5 PREMI DE PINTURA TORRES GARCÍA – CIUTAT DE MATARÓ (I)

Dijous passat en el magnífic marc de l’Ateneu Fundació Iluro, al carrer Bonaire de Mataró, es va procedir a descobrir el secret ben guardat del guanyadors , accèssits i seleccionats de la per tots anomenada Biennal Torres García que arribava a la cinquena edició i assolia ja la majoria d’edat que marca una absoluta consolidació en el camp dels premis artístics , tant en el que pertoca a l nostre país, com a la resta de l’estat, com queda palès per el nombre i la distribució geogràfica dels participants.

238 participants , residents al nostre país i a 10 de les comunitats autònomes de l’estat han pres part en aquesta edició . D’ells , quaranta han estat seleccionats per conformar l’exposició pública i ser reproduïts en l’excel·lent catàleg, donant cos a una exposició que és , i no en tinc cap dubte , la de més qualitat de les edicions realitzades, el que mostra encara més l’assoliment d’un remarcat nivell en l’entorn del concursos pictòrics que es realitzen en el conjunt de l’estat.

Però potser abans de començar l’anàlisi del presentat caldria recordar a tothom que es tracta d’un premi i per tant que la valoració del jurat no tan sols està en la qualitat de l’obra presentada , que es tan elevada com parella en la gran majoria de les obres seleccionades , com en la visió de la comparança de l’obra tant en l’estat actual del concepte artístic com en el del sentit de futur i anticipació que dona a entendre el treball que es valorat.

Aquest sentit és el que crec que justament és el més valorat per part del jurat del premi mataroní , el que ha fet que en les edicions anteriors hagin estat premiades obres tan diverses com la del cubà Gustavo Díaz Sosa , peça que guanya prestància amb el pas dels anys; l’abstracció subtil d’Antoni Perna, esdevingut ja un clàssic; el geometrisme de Marc Llacuna en un àmbit quasi de fredor post-constructivista ; o el cas , sense dubte molt discutible, del peruà Rafael Guerrero en una aposta contemporània poc reeixida.

Un jurat qualificat lamentablement per alguns com de “gagà” o passat en el temps , quan al meu entendre és d’una capacitat i coneixement difícil de superar. Poc o res s’escapa de la realitat artística global a Juan Manuel Bonet, potser la persona que sap més d’art actualment a tot Espanya. I que dir de Daniel Giralt Miracle a qui es rifen entitats i particulars per que en digui la seva al respecte , o d’Arnau Puig, pensador d’eterna joventut , amb una mirada de futur que ja voldríem tenir tots aquells que ensumem d’una o altre manera el món de l’art. O d’un Paco Rodon  que a cegues té per se més criteri que la gran majoria d’aquells que reclamen un jurat renovat.

Un jurat , amb el que es podrà estar o no d’acord. Jo he de dir que tan sols en dues ocasions hem coincidit en el guanyador, i entre elles no està l’edició d’enguany , però que acompleix amb escreix la seva tasca , en una funció que valoro i molt i que m’agrada molt més que no pas en el cas del sempre lloat (justament ) premi Fundació  Vila Casas , on cal recordar que el jurat és de selecció i el premi , tal i com explicita les bases , és triat per aquell que mana ( ... Finalment, el President de la Fundació Vila Casas serà la persona que escollirà l’obra premiada d’entre les finalistes) .

Un jurat, amb coneixements, solvència i qualitat, que premia la decisió de premiar a les següents obres i autors:

Guanyador: Martín Carral amb l’obra “Hiperespai IV “

Martín Carral (Meruelo. Cantabria 1959) és l’home d’actualitat en el camp pictòric català. Guanyador de tots els premis importants , l’assoliment del darrer Vila Casas amb la mostra individual recentment clausurada a l’Espai Volart , l’ha portat al primer nivell que a més s’ha vist reforçat per l’interès que ha despertat en els Estats Units on ara comença la seva projecció.

L’obra guanyadora del Torres García està en l’onda dels seus darrers treballs en el que intenta plasmar de manera pictòrica conceptes tan abstractes com ho puguin ser el plantejaments còsmics , els de l’hiper espai, o els del big bang, o parells. Tot en un concepte estètic fonamentat en el cinetisme i el constructivisme , en el que existeix una evident experimentació amb la línia , l’espai el color.

Una obra que malgrat tota la càrrega filosòfica que porta al darrera , a mi personalment em deixa del tot fred. La considero una obra molt ben feta , però massa literària , massa trompe l’oeil, creant un espai de distància entre ella i l’espectador que difícilment contacta amb la mateixa fora de l’atracció visual i cromàtica , perfecta i calculadament realitzada. 
Una obra en la que la fredor de l'aclaparadora perfecció tècnica domina per damunt de la fredor del concepte representat. I si la tècnica domina per damunt del concepte , malament.

Una obra de prestigi, no hi ha dubte , però que temo que dintre d’un temps pugui quedar desfasada, perdent tota la força i intencionalitat que té actualment , ja que hi veig molta més façana que no pas profunditat , per més que l’aparença justament jugui amb ella.