DEL GEST AL TRAÇ. CA L’ANTIGA

 

Ca L’Antiga segueix amb el seu seguit d’exposicions al voltant del gest i el traç. Si el primer capítol va se “el gest pur” i el darrer serà ”el traç pur”, lògic és que l’entremig agafi el nom de “Del gest al traç”. Uns títols  que més s’assemblen a un desig que no a una realitat, ja que per el vist, les obres presentades podrien estar en qualsevol exposició  d’aquest trident , o millor dir-li triumvirat,  que ocupa aquest espai de Ca l’Antiga en aquest temps primaveral.

I és així ja que el cicle nomenat “Del gest al traç”  és en realitat un trajecte eteri en el que hi cap tot, des d’un art proper a la figuració fins  a l’abstracció, si no  la més pura, si aquella en la que domina aquest “gest” o “traç” del que parla el títol , per gestar la realitat del treball  de l’autor. I ho diem així ja que en aquestes exposicions més que l’idea etèria dels mateixos el que domina és el treball , sempre d’alta qualitat, dels autors que hi son presents.

Hi d’entre ells hi ha dos artistes que sobresurten. Per un costat Josep Mª Codina, que ocupa bona part de la sala inferior i que ens demostra amb una varietat formal absoluta, una realitat conceptual i creativa monolítica.

Segueix Codina mostrant les seves costures interiors en aquest despullament que fa ja anys practica i que ara sembla haver deixat definitivament la zona de foscor, per cercar de manera tan intuïtiva com brillant, unes zones de serenor que com deia Bernat Puigdollers en la seva exposició de Ca l’Arenas , son la constatació de la consolidació i maduració d’un llenguatge. Un llenguatge que està en la seva primera fase  i que estem convençuts esclatarà ben aviat amb tota la força interior que sempre mostra Codina en la seva història pictòrica.

L’altre artista a destacar és Miquel Arnau. Sempre he cregut que és un dels millors artistes del Maresme, i alhora és dels més desconeguts. Però cada vegada que ofereix el seu bon fer al públic en general, ens sorprèn amb una variació més de l’amplitud de la seva mirada. Avui ens ofereix la seva mirada , com ha fet tantes vegades, en els verals maresmencs de la zona on habita. Però la seva mirada va molt més enllà de la viva figuració natural, la depassa i la trasllada a uns paisatges viscuts on s’estableix un diàleg fluid entre la realitat real i la interior, i en aquest diàleg apareix l’art com dominador absolut generant espaís de diàleg i de contradicció. Una nova lliçó pictòrica de Miquel Arnau, un dels millors artistes del Maresme, i alhora dels més desconeguts.

Al seu costat Paulí Josa segueix mostrant la seva habilitat compositiva en el seu diàleg entre l’abstracció i la realitat. Entén l’artsita que ambdós conceptes poden concomitar  perfectament i juga amb la il·lusió visual que trasllada la seva imatge al nostre pensament. Ho fa amb pulcritud i l’elegància estètica habitual en el seu treball.

Carme Riera presentà un seguit d’obres , formalment realitzades amb tinta xinesa com element pictòric bàsic en les que juga a l’aparent contradicció entre l’ànima i els elements formals que conformen la nostra vida habitual.  Amb traç hàbil i decidit executa les formes que aplegaran l’esperit de les formes amb les que mostrant el seu pensament interior , ens vol mostrar el camí a seguir.Com diu el filòsof Rafael Argullol, “ l’obra de Carme Riera no ho és pel fet de ser finalitat acabada, tancada, sinó que, com en un procés d’alquímia, forma un il·limitat cercle de materialitzacions”. Unes materialitzacions que dialoguen amb el visitant en la recerca d’una vibrant comunicació.

Al seu costat , de manera puntual i forçament comunicativa, podem gaudir  de planxes de  Richard  Sanders , una brillantíssima Maite Marin que ens sorprèn amb la seva dúctil qualitat, un seguit de magistrals planxes de Joan Barbarà, al costat d’uns treballs d’alta qualitat Chancho, Ràfols Casamada i de  Riera i Aragó , treballs no impresos i que mitjançant les planxes originals ens permet imaginar-nos el resultat final, amb l’afegitó voluntari del cromatisme que empraríem cadascun de nosaltres en la seva realització final.

Tot per confegir una mescla difícil en la seva disparitat i globalitat però que resulta exitosa per el resultat final  , que ens demostra que quasi sempre si empres bon material i vas de la mà dels grans mestres el resultat final per menys lligam que puguis establir en el total, serà el d’una agradabilíssima exposició que paga molt la pena visitar.

No us la perdeu.

 

Del Gest al Traç.

Ca l’Antiga.  Teià

Del 25 d’abril al 18 de maig de 2025

 

PAULÍ JOSA. EMBRENZIDES D’ÀNIMA

El Maresme és una comarca més real en el mapa que en el context de la vida diària. Esfilagarsada, mirant en part a Barcelona i en part a Girona, s’estructura en una dinàmica d’aïllament de les parts i d’incomunicació de les mateixes. I si això succeeix en el polític i el comercial, com no hauria de succeir en el cultural?.

Malgrat els esforços de molts no hi ha hagut manera de tenir ni tan sols un context informatiu que donés coneixença del que es fa culturalment parlant en la comarca i així tots ens perdem actes i exposicions que haurien de ser d’obligada visita, i el que és pitjor, coneixença d’autors d’important vàlua que podrien servir de lligam d’aquest  esfilagarsat concepte cultural comarcal, com és el cas del pintor Paulí Josa.

Encara que afincat durant molts anys en la zona de Premià, el nom i el fer de Paulí Josa em va arribar a coneixement mitjançant una destarotada exposició que celebrà a Begemot, aquella sala de molt curta vida a Mataró. I dic destarotada ja que l’incomprensible muntatge i alguns detalls com per ex que just en el moment d’inaugurar encara no estigués “penjada” l’obra principal de la mateixa que ocupava l’envà inicial, convidava més a fer ràpida passada que no pas a cercar la comunicació amb l’obra exposada. Però era tal la potencialitat de la mateixa que un quedava immers en aquell flux creatiu malgrat, repeteixo, les distorsions de l’entorn.

D’ençà aquells moments he seguit mitjançant les xarxes socials el fer de l’artista ( per cert, si s’és permesa l’opinió aquest “animaldepintor” del fb, hauré de dir que no és gaire escaient i fins i tot es podria considerar contraproduent)  i per tant no he volgut perdre’m la seva exposició a ca l’Antiga un magnífic indret de Teià, també massa desconegut de tots en aquest context de comarca nebulosa de la que abans parlàvem.

Ca l’Antiga és un edifici d’aires senyorials que domina una bella finca que es troba a Teià allà ben prop del cementiri. Ha estat recuperat per Mª Ángeles Pérez Latorre, una experta en energies renovables que després de treballar molt anys a Paris i Brussel·les ha trobat en aquest indret el lloc idoni de fer efectius els seus somnis culturals.

Diplomada en escenografia per l’Institut del teatre i en Belles Arts per l’escola d’Ixelles, és una veritable apassionada cultural capaç de fer qualsevol “bogeria” per poder gaudir d’un concert, una exposició o una obra de teatre, i ha trobat a Ca l’Antiga l’espai idoni per poder inter-relacionar la cultura i els espectadors en un concepte de petit/mitjà format , en el que la qualitat és eix, raó i essència, i que en el cas de la plàstica es resumeix en la realització d’exposicions al magnífic espai adaptat del celler. 

És aquí on Paulí Josa ara ens presenta la seva aposta de “Jocs de llum”, en una exposició que té a la llum pictòrica com a protagonista , tant en el que pertoca a la llum real de l’art com amb la juguesca de la llum amagada.

