Quan entro a una sala d’exposicions tinc el costum ,
just abans de començar la visita , de fer-ne una ullada general des de
l’entrada. És com si amb ella pogués copsar el general del que s’hi cou i
pogués rebre les vibracions de l’art que allà s’hi atresora. Son pocs segons,
però sempre valuosos, ja que un comença la visita amb una sensació d’haver
passat una prèvia encaminadora.
La sala del col·legi d’aparelladors és magnífica per
dur a terme aquest petit truc personal. L’escala d’entrada et deixa en penombra
poden visionar el conjunt del presentat des d’una perfecta situació amb un xic d’elevació,
de modus i manera que un ja entén a priori de quin pa es menjarà en la
mostra. Com no que he mantingut la meva
actitud en l’actual exposició de Jaume Rocamora , i he de dir que com molt
poques exposicions que allà s’hi ha realitzat
he pogut sentir el flaire d’un art veritable, de manera tan intensa i
contundent.
En Jaume Rocamora és un artista tortosí massa
desconegut per a la gran majoria malgrat el seu important currículum i
principalment , malgrat la gran qualitat del seu treball. Ara a Mataró, i de la
mà de la gent del Sant Lluc i especialment de la seva amiga Quima Romero ,
podem gaudir d’un petit recull , esdevingut veritable mostroari del seu fer ,
que ens permet extasiar-nos de la subtil sensibilitat geomètrica que atresora.
Manllevo la frase de Piet Mondrian que Raquel Medina
de Vargas va emprar per encapçalar la seva presentació ja fa uns quants anys,
al Museu d’Art Modern de Tarragona. Diu: “En general, la majoria no ha entès
que podem expressar la veritable essència per mitjà d’elements constructius
neutral; és a dir, que podem expressar l’essència de l’art”.
Rocamora , que no dubtem és ben amant de l’obra de Mondrian,
es mou de manera permanent en la recerca d’aquesta l’essència . Ho fa
mitjançant la purificació al màxim dels seus treballs, als que despulla de tot
allò que pot destorbar el reconeixement de l’únic que sembla interessar-li, en
aquesta recerca constant de la simplicitat més pura aconseguida mitjançant la
suma de complexitats que ell mateix provoca en l’obra. Una recerca de puresa
absoluta en un àmbit que fins i tot el cromatisme es descartat a element
accessori per accentuar encara més la nuesa del conjunt.
L’exposició es presenta sota el títol de “Simbiosi
permanent” i queda estructurada en tres parts , a qual més interessant.
En primer lloc ens trobem
amb un grup de gofrats en blanc immaculat que pertanyen a la sèrie “Bustrofèdica
Anaglífica”. Uns gofrats
impecables, aclaparadors en la seva nues ai en la seva perfecció. Unes peces
que podent ser fredes per la seva aparent simplicitat , esdevenen un far
magnètic per als bons degustadors d’aquesta especialitat.
També
ens trobem amb un seguit de llibres d’autor, en aquesta sempre agosarada
juguesca de la creació limitada a una necessitat però alhora superant els seus
marges per esclatar en la seva individualitat. Un apartat en el que cal
afegir-hi un logo físic que presideix la mostra i esdevé imatge perfecte de la
tangencialitat inclusiva de l’art i el disseny amb una unió que en aparença pot
ser residual però que en ànima és absoluta.
Finalment
ens trobem davant dels seus col·lages, aquesta conjunt d’obres realitzades amb
cartó en les que Rocamora gaudeix i fa gaudir amb els seus equilibris geomètrics
, en un cinetisme que jo defineixo com silent, en certa manera , com ell mateix
definia , molt a l’estela de Sempere, però amb dos motius de clara
diferenciació, la cromàtica que produeix en Rocamora un sentit molt més subtil ,
i la del volum en la que la mínima gradació dels empelts en el treball de
Rocamora li donen un dinamisme de perspectiva que el converteix en un cinetisme
en certa manera arquitectònic que essent novedós és alhora enormement plaent en
el visual i enormement seductor en el camp sensitiu.
Si
aquestes virtuts no fossin suficients per se per gaudir d’una magnífica exposició,
Jaume Rocamora afegeix un afinat sentit de globalitat, tant en el que pertoca a
les peces en la individualitat com en el
sentit general de l’exposició. El muntatge particular dels seus díptics,
tríptics i políptics , ben conjugat amb el muntatge general de l’exposició,
arrodoneixen una mostra que és una pura meravella i que mereix un aplaudiment
dels més tancats.
Per
això si al entrar deia que havia sentit el flaire d’un art veritable, en sortir
he tingut el convenciment de que em trobava davant d’una injustícia flagrant,
aquella que permetia que Jaume Rocamora no ocupi un lloc preeminent en el camp
de l’art català.
Una
exposició d’obligada visita. Sens dubte una de les millors de la temporada.
Felicitats.
PS.-
Per arrodonir, el conjunt la mostra era inaugurada en el dia de la mort de Santi
Estrany, aquest gran artista de la línia recta. A més Jaume Rocamora és fidel
devot de Torres-García , essent una frase seva la que encapçala l’opuscle
editat per l'Universitat d’Alacant i el Centre Ovidi Montllor.
Una
conjunció, en aquest cas rectilínia , o si voleu anar més enllà, geomètrica,
que encara dona més força a la brillantor de la mostra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada