins i tot el ferro com en l’obra “L’esperit de Figuera Major” , coneguda popularment com ”La Dama del llac” a la Rda Sant Oleguer.

Cusachs va saber cultivar des de la petita i íntima peça fins a l’escultura pública monumental de la que té representació en indrets tan importants com la Sagrada Família, Montserrat, Palau de la Generalitat, Palau Robert, IQS, Santuari de Meritxell, Claustre laic de la Seu d’Urgell i com no a la seva ciutat de Mataró en la que hi ha quatre obres públiques. Homenatge a Puig i Cadafalch ( Parc Central) Les Santes ( Carrer Pujol), Mataró ( Plaça de l’Ajuntament i l’abans esmentada L’esperit de Figuera Major. Obres de grans dimensions que li van permetre jugar, sempre de manera escaient, amb la iconografia oportuna per reforçar l’escena o el personatge.

Però per a mi, la saviesa de l’artista estava en la capacitat d’anàlisi del que anava a representar i la translació d’aquesta interioritat a l’obra final. Una capacitat  estructurada en base a una formació intel·lectual molt potent i a una gran capacitat d’escoltar tot i essent ell un gran xerrameca i conversador ( la fotografia escoltant a Salvador Espriu que apareix en l’opuscle que es va lliurar a l’exposició és en aquest sentit paradigmàtica).

Això el va fer ser capaç de convertir-se en un retratista excepcional (a bon segur les lliçons del mestre Cuyàs, gran caricaturista , van fer molt en aquesta peculiar formació) ja que no sols captava el rostre del retratat amb rara perfecció, ans ens donava fe de la personalitat interior del mateix. Els retrats de Salvador Espriu (estructurat sobre les ulleres) o el de Josep Pla ( amb la boina i una berruga com a eixos) son simplement magistrals. A l’igual que bona part del “homenots” que va anar retratant amb gent d’arreu en relació d’amistat, cultura o país.

Igualment va saber traslladar escultòricament, amb escaient sensibilitat i perfecció grans poemes literaris ( la sèrie de “El caminat i el mur” d’Espriu és excepcional) no essent menys notable els seus treballs al voltant de la simbologia del país, alhora que va saber donar un aire de modernitat i actualitat a la sempre encarcarada escultura de caire religiós, que en les seves mans va donar un tomb important, humanitzant-la creant un cert aire de complicitat amb el creient que s’hi acostava.

Cal afegir la seva saviesa en el tractament del dibuix, essencial per a ell. Gran dibuixant, bon il·lustrador i notable paisatgista , quan Cusachs s’enfrontava a la tela o el paper, ho feia amb les mateixes armes que en l’escultura, cercant l’aparença però expressant l’ànima ja fos de la persona o l’indret. I a fe que ho aconseguia, tal i com havia aprés dels seus mestres Cuyàs i Emília de Torres de qui sempre parlava amb admiració i respecte. Les seves visons d’indrets de l’Empordà, amb l’especial tractament de les tintes i el gratatge son una pura delícia.

Tot això amanit amb una forta personalitat. Integra, valent, tossut , constant i perfeccionista, aprenent i lluitant sempre, tal i com va fer en la seva vida privada. Reflectint a la perfecció allò que deixava clar en l’autoretrat del que parlàvem en el començament.

Ara, en la seva mort, malgrat el tòpic ben cert de que els artistes mai moren, que sempre  romanen entre nosaltres en les seves obres, si podem afirmar que la seva desaparició fa de Mataró una ciutat més gris i pobre. I que l’art i els artistes locals perden un potent referent, un exemple a seguir en el professional i en l’humà. I molts perdem encara més, perdem un gran amic.

Gràcies Manuel per tot el que ens has donat i que la terra et sigui lleu.

MANUEL CUSACHS. EL PAS DEL TEMPS

No fa pas massa, que parlàvem de Manuel Cusachs. Va ser degut al tastet que ens va oferir en el 15 aniversari de l’espai capgròs. Llavors vàrem fer una remembrança més personal que no pas analítica de l’exposició, degut a que la mateixa era en realitat un petit poti-poti, personal i de qualitat , del seu fer, i no donava pas a la possibilitat d’un examen detingut de l’obra i la trajectòria.