En Paulí Josa practica una abstracció de caire expressionista, però no el desfermat expressionisme americà i sí un expressionisme molt més europeu en el que pertoca a la cerebralitat del concepte i a una recerca global d’un cert esteticisme estructurat en la potència pròpia de la creació i el complement més que adient, del gest , les textures , el color, i en el cas que avui ens ocupa, la llum.

Fonamentada en un concepte humanista , - és evident la presència de l’home com a protagonista de totes les seves batalles pictòriques-, Paulí Josa reflexiona constantment sobre l’home com element personal, social, intel·lectual i espiritual. La seva mirada d’ampli gir , educada en els viatges i els contactes amb les més diverses cultures, conflueixen en aquests passionals treballs que ens parlen de lluites personals i col·lectives, expliciten , ves a saber si per foragitar-los, els dimonis més personals i íntims, i miren alhora vers un futur que el propi artista estructura en la nebulosa del dubte però amb un apunt vers l’esperança.

Excel·lent dominador tècnic , aquesta faceta d’ofici de pintor li permet  arrodonir la força dels seus pensaments , amb unes obres que hauria de qualificar com de gran musicalitat , en les que color, llum i textures semblen desafiar-se en un equilibri de contraposicions permanents que obtenen un resultat visual i plàstic altament comunicatiu.

Desafiant a mides, formes i volums, Paulí Josa omple d’art el celler de ca l’Antiga amb una obra potent i alhora ben plaent en el plàstic i en l’estètic i a la que no li fa falta jugar amb aquestes apostes de variacions cromàtiques segons llums o foscors , en una juguesca de bocabadar incauts, d’epâter les bourgeois, que fins i tot desmereix un treball que marca la capacitat i qualitat d’aquest bon pintor que tenim per les nostres contrades i al que certament desconeixem.

Una exposició que paga la visita , en un espai al que si jo fos artista de nivell ja estaria demanant hora per intentar exposar en el mateix , de la mateixa manera que si jo tingués a l’abast la programació d’una galeria no tindria dubtes de contactar amb Paulí Josa per que fos protagonista del meu espai.

QUAN UNES BONES OBRES NO FAN UNA BONA EXPOSICIÓ

Tots aquells que s’acostaren a “Begemot” en el decurs de la seva mostra col·lectiva inaugural  van quedar subjugats per unes obres que depassaven en molt el nivell mig de l’exposat. Eren unes obres intenses , fresques , de gran capacitat artística i comunicativa que a més a més presentaven un treball tècnic prou remarcable. Els noms dels autors de les mateixes , esdevinguts doncs en referent de la mostra, eren el pintor barceloní Paulí Josa i l’escultor cubà Dogny Abreu. Ara , en començar l’estiu , ambdós son els protagonistes en forma de mostra dual en la mateixa galeria.

Paulí Josa és un artista abstracte en el sentit més estricte de la paraula. La seva abstracció és ample i de ventall variat ja que tant és capaç de practicar un expressionisme intens com decantar-se per una abstracció orientalista de caire líric , passant per una polièdria vivencial en la que el gest , el ritme i el color li marquen les arestes comunicatives. Tot això amanit amb una acurada tècnica que li serveix per vestir sempre adequadament els seus treballs.

Mitjançant la xarxa hem pogut veure com el treball de Josa , malgrat aquesta certa disparitat manté un nexe unitiu que dona coherència al mateix, alhora que ens permet veure el lligam que fa que el dispar no esdevingui dispers. 

Lamentablement però , aquest lligam del que parlem no apareix en cap moment en la mostra en la que s’agrupen obres del tot diverses en èpoques, estils, concepcions i resultats , fet al que si hem d’afegir un poc encertat muntatge “expositiu”,  converteix el conjunt en un totum revolutum que en res afavoreix ni a l’artista ni al seu treball, per poc que hagi tingut a veure en la tria i el muntatge de la mateixa.

Fet semblant succeeix en el cas de l’escultor Dogny Abreu. La seva obra mereix una bona dosi d’elogis. Tècnicament molt acurat tant si treballa la pedra com en la fusta que és la seva gran especialitat , Abreu practica una figuració complexa amb uns personatges que provoquen un cert neguit a l’espectador per el seu to de magicisme i ancestralitat que supuren. Unes escultures que obren interrogants i exigeixen respostes ben interioritzades.

