MATARÓ VIU

Dijous al vespre vaig arribar a casa amarat de suor. No era una suor de calor, que també ho era , ni era tampoc aquella suor de transport públic ni la provinent d’un esforç físic . Era aquella suor especial que els mataronins tenim quan estem tots ben apretats esperant la crida , amb els xics a dalt tot cridant als gegants que no n’hi ha prou, o després comptar no se quantes vegades fins a quinze mentre eixim Riera avall amb els gegants en el desvetllament. Era una suor que bé podríem definir com suor a mataronisme.

Era així ja que tornava d’assistir a dos actes en el que el mataronisme, aquesta manera de ser que ens converteix en mtv havia dominat per damunt de qualsevol altre consideració, en aquest cas literària i/o artística. Es tractava d’haver assistit de manera continuada a la presentació del llibre que la Pilar González Agápito (la PIli, com s’ha cansat de repetir en Manuel Cuyàs en la seva brillant presentació) ha escrit tot refent els seus records més íntims i vivencials en relació a la Pça Xica , el seu “pati d’estels” com deia el magnífic periodista que fou en Joaquim Ripoll i que va escriure un llibre de vivències parell, en aquest cas en relació al “seu” carrer gran d’Argentona. I a la presentació de les obres “espriuenques” del bon amic i gran escultor, en Manuel Cusachs, realitzada al Museu de Mataró.

Soc de poble i em sento de poble. He viscut a cavall d’un poble petit , com ho era l’Argentona de la meva infantesa i joventut, i un poble gran, que és el que no deixa de ser Mataró , i que mai deixi de ser-ho. I m’agrada aquesta vida de veïnat, de complicitats i coneixences que es produeix en aquesta proximitat. 

Per això entenc molt bé el desig del llibre de Pilar González , i el desig de compartir-lo de tanta gent que va  deixar en petita la sala del Col·legi d’Aparelladors, en una presentació magistral per part de la protagonista i , com no, d’en Manuel Cuyàs que encara que sembla no li acaba d’agradar , és el veritable cronista de Mataró, el Permanyer capgròs , al que ja s’acosta quan es passeja amb barret per els seus eixos central en ple hivern.

M’agrada teoria de les dues “matarós” d’en Cuyàs i en Salicrú. Em recorda el que em deia el meu pare quan m’aconsellava que no m’esforcés mai en fer content a tothom, que era impossible , i més a Mataró on tot té el duplicat i el contrari alhora. I em recordava que a Mataró hi havia Santa María i Sant Josep; els salesians i Valldemía; el cor de María i les capes ; les confraries dels Doloros i la Soledad; el Foment i la Sala Cabanyes ; els científics i la UEC ; el Mataró i la gàbia; el Laietània i els Lluïsos ; el casino i l’Sport; i com no, la Pça de Cuba i la Pça Xica.

Una presentació magnífica per un llibre magnífic que caldrà llegir ja que un , no pot oblidar-ho, prové d¡’aquest costat de la Riera , just a la frontera , però del carrer Nou , que això és pedegree.

I de Can Xammar a Can Serra on en la seva sala principal , curulla a més no poder, en Manuel Cusachs presentava per primera vegada a Mataró tota la seva col·lecció d’obres que un qualificaria com “espriuenques”. Espriu és un poeta complex literàriament i jo diria que encara ho és més si en parlem de la seva translació plàstica. El cert és que molts s’hi han acostat però pocs han vist reeixida la seva personal lectura. Un d’aquests pocs agraciats ha estat sens dubte en Manuel Cusachs .

En aquesta particular ocasió s’ha de dir de vell antuvi, i sense cap mena de sentiment contrari que la gent de Cultura s’ha lluït. Muntar una mostra d’aquest tipus és difícil. Ho han fet amb senzillesa, però amb intensitat. Han sabut jugar perfectament en la dualitat literatura / plàstica i a més han col·locat adientment la música del poemes cantats i així han confegit un muntatge modern, àgil, atractiu i el que és més important , planer per acostar a l’espectador al món d’Espriu i de Cusachs. Per tant, felicitats de tot cor.

De les escultures de Cusachs poc hi ha a parlar, doncs ja ho hem fet quan tocava. Ara , vistes en el context del temps , sempre important en el camp creatiu, Cusachs ens demostra la seva dual saviesa tant d’home de cultura com d’escultor i per tant traductor volumètric de sensacions i emocions. Unes obres. les seves, que ens parlen abastament de desitjos i il·lusions , però també de preguntes i respostes , o de preguntes sense resposta. Tot amanit en el sentiment textural d’un Cusachs clàssic i mediterrani , potser en el moment més visceral de la seva visió creativa.

Potser per això en arribar a casa no m’he estat d’anar a trobar-me amb el llibre que amb els poemes d’Espriu i les obres de Cusachs va editar “Àmbit” allà l’any 89 , és a dir fa quasi 25 anys. M’he sadollat com no amb les paraules de R.P.Balsch que en fa la presentació i m’he quedat amb la lletra majúscula i picuda de Salvador Espriu que ho encapçala tot.

Un “tot” magnífic que ningú s’ha de perdre. Cusachs i Espriu , sens dubte un binomi fet un , com ho marca el retrat del poeta que realitzà l’escultor. Un retrat magistral que hauria de ser lliço obligada per a tot aquell que gosi anomenar-se com retratista.