Ara ,i de la mà dels Amics de Ca l’Arenas, ocupa la planta baixa de l’Ateneu Fundació Iluro,( El pas del temps. 70 anys d’ofici) amb una exposició retrospectiva de caire antològic que ens permet veure no  tan sols la seva evolució creativa, ans també ens permet deturar-nos en la varietat i diversitat dels conceptes creatius que ha desenvolupat en el decurs de la seca llarga i exitosa carrera.

L’exposició, comissariada per Maria Cusachs, filla de l’autor, no es desenvolupa de manera cronològica i en canvi s’estructura en diversos àmbits  de conceptes creatius. Certament un encert ja que Cusachs no és un creedor evolutiu sense marxa enrere, ans el contrari, va i bé, torna i retorna, i son moltes les vegades que beu de les seves pròpies fonts per en forma d’una mena de flash-backs, seguir avançant.

Un dels punts fonamentals per entendre la mirada artística de Cuscahs és fixar-se quins van ser els seus mestres. La gran majoria d’artistes mataronins que depassen els 50 van estructurar la seva formació de la mà de Jordi Arenas i/o de l’Escola d’Arts  i Oficis. Manuel Cuscahs en canvi té per a mestres a Manuel Cuyàs i Emília de Torres en el pictòric, i l’academicisme clàssic italià, aprés a Perugia i a posteriori amb Rebull a Mallorca.

Aquest és un fet que implica  que pictòricament s’allunyi de l’habitual pintura volumètrica que fan els escultors, que en realitat fan esbossos  bidimensionals  com si de projectes d’escultura es tractés, i ell en canvi té una mirada més de pintor, alhora que quan fa escultures , en especial retrats, sap copsar no tan sols l’aparença ans també i de manera fonamental , l’ànima del personatge, ja sigui  una figura viva, o una figura imaginada o del passat.

L’exposició comença amb la contraposició d’una de les primers obres de l’autor, realitzada fa uns 70 anys , amb Emília de Torres com a mestre i companya. Son unes alzines d’un bosquet d’Orrius i respon perfectament al tractament pictòric de de Torres , molt en l’aire de Cézanne. Al seu costat una obra ben recent, de caire conceptual, en la que Cusachs aposta per una mirada fresca i actual d’aquell mateix indret, amb un concepte més de volum i amb l’afegitó d’altre materials.

A partir d’ella podem anar passejant per els diferents àmbits. Bo és començar per el familiar amb l’excel·lent mostrari de retrats escultòrics dels nets, realitzats tots ells, a l’edat de cinc anys dels protagonistes. Un racó que està dominat per el retrat de tota la família, en un estil particular de “Menines”, que respon de manera perfecta a uns plantejaments equilibrats en estructura i color.

 El retrat de la seva esposa, gràcil i jovial dona el to global al que ajuden diverses pintures d’àmbit proper i molt especialment un seguit d’apunts tractats amb mà ben destra i àgil.

No es pot passar per alt el que podríem considerar com a “divertimentos” amb especial interès en el capitell del claustre laic de la Seu d’Urgell, en el que reverencia al cinema; així com a la gràcil escultura dedicada a Cruyff  o unes petites terracuites que son veritables bibelots amb una dosi de sensibilitat fora de mida.

El granet, que l’artista va aprendre a treballar amb el mestratge del picapedrer Pere Barbanys , ocupa el seu lloc d’importància, presentant quatre obres de caire diferent. Una feta en estil tradicional, l’altre amb ajuda pneumàtica , l’altre ja mitjançant ajut informàtic i altre , amb granet verd , provinent de dovelles de cases i finestres de cases antigues.

No podia passar per alt l’apartat d’il·lustrador, un dels punts en el que més gaudeix l’autor, que aquí està present en el “bestiolari” i en la mirada als poemes de Carles Duarte. Així com alguns dibuixos eròtics d’intensitat ligth, alguna que altre litografia i un petit mostroari de dibuixos a tinta d’indrets de l’Empordà de gran potència artística i alçaria qualitativa.

La traducció plàstica de l’univers literari ha estat de sempre un els valors segurs i més ben estructurats del treball de Cusachs, que en aquesta mostra té un amplíssima representació amb el seguit d’obres de “El caminant i el mur” , i altres obres que donen fe  del seguit de sèries  de terra i país que ha dut a terme l’autor en el decurs de la seva carrera.  

El retrat , especialment en forma de bust , ha estat element diferenciador de Cusachs. Aquí ens ofereix un amplíssim mostroari que aplega a personatges propers i de país, de tot el ventall cultural i social. Uns retrats en el que l’artista es llueix  no sols amb l’exactitud de la seva aparença externa , ans també en copsar perfectament la personalitat que els fa identificables a primera vista, ja sigui la boina de Pla, els ullets de Porcel,  el rictus de Barbany, o la potència d’Espriu. 

L’art religiós, com no té la seva importància , amb aprofundida mirada a les peces que es troben a Montserrat o la Sagrada Família, algunes d’elles presentada amb una clara intencionalitat didàctica. I per acabar hi ha una excel·lent representació de la nova mirada de Cuscahs amb aquestes interaccions arbòries de gran potència plàstica i imaginativa.

Una exposició digna de qualsevol museu que es precií i que dona rellevància a un artista conegut i admirat del que ara se’ns permet fer ullada , triada i especial, a tota la seva trajectòria , en una exposició d’obligada, detinguda i repetida visita per els afeccionats a l’art.

Moltes felicitats

Per una millor comprensió de l'expo aquí podeu trobar el vídeo realitzat per la Fundació ILuro

PS I.- Cada dimarts s’ofereix visita guiada a la mostra per part de Maria Cusachs, filla de l’artista i comissària de la mateixa, i per el que això escriu. Hora: 19 hores. Durada: 1 hora aprox.

PS II.- Una exposició que hauria de fer reflexionar i molt a la Cultura oficial de Mataró, i no sols per la raresa d’aquest tipus de mostres amb el protagonisme del seguit de bons artistes locals dels que disposem.

Hauria de fer pensar i molt, que aquesta exposició estigui organitzada per l’Associació d’Amics de Ca l’Arenas, que curiosament en lloc de presentar-la en els espais que volen defensar amb l’associació, és a dir a Ca l’Arenas, la traslladen a un altre indret, fet sobre el paper difícil d’interpretar i que és tan contradictori com si els Amics de El Prado, donessin les obres que adquireixen al Museu Thyssen.

Per petit anàlisi que fem queda clar que Ca l’Arenas ha esdevingut un lloc aspre, inhòspit i quasi inexistent per a la ciutat i per tant no paga la pena fer-hi una gran exposició ja que no tindrà cap ressò. D’aquí les negatives de Jordà i el trasllat de l’expo de Cusachs.( En una setmana l’expo de Cusachs ha tingut més visitants que els que han passat per Ca l’Arenas en tot l’any passat).

Cal dons, i de manera molt urgent, revitalitzar Ca l’Arenas i fer-ho no des de la distància, la fredor i el desconeixement de la realitat mataronina , tal i com s’està fent ara, i sí cercant la complicitat dels artistes mataronis que son , no ho oblidem , el veritables receptors de la deixa testamentària de Jordi Arenas. Cal fer visible el lloc, cal retornar a uns horaris normals i cal potenciar amb una temporada coherent i no com ara que després d’Alcoy, arribarà Viladomat, quan aquesta nova expo està clar que tindria de ser exposada a Can Serra per el seu valor històric i patrimonial.

Però no cal patir, no succeirà res, i Ca l’Arenas seguirà en aquesta davallada fulminant fins que deshauciada acabarà amb el seu tancament. I s’admeten apostes.

Altre reflexió  seria per saber quin ha estat el paper de Cultura Mataró en la mostra de Cusachs ja que apareix com organitzador. Les visites guiades he de dir que en el que per a mi pertoca son gratia et amore i les vaig acceptar per ser petició expressa de l’autor que és amb l’únic amb qui he parlat. Si arribo a saber que cultura Mataró hi era present en l’organització, no hauria acceptat. I menys quan les publicita en les seves xarxes emprant el meu nom.

