Tots aquells que s’acostaren a “Begemot”
en el decurs de la seva mostra col·lectiva inaugural van quedar subjugats per unes obres que
depassaven en molt el nivell mig de l’exposat. Eren unes obres intenses , fresques
, de gran capacitat artística i comunicativa que a més a més presentaven un
treball tècnic prou remarcable. Els noms dels autors de les mateixes ,
esdevinguts doncs en referent de la mostra, eren el pintor barceloní Paulí Josa
i l’escultor cubà Dogny Abreu. Ara , en començar l’estiu , ambdós son els
protagonistes en forma de mostra dual en la mateixa galeria.
Paulí Josa és un artista abstracte en
el sentit més estricte de la paraula. La seva abstracció és ample i de ventall
variat ja que tant és capaç de practicar un expressionisme intens com
decantar-se per una abstracció orientalista de caire líric , passant per una polièdria
vivencial en la que el gest , el ritme i el color li marquen les arestes comunicatives.
Tot això amanit amb una acurada tècnica que li serveix per vestir sempre adequadament
els seus treballs.
Mitjançant la xarxa hem pogut veure
com el treball de Josa , malgrat aquesta certa disparitat manté un nexe unitiu
que dona coherència al mateix, alhora que ens permet veure el lligam que fa que
el dispar no esdevingui dispers. Lamentablement però , aquest lligam del que parlem no apareix en cap moment en la mostra en la que s’agrupen obres del tot diverses en èpoques, estils, concepcions i resultats , fet al que si hem d’afegir un poc encertat muntatge “expositiu”, converteix el conjunt en un totum revolutum que en res afavoreix ni a l’artista ni al seu treball, per poc que hagi tingut a veure en la tria i el muntatge de la mateixa.
Fet semblant succeeix en el cas de
l’escultor Dogny Abreu. La seva obra mereix una bona dosi d’elogis. Tècnicament
molt acurat tant si treballa la pedra com en la fusta que és la seva gran
especialitat , Abreu practica una figuració complexa amb uns personatges que
provoquen un cert neguit a l’espectador per el seu to de magicisme i
ancestralitat que supuren. Unes escultures que obren interrogants i exigeixen
respostes ben interioritzades.
Unes obres molt potents en la
individualitat o en el petit conjunt com pot ser la magnífica sèrie de caps que
ofereixen una més que solvent prestància, però clar son obres que demanen
solituds i defugen de qualsevol interferència , condicions de les que no
disposen en aquesta ocasió, convertides en elements parells a l’obra de Josa ,
sense que en cap moment existeixi el diàleg entre ambdues , fet clau per a l’èxit
de l’exposició.
Ens trobem dons davant d’un cas , si més
no peculiar. Ens trobem davant de dos bons artistes , amb bones obres però que
conformen una exposició poc agraïda , i molt per sota del nivell que
significarien per si mateixos i en conjunt. La causa per més que ens dolgui és
evident, aquí existeix un clar problema de la plasmació de la idea conjunta i aquesta
és una responsabilitat absoluta de la galeria ja que per el que sabem poc hi ha
tingut a dir-hi els protagonistes.
Han passat ja cinc mescos d’ençà que
Begemot va obrir les seves portes i aquests cinc mesos no semblen haver servit
de molt. Potser és dur el que vaig a dir però Begemot precisa urgentment d’un “Chicote”
de les galeries d’art. Sortosament té un punt molt positiu que no és altre que
el “material” ,dons disposa d’un seguit d’autors que li poden servir per
mantenir nivell i vida , però si no fa un tomb en tot el que l’envolta , la
vida de Begemot es presenta curta , però que molt curta.
Des d’elements accessoris però
importants, com ho son les invitacions, la manca de catàlegs , la publicitat ,
l’absència de contactes amb els mitjans informatius locals que converteixen les
seves exposicions com inexistents , la carència d’un mailing escaient, la nul·la
relació amb el món de l’art local que fa que per exemple en aquesta darrera
exposició sols tres (xifra exacte) artistes locals s’acostessin a la
inauguració no existint cap acte coincident , degut a que ningú en tenia
notícia. La ...
Però pitjor és l’apartat més
artístic com ho son les múltiples deficiències en el concepte i muntatge de l’exposició
en sí i dels espais expositius, elements fonamentals per a l’èxit artístic i
comercial d’una exposició.
Una exposició no ha de ser mai un
seguit de peces col·locades més o menys adequadament. L’exposició ha de crear
un ambient que afavoreixi en tot la deguda comunicació entre l’artista i l’espectador,
i això no succeeix en aquest cas. Cal apostar ben fort per aquest punt i fer-ho
de manera conseqüent , i fer-ho és deixar-se estar de pijadetes per centrar-se
en l’essencial que ha de ser.
Una exposició es munta amb temps i
precisa de la complicitat de l’artista. No pot ser que s’obrin les portes sense
que l’exposició estigui adequadament penjada. No poden existir peces alienes a
la mostra que confonguin a l’espectador que no entén que fan allà. No poden existir
elements decoratius aliens que distorsionin la mirada global de l’obra
presentada.
L’art no deixa de ser fum i
il·lusió i aquest no es pot oferir en un galimaties ambiental esdevingut
desori. El millor menjar del món no semblarà tant bo en una tasca deixada i
desarreglada. I això és el que succeeix ara. Josa i Abreu son dos magnífics
artistes , amb una obra important i de qualitat que desapareix en un espai que
precisa d’una urgent organització de portes a fora i de portes endins.
Algú pot pensar que som massa exigents
, que tan sols estan començant , i és veritat, però crec que si volem adreçar
la barca ara és el moment o farem tard . Jo , com afeccionat a l’art , com a
crític i com a ciutadà de Mataró vull
que Begemot funcioni. I que funcioni bé i a ser possible molt bé. L’art , els
artistes i la cultura de la ciutat precisen d’una bona galeria comercial. Però
ara ja es evidència que cal variar el rumb o la barca s’estavellarà contra les
roques , i a no tardar molt.
Una galeria d’art ha de saber
conjugar cultura i negoci. Ens agradi o no , sense diners la solució és abaixar
persianes. Cal apostar doncs per una galeria sostenible. Ser happy flowers està
molt bé en la teoria, però el futur és inexistent si no es toca de peus a terra
i s’estableixen uns fonaments que res tinguin a veure amb la improvisació.
Begemot té il·lusió i ganes , el
que és molt important. Té contactes artístics , que també ho és. Ara li cal
treballar els fonaments , escoltar , analitzar i treballar a fons. I fer-ho amb
un camí de ruta ben traçat que caldrà seguir malgrat els esforços. Sols així el
futur de Begemot tindrà un altre color que el que té avui mateix.
Potser per tot això jo us
aconsellaria en visitar l’exposició. Essencialment per que es tracta de dos
bons artistes amb bones peces exposades , i en segon lloc ja que fent costat és
més fàcil poder prendre decisions, que és ni més ni menys el que han de fer
Margarita i Jorge.
Esperem i desitgem que siguin a fi
de bé.
