SALVEM AL REGIDOR FERNÁNDEZ

S’han acabat les festes de Les Santes, i diuen els santeros que han anat la mar de bé. Tots sabem que l’únic examen al que està sotmés el departament municipal de Cultura és la festa major local. Si va be, aprovat general i tira un any més., si no, vigila que les hòsties cauran de canto.

Diuen que han anat bé i  me n’alegro ja que així s’haurà acabat aquest veritable brainstorming fet públic de manera diària, simplement per demostrar l’activitat incessant del departament de Cultura i per intentar salvar així el cap del seu regidor Quim Fernández qüestionat per tots i per tot després del ridícul i trist affaire Viladomat.

Un salvem al regidor Fernández digne  d’una sittcom protagonitzada com a mínim per Joel Joan. Una sittcom en que cada capítol hauria de tenir el protagonisme d’una proposta.

Així en el primer capítol podríem parlar del desgavell Viladomat, aquell que ara diu s’han demanat obres, no importa quines ni de quin valor, per a tal de tapar el forat deixat per les obres de la vida de Sant Francesc que han volat a Manresa,

Uns obres que diuen s’han demanat però que , segons fonts ben informades i de certa rellevança, al MNAC no consta cap petició oficial de Cultura de Mataró.És clar que potser parlen amb Pep Serra, com es va dir oficialment en el cas primigeni, i no amb Pepe Serra, cap i responsable màxim del MNAC, i això comporta una certa disfunció. Una petició que alhora desautoritza el tot a Anna Capella , directora del Museu , que calla i cobra ,que per alguna cosa és professional.

En el segon capítol podíem parlar de la Nit de Cultura, aquesta festa que hem dit que farem l’any vinent, però que no tenim ni puta idea de com serà, a qui hem de destacar, quin serà qui faci de jurat , etc.  però és una idea que han defensat de temps diversos col·lectius i gent de la cultura , com el malparit d’en Pic, i a més estava en el programa electoral, del que caldria cumplir-ne algun punt.

O sigui que nosaltres llancem la notícia i després ja veurem, si sí, si no, o de quina manera.

I en el tercer capítol podríem parlar del desideràtum de cedir la promoció del màxim tresor cultural de la ciutat , la Capella dels Dolors, a turisme que aquests sí que en saben i tenen ganes de treballar.

El que passa és que la idea és tan increïble que pòster ni cola en una sitt com, però som tant capgrossos els mataronins que ves a saber.

Però com que a la tele les temporades son de 13 capítuls, calen més idees, a més disparatades millor. Esforçant-nos una mica alguna en podrem treure del museu de Can Marfà i de Torre Llauder,I Can Serra i ca l’Arenas dona fàcilment per a dos capítols més.

És per això que en aquesta  brainstorming per salvar al regidor Fernández jo afegeixo la idea de recuperar aquell concepte de fons d’art que G. Noè va fulminar malgrat els documents signats per alcalde i regidor de la ciutat de Mataró i malgrat estar en el programa electoral de tots ls partits.

Les patètiques lectures de Ca l’Arenas al respecte de la història artística de Mataró ha fet evident als ulls dels més ineptes , és a dir fins i tot a ulls de la gent de Cultura , de que Mataró no disposa d’un fons que permeti explicar la història dels protagonistes locals. I és obvi que aquest és un fet a subsanar. Per això vagi el meu recolzament a  rellançar el projecte d’un fons d’art local que representi de manera digne la nostra història . I a més vistes les possibilitats de Can Marfà, ja sigui en els espais actualment reformats o en altres com per ex, els que ocupava Televisió de Mataró, la col·lecció es tan possible de efer com  de visionar.

I potser després d’aquestes reflexions alguns de vostés es poden preguntar que està darrera del meu desig de recolzar aquesta campanya de salvar al regidor Fernández quan no som gens afins, ans el contrari. La resposta és molt fàcil. D’ençà Carmina Benito, som masses els que hem pensat que la regidoria de Cultura  era fàcil de millorar vist el malament que ho havien fet els antecesors. I ho vam pensar amb Graupera, amb Penedès i com no amb l’actual Joaquim Fernández. Però hem caigut tan baix  que no volem arriscar-nos més. Millor que continui Fernández amb les seves limitacions que han convertit a la cultura pública de la ciutat en una veritable vergonya, no fos cas que en vingui un de nou que el superi, encara que sembli del tot impossible.