És evident que en una expo com aquesta és més obligada que mai un catàleg fet amb cara i ulls,. Un catàleg  que fos veritable resum d’una vida d’un autor mataroní de naixement i de fets , i que ha exercit com a tal portant el nom de la ciutat per arreu. És absolutament incomprensible que Cultura hagi realitzat acurats catàlegs per altres exposicions i ara en canvi no ho faci. Crec que encara s’hi està a temps.

MANUEL CUSACHS. ÊTICA I ESTÈTICA

No vull estar de dir per tan sols començar que admiro a Manuel Cusachs.

Una admiració que ve ja del meu pare quan  m’explicava el seu esforç, al costat de la seva dona Teresa, pujant amunt i avall de la Riera, lluitant contra  la malaltia  que el podia deixar arraconat. L’admiro per la seva valentia d’anar a formar-se  a l’estranger, a la clàssica Itàlia, quan això de sortir del país era cosa estranya i aventurera. L’admiro per deixar-se aconsellar per el picapedrer Barbany i per el seu entossudiment a treballar la pedra quan per les seves condicions hauria estat més fàcil altre material. L’admiro per lluitar sempre front de tot i per arribar a aconseguir-ho també quasi tot. L’admiro per la seva capacitat d’evolucionar, de no quedar-se en allò ja aconseguit i amb el que podia haver fet la viu-viu. L’admiro per a la seva edat seguir avançant i a més a més , fer-ho amb llibertat , i seguint el seu tarannà.

Però a més a més, al costat d’aquesta actitud artística , estètica , en podríem dir ha mantingut una clara actitud ètica  de fer de la seva obra un quelcom més, una mirada de cultura i país. Una mirada de país  que en el seu fer agafa la coherència que han perdut els seus polítics. M’admira la seva capacitat d’endinsar-se en els prohoms de la cultura, de saber copsar interioritats i expressar-les, ja sigui amb els retrats dels seus gran homes, com en les seves interioritzades lectures dels nostres poetes importants.

M’admira la seva capacitat de ser i sentir. De pensar que l’art i la cultura sempre ens farà forts, davant de qualsevol altre possibilitat. De saber que art, cultura, ciutat i país son uns elements imprescindibles per el futur, per tirar endavant i per anar lluny, molt lluny, molt més lluny.

I avui, tota aquesta admiració em queda resumida en l’espectacular exposició que ha presentat a l’espai capgròs, per celebrar-ne el  seu 15 aniversari.

Primer per la seva capacitat per entendre l’espai i els seus avantatges  i inconvenients. Així Cusachs, ha establert una selecció modular amb una respectable quantitat d’obres que no es molesten i sí es complementen, en les que ofereix puntual resum de la seva trajectòria , convertint-la en un veritable tastet del que serà la seva mostra retrospectiva de caire antològic que acollirà l’Ateneu en el proper mes de gener.

Així ens trobem amb un veritable resum escultòric, que començant per el seu model al taller del 78, arriba fins els seus castanyers del 2014, amb parada i fona en els seus homenots , amb el cap de Pla, la seva mirada a la poètica d’Espriu, la mirada ciutadana amb Les Santes, i el seu espectacular treball amb les “felipes” , ben envoltat tot per obres més íntimes i personals.

I tot arrodonit per un seguit de “pintures/dibuixos” a quin més espectacular. Des de la magnificència de les seves obres de Sant Pere de Rodes o l’abadia de Vilabertran, passant per les petites juguesques dels seus dibuixos , i rematant amb una figuració esplendorosa per la seva potència i a la que no pesa en res els seus anys d’existència ja que romanen en l’actualitat més viva i palpitant.

Una exposició que és un absolut plaer artístic fer-ne visita i de la que espai capgròs es sent enormement orgullós d’acollir-la.

Tal i com es van sentir orgullós el gran nombre d’amics i afeccionats que es van acostar a la inauguració. Llàstima que els artistes, egocèntrics i tant sovint massa creguts de si mateixos, no van tenir, en la seva majoria,  el bon fer i la responsabilitat personal d’acostar-se al carrer Sant Benet per gaudir d’una immensa exposició i per agrair i, tal i com calia, a la gent de capgròs per el seu esforç en fer de l’art un element important de la seva difusió.

Però ja sabem que ètica i estètica , moltes vegades son difícil de conjugar. Manuel Cusachs i l’espai Capgròs ho han aconseguit. Felicitem-nos i feliciteu-los. I per damunt de tot no us perdeu aquesta exposició. Paga molt la pena.

Moltes felicitats Manuel.

Moltes felicitats espai capgròs.

TEMPUS FUGIT

Ara , quan sols manquen quatre dies per que s’acabi la mostra “Tempus fugit” organitzada per l’espai capgròs com a acte inaugural de les celebracions del 30 aniversari de la revista , ens plau fer-ne mirada de resum , llunyana a la crítica artística , impossible d’efectuar en aquest cas per òbvies raons de complicitat.

La juguesca de presentar dues obres diferenciades entre sí per el mateix pas del temps que la trajectòria del Capgròs, ha estat una aposta realitzada amb tota serietat ja que els autors no s’han limitat a presentar aquella peça que complia les condicions i sí en canvi han fet recerca profunda a la recerca d’aquelles peces que definissin de manera correcta el que per un llavors era el seu tarannà artístic i així fer-ne comparança amb l’actual.

Una comparança que sens dubte és l’element substancial de la mostra. Una mirada enrere i una mirada actual que sempre significa alhora una mirada al futur, i en la lectura d’aquesta mirada comparativa veure l’evolució i el camí personal i pictòric que els artistes han dut a terme. Un camí que en cada cas té una lectura diferent i que va des del trencament amb el passat fins a la constant evolució, omplint en la resta totes les possibilitats de la història.

Una mostra però que al costat d’aquesta lectura personal del caminar dels protagonistes , ens ofereix una multiplicitat d’altres lectures d’entre les que cal destacar-ne dues: La històrica i la reivindicació de la plàstica com un element de passat , de present i de  ple futur i contemporaneïtat.

Hem dit diverses vegades que un dels grans problemes de l’art local està en la impossibilitat de fer-ne una lectura històrica, el que fa que sigui impossible no tan sols seguir l’evolució dels autors actuals, ans també, i això és molt pitjor, recuperar el treball d’aquells autors que ja ens han deixat. Així per ex. , els escolars no tenen cap manera de saber qui varen ser artistes com Alcoy, Rovira Brull, Pepe Novellas, Comabella, Estrany, Viada , Emília de Torres.. i tants d’altres que ens van precedir en el conreu de l’art de qualitat.

Ara amb “Tempus fugit” podem re-descobrir els orígens creatius d’aquests importants protagonistes de la història artística de la ciutat. Podem entreveure influences , podem entendre alguns dels seus perquès creatius , alhora que ja ens podem descobrir davant de la saviesa pictòrica que atresoraven fa trenta anys , que no son pocs.

Però alhora aquesta exposició és una reivindicació de la plàstica com veritable poder artístic viu i permanent en la història. Ningú dels visitants pot amagar la vigència de la diversitat plàstica que ens presenten els autors en les seves diverses vessants. Una plàstica realitzada amb el suport d’una capacitat tècnica exquisida i que traspua el veritable sentit de l’art que no altre que el d’expresa sensacions i emocions per comunicar-se amb l’espectador. Una comunicació que s’efectua ja sigui per la reflexió, la bellesa, la intimitat, la natura, el paisatge ...




Un poder el de la plàstica que van reivindicar amb força els autors davant l’alcalde Mora tot recordant que fins el 2016 no està previst cap exposició de cap artista plàstic mataroní en les sales d’art que podríem considerar públiques , com ho son Can Palauet, el Museu, Ca l’Arenas o les sales de la Fundació Iluro. I parlem de 2016 ja que més enllà encara no existeix programació.

Una postura , aquesta del genocidi plàstic , practicada per el Govern municipal de fa molts anys que cal redreçar de manera immediata. No paga l’afalaga de l’alcalde tot dient que els artistes presents han posat a la llum el molt de bo del que tenim a la ciutat , ni el reconeixement de culpa de que l’Ajuntament no ha estat justa amb els artistes. S’ha de demostrar que aquestes paraules no van ser únicament per la galeria i per tant, sols els actes de posar en solfa a la plàstica al nivell que es mereix els hi donarà valor i que no se les endugui el vent , com tantes vegades.

