LES DONES DEL COTÓ

Marga Riera és persona fidel a les seves idees conceptuals de la vida i de l’art. Una fidelitat que es demostra un cop més en la seva exposició “Les dones del cotó” , homenatge a totes els dones que tan durament van treballar en el món tèxtil, amb referència especial a la gent de la nostra ciutat , i més especialment a les seves antecessores familiars. Una exposició inspirada en el llibre “El silenci dels telers” , de la també mataronina Assumpta Montellà.

Diem fidelitat conceptual ja que Marga Riera manté en la seva línia artística el desig  d’intentar anar més enllà d’un esteticisme en la recerca d’un missatge en el que els camps social i de la dona tenen un paper protagonista molt important . Fer-ho a més, amb l’absoluta intencionalitat de provocar una reflexió i/o motivació a l’espectador.

Una fidelitat que es manté igualment en l’artístic amb el seu tarannà plàstic habitual, en aquest reduccionisme cromàtic , ara trencat en part en certes obres com la ben reeixida que serveix de cartell de la mostra, i sempre més en el camí de crear ambients que no pas plasmar identitats. Per això “les dones del cotó” és una mostra made in Marga Riera , sense sorpreses de cap mena, ni per bé , ni per dolent.

Deia Marga Riera en el dia de la inauguració que el plantejament ara presentat era un plantejament recent. Que la lectura de l’obra de Montellà la va motivar i va deixar el projecte previ de la mostra per capgirar-ho tot per poder presentar els treballs que ara s’exposen. I aquesta immediatesa es nota. El treball és potent en el concepte , es nota apassionat i a la recerca de l’impacte i la reflexió, però en canvi pictòricament queda una mica esfilagarsat , amb una certa sensació d’obra inacabada , de manca de temps per refilar detalls , per acabar de fer bé la vora , - i valgui com mai el símbol tèxtil -, i el resultat se'n ressent. 

Potser per això jo en voldria fer una lectura de futur d’aquesta exposició. La veig una mica com aquella obra de teatre que s’estrena a comarques per anar-la refilant i polint per ser estrenada a la capital. Crec que el tema és més que interessant i presenta un munt de camins plàstics i expressius , però aquesta recerca precisa d’un temps que ara no ha existit. En la continuació i l’amillorament del projecte hi ha la suficient càrrega de futur per poder pensar, i desitjar , que hi ha d’haver un nou capítol d’aquestes dones de cotó amb més ample volada i amb un arrelament conceptual i plàstic molt més definit que no pas ara.