MASSES POCHS

No es habitual que un artista realitzi tres exposicions que pretenen tenir un cert nivell, en menys de tres mesos, I és menys habitual encara que dues d’elles es solapin , en dues galeries professionals i a pocs km de distància. Alguna vegada haurà succeït i en el cas d’algun artista professional d’ample volada i ben ample fons d’armari, però no en un artista amb poca volada professional i que intenta obrir-se pas en el camp artístic.

No és habitual, i s’ha de dir que tampoc gens aconsellable, ja que quan conflueixen aquests vectors de proximitat en el temps i en l’espai hi ha alguna cosa que s’escrostona. Certament tres mesos no és temps prou suficient com per haver assumit nous reptes creatius i per tant en el que s’exposi hi haurà una disfunció evident. I si a més hi afegim l’accessori de la dualitat ens podem trobar amb unes mostres coixes ambdues , o amb una clara disparitat qualitativa , el que signifiqui una manca de respecte per una galeria i els seus espectadors.

Una mica de tot això és el que succeeix a Joan Poch , aquest artista desfermat que després d’exposar al mes de març al museu del Càntir, ara ens sorprèn amb dues exposicions coincidents, a la galeria Begemot de Mataró, que inaugura amb ell la seva experiència expositiva , i a la galeria “ab” de Granollers. Dues exposicions diferents , amb molts detalls inclòs contradictoris , que si bé ens fan mantenir la idea de que en Joan Poch existeix ànima d’artista i pot assolir un futur positiu ( és a dir , el mateix per el que li varem donar la primera oportunitat seriosa a l’espai capgròs), ens presenta tant alt grau de contradiccions que de nou ens obliga a reclamar una exigència de reflexió profunda i un asserenament en la velocitat compositiva que ens permeti albirar una realitat artística , impossible avui per avui de definir davant el garbuix conceptual i estructural que ens ofereix.

Així a Begemot ens ofereix un cocktail de sensacions ben aleatòries. Per un costat aposta per la façana figurativa, amb el treball realitzat per a la carpeta “M” , realitzada a l’ensems amb Emília Illamola i Joan Carles González. Un treball massa il·lustratiu i un xic mancat d’intencionalitat subjectiva.

Al seu costat apareix un cert garbuix pictòric de difícil lectura concordant, en el que tant apareix una simplificació vers l’abstracció més decorativa, com un cert retorn a la iconografia de la nova figuració, però sense presentar camins definits. Unes obres que assoleixen un nivell més que interessant en un parell d’elles però que s’escolen en la manca de continuïtat general del presentat al que ajuda sens dubte un erroni muntatge general que barreja obres de l’autor amb altres que li son alienes ( pecat greu de galeria principiant ) , i que en certa manera desconnecten el flux unitiu ; si és que existeix , de la mostra.

Una unitat que si apareix en el cas d”Kreta” , l’exposició que presenta a  la galeria “ab” de Granollers , en la que ens ofereix una aposta diferent amb un sols recordatori que ens serveixi d’enllaç.

Aquí l’abstracció és la que domina i a més una abstracció més esponjada en la que la força està per un costat en una iconografia més personalitzada , on signes , detalls i lletres  encaixen en una paleta més nítida i contrastada en la simplicitat i en un desig de lectura més directe per part de l’espectador.

Però de nou es nota que el treball en aquest camp és encara molt primerenc. Hi ha una certa aposta per unes noves tonalitats i per unes densitats texturals i tàctils que trenquin l’habitual sentiment de pintura plana , però aquesta posta queda més “dipositada” que no pas incorporada a l’obra , el que trenca l’esquema de serenor que pregona l’artista.

És per això que ens trobem davant d’un Joan Poch que ens presenta aquí i allà uns detalls positius i enceta uns camins que permeten  pensar que allà hi ha futur, però que amb una rapidesa inusitada els tanca per intentar provar unes altres coses que a vegades no surten tan reeixides.

És per això que de nou ens cal reclamar “reflexió” i serenitat. No per molt matinar surt el sol més aviat , diuen , i Poch vol matinar massa i a l’hora del migdia ja està cansat. Hi ha forces obres que pregonen nivell però quasi cap està acabada convenientment. Em recorda l’amant de problemes matemàtics diversos que el que el preocupa és saber direccionar el problema i no es preocupa en acabar-lo. Poch actua igual en el camp de l’art. Direcciona la creació però no aprofonditza en la mateixa per a treure'n tot el suc que li sigui possible.

I la solució la té ell mateix i ben a prop. En aquestes exposicions la pintura ve acompanyada de les escultures de caire ceràmic. En elles es veu un llenguatge plenament assumit, una tècnica perfectament assentada , i uns resultats que responen perfectament a les intencions de l’autor i que alhora son plaents per a l’espectador. Just això és el que li manca a Joan Poch en la seva pintura: Assumir un llenguatge plàstic, el que li sigui més plaent; assentar uns conceptes tècnics que avui per avui encara trontollen en diverses ocasions i finalment establir un nivell comunicatiu directe , defugint principalment d’aquest desig de transcendència literària que a vegades sembla voler imposar en el seu treball, per començar per allò tan simple en l’aparença i tant difícil en la realitat , com parlar de tu a tu, entre el creador i l’espectador receptor.

Sols amb la serenor i la tranquil·litat per davant, i deixant el temps just per a la cuita de cada obra , Joan Poch podrà descobrir la seva veritable ànima d’artista i transcendir més allà de l’aparença més o menys encertada que ara domina la seva obra. Llavors hi haurà un sol Joan Poch, no com avui en el que els molts pochs son com els arbres que no ens deixen veure el bosc