I no vull acabar sense deixar palès el reconeixement més personal i íntim, als set artistes participants. Aquells que en cap cas van tardar més de cinc segons en acceptar la proposta i que l’han desenvolupada,  convertint-la en pròpia, amb desig i il·lusió , d’aquí la magnificència conceptual i qualitativa de l’exposició.

Em sedueix la mirada de l’Albert Alís donant-li un gir més al pas del temps amb aquesta mirada a dos indrets que formen part ja de la història de la ciutat , com ho és el paisatge del Sorrall i el patí del Cafè Nou que acaba de desaparèixer per reinventar-se en un altre espai ciutadà que a bon segur també serà plasmat per l’art del creador.

M’emociona Josep Mª Codina marcant el temps en el record al mestre i amic , en Pepe Novellas, que l’introdueix en la màgia d’una creació que evoluciona i es depura fins arribar a la sensibilitat extrema actual, en la que els segons es reflecteixen en la subtilitat del grafit i els minuts en l’apunt del color que esperançat desplega de nou les seves armes poderoses.

Em corprèn el fer de mestre de Manuel Cusachs , llegint el pas del temps a partir de la seva mirada apresa en el classicisme acadèmic italià al que ell ja donava un aire molt més mediterrani fent comparança, que no oposició, amb el moviment d’un dels seus treballs corporis més tàctils i agosarats , en un caminar vers un futur que segueix viu i creatiu.

M’admira la fidelitat pictòrica de Marta Duran , constant i permanent en la sempre difícil lluita de l’evolució del paisatge. Un paisatge en la que la llum que remarca la potència de la seva obra d’inicis segueix essent clau en la desimbolta mirada actual , gestual i nerviüda , en la que les emocions generen una mirada intensa que traspua l’aparença per copsar la realitat interior del indret representat.

M’enforteix la fidelitat a uns principis i uns conceptes socials i creatius com els que ha mantingut en Ricard Jordà en el decurs de la seva carrera. Aquesta la seva actitud ètica , la seva crítica constant sense parar en barres  i quest pensar que li ha faltat mala llet en el passat per denunciar la injustícia , em renova en el convenciment de l’art com poder social per sotraguejar consciències i moure poders.

M’espiritualitza el treball d’en Joan Parés de Mataró, amb la seva poètica del quotidià , en la recerca constant de l’alè íntim dels recons d’entre muralles , amb la basílica de Santa Maria a la proa i la Pça Gran a la popa. M’enganxo al transcendent de la petitesa de la vida diària , del pes del senzill , de la grandesa de l’habitud. M’enriqueix en la força del dibuix clau i raó de l’art d’avui i sempre.

M’il·lumina el volum de Perecoll que ens retrotrau a la vida en aquesta conjunció entre abstracció i figuració en una dualitat que semblen arcs de parèntesi encerclant el seu negre. Identificatiu. Una llum que ens permet comprendre l’unitat permanent del treball de l’autor , capaç sempre d’agafar nous brancals però retornant sempre al camí de la raó creativa , en aquest cas , el del volum i l’elegància pictòrica i creativa.

Set artistes , set mestres, set amics. Gràcies de tot cor per haver fet confiança, i de quina manera , a aquesta experiència que goso qualificar com de magnífica , que ha estat “Tempus fugit”.

PS.-Les magnífiques fotografies que il·lustren de manera tan acurada a quest post son de l’excel·lent fotògraf que n’és en Romuald Galofré  i han servit per il·lustrar el seguit de reportatges en relació als artistes protagonistes i que es van publicar a l’especial del 30 aniversari de la revista Capgros.

Uns reportatges que podeu visionar clicant al damunt del nom dels l’artistes que apareixen a continuació : AlbertAlís , Josep Mª Codina , Manuel Cusachs , Marta Duran , Ricard Jordà , JoanParés , Perecoll .