O sigui que jo també m’apunto a la campanya Salvem al regidor Fernández

QUIM FERNÁNDEZ I ANNA CAPELLA, DESTITUCIÓ OBLIGADA , JA.

Avui aquesta tarda capgròs.com explosionava el món cultural local fent pública la noticia de que les pintures de Viladomat  al MNAC la sèrie de 20 olis de grans dimensions de Viladomat que decoraven el claustre del convent de Sant Francesc de Barcelona, avui desaparegut, i que van passar a la real acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i que estan dipositades al MNAC no seran acollides a Mataró, per confegir juntament amb la capella dels Dolors el nucli més important de l’obra del millor artista del barroc català i en canvi aniran a Manresa que les acollirà amb tots els honors. I aquest canvi d’ubicació no ha estat per una proposta amb la que fos difícil de competir , i si per que la ciutat de Mataró, a través del seu Institut de Cultura i mitjançant un informe desfavorable d’Anna Capella la directora del Museu , ha decidit renunciar a  aquesta aposta cultural.

La notícia no per inesperada m’acava de sorprendre. No molt gent sap que Mataró es va posar de cul quan es va dur a terme l’any Viladomat i no va fer cap gestió per prendre-hi part. Sols la insistència de l’historiador Francesc Miralles amb  la col·laboració de  l’artista Perecoll van convèncer a l’alcalde Mora , que no a Cultura , que era obligada la presència de la ciutat. I encara que els actes van quedar ben esmorteïts , recordem que no hi va haver-hi inauguració oficial de l’exposició ni catàleg personalitzat, van tenir un bon suport de la gent que segueix creient , i amb raó,que Viladomat és un dels pocs actius culturals històrics de la ciutat.

Ara de nou el mateix regidor de Cultura que va dir no en aquell moment , repeteix negativ amb el recolzament i l’excusa d’un informe negatiu de la nova directora del Museu Anna Capella.

I bo és fer-ne cinc cèntims de la mateixa , vist que la mateixa després d’aconseguir la plaça no ha tingut a bé ni presentar-se públicament al món artístic i cultural de la ciutat , ni tan sols fer presentació del seu projecte museístic per la ciutat, tal i com seria el lògic i evident. A més tampoc ha tingut a bé acudir a les exposicions que s’han celebrat a la ciutat fora de les del seu propi àmbit, amb el que ha mantingut i agreujat l’esvoranc entre l’art local i el que hem de dir l’art oficial.

Anna Capella guanyava la plaça de directora del Museu de Mataró, després de la divisió de Carles Marfà a qui es va trobar aixopluc a Patrimoni. Venia del Museu de l’Empordà de Figueres d’on havia estat fulminantment destituïda en arribar el nou consistori. Acomiadament considerat com ajustat tant per els tribunals figuerencs com el TSJC , instàncies ambduess a les que va recórrer la treballadora.

Mentre estava actiu el concurs , Cultura de Mataró la va escollir per ser comissària de la darrera temporada de Ca l’Arenas, fet que evidentment deu ser del tot legal, però igualment amb evidència clara d’una manca d’ètica absoluta. ( D’entre diverses concursants se’n tria una al mig del concurs per fer una feina per l’entitat. Per a tots queda ben clar per on van les preferències del contractador)

Va guanyar la plaça al setembre però va ajornar l’assoliment de la mateixa a que fos ianugurada la mostra que va comissariar , a bon segur per un qüestió econòmica. Seria difícil de justificar un pagament extra  la directora per una feina que li pertoca com a tal.

Des de la seva presa de posessió, ningú ha sabut res del seu projecte museístic , i de quines serien els camins i direccions a prendre. Pels fets s’ha pogut constatar el recolzament augmentat a la política contemporània de G. Noè i el rebuig generalitzat a tot concepte plàstic.

Però mai podriem haver arribat a imaginar que la inquina vers la pintura arribés als nivell de rebutjar uns tresors artístics com els de les obres de Vildomat.

Un rebuig consentit per un regidor inepte i prepotent que està deixant la cultura per terra, desgavellant-ho tot i menystenint fins a límits el paper dels artistes que no es mouen als seus dictats. Com es demostrà el passat diumenge no  acudint ni ell, ni ningú del departament, a la inauguració de l’exposició de P.m. Brasó, quan més que mai i per dignitat la seva presència era obligada.

Per això cal prendre mesures dràstiques ja. No valen draps calents. Ja sé , com em va dir una vegada J.A. Baron , per Cultura mai es trencarà un pacte polític. Però després d’això ni un ni l’altre poden tenir cap mena de càrrec de responsabilitat a la ciutat a la que ja han fet un mal irreparable.