Unes obres molt potents en la individualitat o en el petit conjunt com pot ser la magnífica sèrie de caps que ofereixen una més que solvent prestància, però clar son obres que demanen solituds i defugen de qualsevol interferència , condicions de les que no disposen en aquesta ocasió, convertides en elements parells a l’obra de Josa , sense que en cap moment existeixi el diàleg entre ambdues , fet clau per a l’èxit de l’exposició.

Ens trobem dons davant d’un cas , si més no peculiar. Ens trobem davant de dos bons artistes , amb bones obres però que conformen una exposició poc agraïda , i molt per sota del nivell que significarien per si mateixos i en conjunt. La causa per més que ens dolgui és evident, aquí existeix un clar problema de la plasmació de la idea conjunta i aquesta és una responsabilitat absoluta de la galeria ja que per el que sabem poc hi ha tingut a dir-hi els protagonistes.

Han passat ja cinc mescos d’ençà que Begemot va obrir les seves portes i aquests cinc mesos no semblen haver servit de molt. Potser és dur el que vaig a dir però Begemot precisa urgentment d’un “Chicote” de les galeries d’art. Sortosament té un punt molt positiu que no és altre que el “material” ,dons disposa d’un seguit d’autors que li poden servir per mantenir nivell i vida , però si no fa un tomb en tot el que l’envolta , la vida de Begemot es presenta curta , però que  molt curta.

Des d’elements accessoris però importants, com ho son les invitacions, la manca de catàlegs , la publicitat , l’absència de contactes amb els mitjans informatius locals que converteixen les seves exposicions com inexistents , la carència d’un mailing escaient, la nul·la relació amb el món de l’art local que fa que per exemple en aquesta darrera exposició sols tres (xifra exacte) artistes locals s’acostessin a la inauguració no existint cap acte coincident , degut a que ningú en tenia notícia. La ...

Però pitjor és l’apartat més artístic com ho son les múltiples deficiències en el concepte i muntatge de l’exposició en sí i dels espais expositius, elements fonamentals per a l’èxit artístic i comercial d’una exposició.

Una exposició no ha de ser mai un seguit de peces col·locades més o menys adequadament. L’exposició ha de crear un ambient que afavoreixi en tot la deguda comunicació entre l’artista i l’espectador, i això no succeeix en aquest cas. Cal apostar ben fort per aquest punt i fer-ho de manera conseqüent , i fer-ho és deixar-se estar de pijadetes per centrar-se en l’essencial que ha de ser.

Una exposició es munta amb temps i precisa de la complicitat de l’artista. No pot ser que s’obrin les portes sense que l’exposició estigui adequadament penjada. No poden existir peces alienes a la mostra que confonguin a l’espectador que no entén que fan allà. No poden existir elements decoratius aliens que distorsionin la mirada global de l’obra presentada.

L’art no deixa de ser fum i il·lusió i aquest no es pot oferir en un galimaties ambiental esdevingut desori. El millor menjar del món no semblarà tant bo en una tasca deixada i desarreglada. I això és el que succeeix ara. Josa i Abreu son dos magnífics artistes , amb una obra important i de qualitat que desapareix en un espai que precisa d’una urgent organització de portes a fora i de portes endins.

Algú pot pensar que som massa exigents , que tan sols estan començant , i és veritat, però crec que si volem adreçar la barca ara és el moment o farem tard . Jo , com afeccionat a l’art , com a crític i com a  ciutadà de Mataró vull que Begemot funcioni. I que funcioni bé i a ser possible molt bé. L’art , els artistes i la cultura de la ciutat precisen d’una bona galeria comercial. Però ara ja es evidència que cal variar el rumb o la barca s’estavellarà contra les roques , i a no tardar molt.