MATARÓ VIU

Dijous al vespre vaig arribar a casa amarat de suor. No era una suor de calor, que també ho era , ni era tampoc aquella suor de transport públic ni la provinent d’un esforç físic . Era aquella suor especial que els mataronins tenim quan estem tots ben apretats esperant la crida , amb els xics a dalt tot cridant als gegants que no n’hi ha prou, o després comptar no se quantes vegades fins a quinze mentre eixim Riera avall amb els gegants en el desvetllament. Era una suor que bé podríem definir com suor a mataronisme.

Era així ja que tornava d’assistir a dos actes en el que el mataronisme, aquesta manera de ser que ens converteix en mtv havia dominat per damunt de qualsevol altre consideració, en aquest cas literària i/o artística. Es tractava d’haver assistit de manera continuada a la presentació del llibre que la Pilar González Agápito (la PIli, com s’ha cansat de repetir en Manuel Cuyàs en la seva brillant presentació) ha escrit tot refent els seus records més íntims i vivencials en relació a la Pça Xica , el seu “pati d’estels” com deia el magnífic periodista que fou en Joaquim Ripoll i que va escriure un llibre de vivències parell, en aquest cas en relació al “seu” carrer gran d’Argentona. I a la presentació de les obres “espriuenques” del bon amic i gran escultor, en Manuel Cusachs, realitzada al Museu de Mataró.

Soc de poble i em sento de poble. He viscut a cavall d’un poble petit , com ho era l’Argentona de la meva infantesa i joventut, i un poble gran, que és el que no deixa de ser Mataró , i que mai deixi de ser-ho. I m’agrada aquesta vida de veïnat, de complicitats i coneixences que es produeix en aquesta proximitat. 

Per això entenc molt bé el desig del llibre de Pilar González , i el desig de compartir-lo de tanta gent que va  deixar en petita la sala del Col·legi d’Aparelladors, en una presentació magistral per part de la protagonista i , com no, d’en Manuel Cuyàs que encara que sembla no li acaba d’agradar , és el veritable cronista de Mataró, el Permanyer capgròs , al que ja s’acosta quan es passeja amb barret per els seus eixos central en ple hivern.

M’agrada teoria de les dues “matarós” d’en Cuyàs i en Salicrú. Em recorda el que em deia el meu pare quan m’aconsellava que no m’esforcés mai en fer content a tothom, que era impossible , i més a Mataró on tot té el duplicat i el contrari alhora. I em recordava que a Mataró hi havia Santa María i Sant Josep; els salesians i Valldemía; el cor de María i les capes ; les confraries dels Doloros i la Soledad; el Foment i la Sala Cabanyes ; els científics i la UEC ; el Mataró i la gàbia; el Laietània i els Lluïsos ; el casino i l’Sport; i com no, la Pça de Cuba i la Pça Xica.

Una presentació magnífica per un llibre magnífic que caldrà llegir ja que un , no pot oblidar-ho, prové d¡’aquest costat de la Riera , just a la frontera , però del carrer Nou , que això és pedegree.

I de Can Xammar a Can Serra on en la seva sala principal , curulla a més no poder, en Manuel Cusachs presentava per primera vegada a Mataró tota la seva col·lecció d’obres que un qualificaria com “espriuenques”. Espriu és un poeta complex literàriament i jo diria que encara ho és més si en parlem de la seva translació plàstica. El cert és que molts s’hi han acostat però pocs han vist reeixida la seva personal lectura. Un d’aquests pocs agraciats ha estat sens dubte en Manuel Cusachs .

En aquesta particular ocasió s’ha de dir de vell antuvi, i sense cap mena de sentiment contrari que la gent de Cultura s’ha lluït. Muntar una mostra d’aquest tipus és difícil. Ho han fet amb senzillesa, però amb intensitat. Han sabut jugar perfectament en la dualitat literatura / plàstica i a més han col·locat adientment la música del poemes cantats i així han confegit un muntatge modern, àgil, atractiu i el que és més important , planer per acostar a l’espectador al món d’Espriu i de Cusachs. Per tant, felicitats de tot cor.