O sigui senyor Alcalde que cal actuar ja, i no s’accepten mitges tintes, cal actuar amb bisturí ja. Fernández i Capella destitució ja.

Ara el mal està fet , però els responsables han de pagar. No pot ser que aquests dos personatges se’n vagin de rosetes. Quim Fernández ha de saltar de cultura per el seu silenci i per no veure i fer veure que l’opció Viladomat era una opció de ciutat i que per tant que està per damunt de les opinions d’una directora que ha aterrat fa quatre mesos a Mataró, que no coneix la ciutat i que no fa cap pas per intentar lligar amb ella.

I Anna Capella per dignitat professional hauria de dimitir i si no ha de ser foragitada del seu càrrec. La Cultura i el Museu de Mataró no poden estar en les mans de qui li ha fet tant de mal.

PRESENTACIÓ DEL M|A|C . L’OFICIALITZACIÓ D’UNA ESTAFA CULTURAL

Ahir  dissabte malgrat no haver estat ni informat ni convidat per part de Cultura , és a dir , com és habitual, vaig acostar-me a Can Marfà ja que tenia veritable i sana curiositat per veure la presentació del M|A|C , el veritable continuador de Can Xalant. Volia escoltar de primera oïda quin era el projecte , com funcionaria la història , quines eren les possibilitats , i molt especialment quines eren les possibles rendibilitats per la ciutat.

El cert és que un va poder assistir a un acte esperpèntic on per part del sr. Joaquim Fernández , regidor de Cultura i únic representant del Govern municipal , a més de demostrar el poc respecte per la veritat i ensenyar públicament la seva capacitat de mentider compulsiu ( al menys en el camp cultural / artístic ) , va oficialitzar de manera pública la dictadura , fins ara de tots coneguda però latent , de Gisel Noè , el veritable “puto amo” de l’art públic mataroní, seguint el lèxic del sempre enyorat Pep Guardiola.

Repeteixo que la millor definició de l’acte és el d’esperpèntic. Una presidència amb més regidors socialistes ( Q.Melero, M. López , I.Pera) que no pas del Govern ( el regidor en solitari) , amb absència absoluta de la resta de forces polítiques i sols l’aspirant F.Teixido com alternativa política, va donar pas al discurs del regidor que va ser un seguit de mentides continuades que em va fer témer molt seriosament de si li creixeria el nas de manera descomunal o si d’un moment a altre començaria a perdre la dentadura , com deia la meva avia que em succeiria si deia mentides. Tot englobat en la frase ( o potser volia dir farsa ) mestre de confessar públicament que ell sempre havia defensat  Can Xalant , amb el retoc del retorn a la ciutat. L’hemeroteca ,que altres ja han buscat, demostren fefaentment quina era la seva opinió particular i la del seu partit , explicitada en el programa electoral, absolutament contaria a l’equipament del que demanaven la seva ràpida desaparició.

A continuació paraules de rigor del yuppie oficial de la Gene , lloant el guapos i moderns que som i que hem de continuar així amb el suport oficial, ( a on era Bibiana Ballbé ? , que hauria acabat de donar el toc), per que el regidor presentés a Gisel Noè a qui qualificà de veritable directora del projecte. Aquesta després dels agraïments que ens va tornar fins a Carmina Benito ( de ben parits és ser agraïts) va fer unes inconnexes explicacions i anunciant-nos ja algunes “actuacions” ens va enviar al web on la cossa quedava més clara.

Nosaltres , que som obedients , això hem fet i com era d’esperar hem quedat corpresos, a punt de l’ictus i amb la vesícula biliar a punt d’explotar davant el poti-poti de caire partidista , realitat lluny de tota legitimitat democràtica que ha permès que algú , sense cap legitimització pública del ple, hagi pogut fer i desfer , i el que és pitjor, destinar milers d’euros de manera personal i partidista , dedicats única i exclusivament al seu entorn personal i ideològic contemporani.

I diem això ja que després d’una presentació sense que abans ningú tingués cap mena d’accés al procés , sense possibilitat de presentar cap mena de projecte de futur, és a dir partint del buit públic absolut, resulta que fa ja un any que s’està treballant i que son molts els projectes en  els que s’ha intervingut i per tant s’hi ha destinat uns diners públics que han escapat de tot control ja que fins ahir en que es va presentar públicament el M|A|C no existia en la realitat ciutadana.

