dilluns, de novembre 04, 2013

LA PELL DE BRAU. RAÚL CAPITANI







Els espais expositius de les Biblioteques Públiques de Mataró, la Pompeu Fabra i Antoni Comas , presenten en aquets dies i fins el 15 de Novembre  en l’entorn de l’any Espriu, la sèrie de gravats que Raúl Capitani realitzà a primers dels anys 80 al voltant del poemari  de “La pell de brau”. Uns gravats que es publicaren reunits en una carpeta editada per l’Aixernador ( 1984) amb pròleg de Ramon Pinyol i Balasch.


Com molt bé va explicar el mateix autor en la seva xerrada que inaugurava la mostra , la seva atracció per “La pell de Brau” i Espriu va néixer en arribar a Catalunya de la seva Argentina natal de la que va marxar per raons polítiques. Va ser aquesta una atracció de tal intensitat que amb certa prestesa va realitzar-ne un bon grapat que presentà a la galeria Roger , que es trobava al Torrent de l’Olla en ple barri de Gràcia. 


Una magnífica exposició que recordo perfectament i que de fet va comportar la primera de les moltes crítiques que he pogut efectuar a l’obra de Capitani. Ara retrobem perfectament exposats un bon grapat dels treballs de Capitani , acompanyats dels corresponents poemes que els motivaren.






Sempre és difícil de confegir la mirada plàstica il·lustrativa envers una obra literària. Si en la novel·lística cada lector crea un imaginari físic i d’entorn ,en relació als personatges de la novel·la, quan el que es tracta és de fer translació plàstica d’un poema l’aposta es complica. I que a dir si quan el poeta és complex en la intenció i el text , com és el cas d’Espriu.



Davant d’això Capitani actua de la manera més intel·ligent possible que no és altra que mantenir la seva personalitat plàstica i adequar-la, sense perdre cap matís, a la lectura d’Espriu. Per això ens trobem amb aquestes obres barroques en el traç i la lectura , d’un expressionisme visceral en el que fa recaure tota la intensitat del poema i amb aquesta densitat d’intencions , en unes peces que sempre semblen en teoria massa curulles , però que alhora es veu perfectament que corresponen en el tot a aquesta idiosincràsia particular del concepte plàstic argentí, amb aquest drama latent i permanent , que a bon segur és on rau el lligam entre l’obra dels dos artistes.

Una exposició amb obra a la que en general no se li nota el pas del temps , el que demostra la seva vàlua , i que incita en gran manera , no tan sols a enfrontar-se en plenitud al poemari d’Espriu , ans també a cercar la plàstica d’aquesta autor argentí , tan arrelat entre nosaltres , que a bon segur coneix millor el ser i el sentir dels nostres petes , que no pas nosaltres mateixos.




Una exposició que s’ha de visitar i que finalment , i tal com va prometre Jaume Calsapeu , ve acompanyada d’un magnífic desplegable en el que s’evidencia el ser i el fer d’aquest bon artista i amic que és Raúl Capitani.