De les escultures de Cusachs poc hi ha a parlar, doncs ja ho hem fet quan tocava. Ara , vistes en el context del temps , sempre important en el camp creatiu, Cusachs ens demostra la seva dual saviesa tant d’home de cultura com d’escultor i per tant traductor volumètric de sensacions i emocions. Unes obres. les seves, que ens parlen abastament de desitjos i il·lusions , però també de preguntes i respostes , o de preguntes sense resposta. Tot amanit en el sentiment textural d’un Cusachs clàssic i mediterrani , potser en el moment més visceral de la seva visió creativa.

Potser per això en arribar a casa no m’he estat d’anar a trobar-me amb el llibre que amb els poemes d’Espriu i les obres de Cusachs va editar “Àmbit” allà l’any 89 , és a dir fa quasi 25 anys. M’he sadollat com no amb les paraules de R.P.Balsch que en fa la presentació i m’he quedat amb la lletra majúscula i picuda de Salvador Espriu que ho encapçala tot.

Un “tot” magnífic que ningú s’ha de perdre. Cusachs i Espriu , sens dubte un binomi fet un , com ho marca el retrat del poeta que realitzà l’escultor. Un retrat magistral que hauria de ser lliço obligada per a tot aquell que gosi anomenar-se com retratista.

NOVES EXPOSICIONS

Quan la temporada ja està en les seves acaballes i quan hom pensa ja més en les vacances que no pas en l’art , encara en aquests propers dies hi ha un seguit de noves exposicions de les que paga fer-ne esment i fins i tot aconsellar-les , abans fins i tot d’haver-les pogut visitar.

Així demà al Museu de Mataró s’inaugura la mostra: Senzillament Enric Quintana. Imatges i paraules d’Enric Quintana, aplegant les seves dues vessants creatives , com ho van ser la poesia i per damunt de tot la fotografia.

Així l’exposició estarà conformada per 300 fotografies distribuïdes en set àrees : Política , barris, personatges , moviment obrer , activitat cultural, racons de Mataró i fotògraf de premsa. Set àrees en les que tots aquells que d’una o altre manera vàrem viure els darrers anys de Franco i la transició , a bon segur ens veurem transportats per el temps i recordarem , que és una altre manera de tornar a viure , aquells temps, aquells moments , aquells fets i aquells indrets. Potser per això em sembla molt interessant la possibilitat que tindran els protagonistes que apareguin en les imatges , d’etiquetar-se i etiquetar indrets i fets per documentar de manera més clara els fets viscuts que van ser captats , amb mà de mestre , per Enric Quintana.

Dijous , i al mateix Museu de Mataró, serà el torn de Manuel Cusachs que de nou ens farà avinent la seva relació artística creativa amb Salvador Espriu tot presentat la sèrie d’obres que realitzà en els anys 80, basades en el poemes d’Espriu de la sèrie El caminant i el mur.

Encara que son obres que ja s’han vist, segueixen mantenint la seva perdurabilitat creativa i artística ja que tant la poètica d’Espriu, com la seva translació plàstica en les mans de Cusachs , tenen raó de persistència. Unes peces escultòriques que aniran ara acompanyades de dibuixos preparatoris i dels complements poètics i auditius per completar una exposició que malgrat el temps seguirà mantenint vigència i qualitat.

Finalment a Begemot, la galeria del carrer Fra Lluis de León , després d’estrenar-se expositivament amb l’obra de Joan Poch , ara ens presenten una mostra dual, amb les pintures de Paulí Josa i les escultures de Dogny Abreu.

Tant Paulí Josa, un barceloní afincat a Premià de dalt, com Dogny Abreu, un cubà afincat a Sant Just , van ser les veritables estrelles de la col·lectiva inaugural. Josa amb la seva abstracció i Abreu amb les seves inquietants figures , mostraven aquest art incisiu i ple de misteri que tan ens complau.

Ara , en aquesta mostra conjunta , serà el moment de demostrar la vàlua del seu fer, en una mostra que a priori es presenta molt atractiva i que caldrà visitar , en el desig de que serveixi de veritable palanca per arrancar definitivament aquest boig projecte de Begemot. Un projecte professional que bona falta ens fa a la nostre ciutAT.

Tres exposicions de prou qualitat com per acabar de manera mgnífica la temporada.