Però no. La mostra de Domènec a ca l’Arenas és una producció del “MAC” com ja varem denunciar , però també ho va ser “Modernitat amagada” una proposta que es celebrà a la Casa capell i de la que ni un ni quasi ningú en va tenir cap notícia. Però també que la mostra “Hic et nunc” estarà a Can Palauet els mesos d’Octubre i Novembre i que d’abril a santes tindrem al mateix indret “Fairy tales” una altra producció contemporània. Això per no dir que es produirà , juntament amb la Pau Gargallo (s’ha de cuidar a la família i als amics ) el projecte “Skate invaders” destinats a la construcció d’un skate park i a la il·lustració de planxes d’skate. Un projecte que queda ben clar és transcendental.

Tot això sense que de manera pública s’hagi fet cap convocatòria als artistes mataronins de tota mena per accedir a presentar un projecte, una idea , una il·lusió. Tot ha estat per els amics, amiguets o amigots que han gaudit així de manera fraudulenta , al ments èticament , dels diners públics de la nostra ciutat.

En resum una absoluta vergonya.

Però al costat de tot això hi ha un conjunt de preguntes directes que Cultura hauria d’explicar de manera pública i ben clara , com poden ser:

Amb quins diners es disposa?.

La direcció de Gisel Noè a on i per qui ha estat aprovada?. Quina és la durada de la mateixa i sota quin control reglamentari es troba?

De quina manera i per qui s’evaluen les propostes presentades al MAC?. Si a més de la direcció hi ha altres membres , com han estat escollits i per qui, i per qui han estat ratificats com a persones neutrals i competents per exercitat aquesta tasca?.

Quin és l’inventari tècnic de que disposa el MAC que , com a mínim hauria de ser el que disposava Can Xalant?.

On es troben aquests elements , que s’ha de fer per sol·licitar el seu ús i quins son els preus públics per el mateix ?.

Qui ha atorgat el poder al MAC per fer que les seves activitats tinguin posició de privilegi damunt qualsevol altre activitat artística, en els espais públics de la ciutat com son Can Palauet ( vedat a la plàstica) i ca l’Arenas (vedat als artistes plàstics actual però no als contemporanis )?.

Preguntes , que amb d’altres més explicatives , bo seria que respongués de manera clara la regidoria de Cultura , a bon segur la regidoria menys transparent de l’Ajuntament mataroní. Afegint a ser possible una reflexió al voltant de si els preocupa l’absència massiva d’artistes plàstics en la presentació. (En directe i per el fb vaig dir que no hi havia ningú, però a posteriori vaig poder veure a Pol Codina, Marta Duran i Ester Aliu) .

Però com que a grans mals grans remeis vull fer públic que aquest matí , i mitjançant el web del MAC he presentat al mateix el projecte “Tempus fugit” un projecte que ja vaig presentar en temps del regidor Graupera i del que com a resposta sols vaig obtenir silenci. Un projecte que en versió reduïda ( en autors i obres ) es presenta a partir d’aquest divendres a l’espai capgròs.

Aquest és el resum del projecte que he presentat , del que aniré informant de la seva evolució.

Tempus fugit

Exposició amb obres de 24 artistes plàstics mataronins (representant cadascun a una hora del dia ) que res tenen a veure , ans el contrari,  amb el concepte de contemporaneïtat que empra la cultura oficial mataronina.

Presentarien quatre obres cadascun , dues d’elles actuals i dues realitzades al menys 24 anys abans, podent-se així analitzar la seva evolució personal alhora que la general de la plàstica mataronina en l’entorn del concepte temps i molt especialment en el sentit de que l’artista és l’únic capaç de deturar-lo i fixar-lo amb la seva obra.

Crec que l’aposta pot valer la pena.

SANT ANDREU DE LLAVANERES , CAPITAL PICTÒRICA DEL MARESME

Ja fa temps que Mataró ha perdut la capitalitat pictòrica del Maresme, però ara encara més.

Amb Can Palauet dedicat única i exclusivament a l’art contemporani, i no pas sempre de qualitat. Amb Ca l’Arenas fet un desori i convertit en un desert de fet, qualitat i públic. Desapareguda en combat la Caixa Laietana , amb direcció inexistent a l’Ateneu , a punt de caure en mans restrictives i que no encaren mires molt altes. Amb tot això sols ens queda la bona voluntat del Sant Lluc , mai prou lloats , per poder gaudir a la nostra ciutat d’alguna que altre exposició pictòrica de qualitat.