Una galeria d’art ha de saber conjugar cultura i negoci. Ens agradi o no , sense diners la solució és abaixar persianes. Cal apostar doncs per una galeria sostenible. Ser happy flowers està molt bé en la teoria, però el futur és inexistent si no es toca de peus a terra i s’estableixen uns fonaments que res tinguin a veure amb la improvisació.

Begemot té il·lusió i ganes , el que és molt important. Té contactes artístics , que també ho és. Ara li cal treballar els fonaments , escoltar , analitzar i treballar a fons. I fer-ho amb un camí de ruta ben traçat que caldrà seguir malgrat els esforços. Sols així el futur de Begemot tindrà un altre color que el que té avui mateix.

Potser per tot això jo us aconsellaria en visitar l’exposició. Essencialment per que es tracta de dos bons artistes amb bones peces exposades , i en segon lloc ja que fent costat és més fàcil poder prendre decisions, que és ni més ni menys el que han de fer Margarita i Jorge.

Esperem i desitgem que siguin a fi de bé.

NOVES EXPOSICIONS

Quan la temporada ja està en les seves acaballes i quan hom pensa ja més en les vacances que no pas en l’art , encara en aquests propers dies hi ha un seguit de noves exposicions de les que paga fer-ne esment i fins i tot aconsellar-les , abans fins i tot d’haver-les pogut visitar.

Així demà al Museu de Mataró s’inaugura la mostra: Senzillament Enric Quintana. Imatges i paraules d’Enric Quintana, aplegant les seves dues vessants creatives , com ho van ser la poesia i per damunt de tot la fotografia.

Així l’exposició estarà conformada per 300 fotografies distribuïdes en set àrees : Política , barris, personatges , moviment obrer , activitat cultural, racons de Mataró i fotògraf de premsa. Set àrees en les que tots aquells que d’una o altre manera vàrem viure els darrers anys de Franco i la transició , a bon segur ens veurem transportats per el temps i recordarem , que és una altre manera de tornar a viure , aquells temps, aquells moments , aquells fets i aquells indrets. Potser per això em sembla molt interessant la possibilitat que tindran els protagonistes que apareguin en les imatges , d’etiquetar-se i etiquetar indrets i fets per documentar de manera més clara els fets viscuts que van ser captats , amb mà de mestre , per Enric Quintana.

Dijous , i al mateix Museu de Mataró, serà el torn de Manuel Cusachs que de nou ens farà avinent la seva relació artística creativa amb Salvador Espriu tot presentat la sèrie d’obres que realitzà en els anys 80, basades en el poemes d’Espriu de la sèrie El caminant i el mur.

Encara que son obres que ja s’han vist, segueixen mantenint la seva perdurabilitat creativa i artística ja que tant la poètica d’Espriu, com la seva translació plàstica en les mans de Cusachs , tenen raó de persistència. Unes peces escultòriques que aniran ara acompanyades de dibuixos preparatoris i dels complements poètics i auditius per completar una exposició que malgrat el temps seguirà mantenint vigència i qualitat.

Finalment a Begemot, la galeria del carrer Fra Lluis de León , després d’estrenar-se expositivament amb l’obra de Joan Poch , ara ens presenten una mostra dual, amb les pintures de Paulí Josa i les escultures de Dogny Abreu.

Tant Paulí Josa, un barceloní afincat a Premià de dalt, com Dogny Abreu, un cubà afincat a Sant Just , van ser les veritables estrelles de la col·lectiva inaugural. Josa amb la seva abstracció i Abreu amb les seves inquietants figures , mostraven aquest art incisiu i ple de misteri que tan ens complau.

Ara , en aquesta mostra conjunta , serà el moment de demostrar la vàlua del seu fer, en una mostra que a priori es presenta molt atractiva i que caldrà visitar , en el desig de que serveixi de veritable palanca per arrancar definitivament aquest boig projecte de Begemot. Un projecte professional que bona falta ens fa a la nostre ciutAT.

Tres exposicions de prou qualitat com per acabar de manera mgnífica la temporada.