Per això de fa ja uns quants anys els afeccionats a la pintura de Mataró emigren cada mes cap els voltants per a tal de poder gaudir de bones exposicions. Fa ja un grapat d’anys que era Vilassar de Mar l’objectiu de les nostres peregrinacions mensuals de primer dissabte de mes . Allà de la mà de Paco Rodon vàrem gaudir del bo i del millor de l’art català. En especial de l’art corresponents als períodes maleïts de les escoles artístiques dels seixanta i setanta.

Ara , i des de fa uns pocs anys ,curtcircuitat el Monjo per la desaparició de la seva ànima màter i caigut en les pitjors mans  que l’han portat a una veritable mort, ha pres el relleu la gent del Museu Arxiu de Llavaneres, amb Lluís Albertí i Àlvar Sáez al capdavant, que ens ofereixen unes magnífiques temporades , aplegant a parts proporcionals la quota localista, amb un grapat d’exposicions conformades essencialment per els millors artistes mataronins i amb l’afegitó d’un parell d’exposicions de veritable mèrit , com en el mes que ens ocupa amb un magnífic recordatori del bon fer de Josep Serra Llimona , un d’aquells artistes nostrats que en altre indret seria quasi un heroi nacional i aquí resta perdut en el conjunt global i sols troba aixopluc en els veritables art ferits.

Definir a Josep Serra Llimona d’una manera entenedora és ben fàcil: un artista de la Parés. Però un artista genètic i per tant amb tots els ets i uts que això significa en aquest concepte post impressionista passat per el tamís català de la lluminositat mediterrània i en al recerca d’uns conceptes pictòrics en certa manera personal i intransferibles

.

Per el vist , no ha volgut la gent de Llavaneres , tirar del fons d’armari de la Parés i aprofitant l’avinentesa del coneixement ens ofereix una mirada molt més íntima de l’autor.Una mirada que va des d’unes primeres obres iniciàtiques , amb un paisatgisme de caire més constructivista , -amb la curiosa signatura de Pep Serra- , fins a obres molt més properes en el temps en les que l’artista desgrana la seva particular sensibilitat.

Ens trobem així en un repàs a la trajectòria creativa , amb una curosa parada en l’apartat de l’aiguada on ens mostra la seva habilitat i qualitat en una aquarel·la d’arrel molt seca en la que desgrana qualitat i sensibilitat a dojo, com amb la magnífica obra d’aires monocromàtics on els finestrals esdevenen prodigi creatiu d’aquells de fer-ne cas.

Al seu costat composicions , paisatges urbans , i especialment la petita meravella d’aquells interiors d’arrels tan clarament de Matisse, que ens transporten amb la seva lluminositat a un ambient calfretós, en el que l’espectador es submergeix immers en la sensibilitat peculiar del mestre.

Amb tot això , la gent del Museu de Llavaneres ens permet  endinsar-nos en la vibrant personalitat d’un artista que com dèiem al començament , seria figura de Museu en altres indrets mentre que aquí roman en el pejoratiu de ser “ un de la Parés”. Un artista elegant en la realització, íntim en la sensibilitat , acurat en el comportament tècnic i principalment , enormement calent en la comunicació , en un conjunt creatiu d’alt nivell del que en podem gaudir altament en aquesta magnífica i recomanable exposició.

Josep Serra Llimona. Museu Arxiu de Llavaneres.

Del 15 de febrer al 10 de març de 2012.

REFLEXIONS A POSTERIORI

Dèiem al començament del comentari que ja havia esdevingut costum acostar-nos cada mes al Museu Arxiu de Llavaneres per veure bones exposicions. I caldria l’afegitó de bones exposicions d’artistes mataronins de les que un n’ha tingut el plaer de presentar-ne darrerament unes quantes . Noms com els de Perecoll. Marta Duran , Jordi Prat , Marc Prat , Eduard Novellas, Yago Vilamanyà, Manuel Cusachs , Josep Mª Codina , i tants d’altres,per no dir dels recordatoris a Eduard Comabella, Pepe Novellas o Emília de Torres , han convertit al casalot de Can Caralt en el veritable santuari on podem gaudir de l’art de la nostra ciutat que ens està vedat gaudir in situ.

I que dir de la col·lecció que atresora el Museu?. Mentre que a Mataró, entre la ineptitud de la gent del Museu i l’obcecació de qui veritablement mana en la cultura artística de la ciutat , que no son altres que els tècnics , ens quedem sense poder veure res dels nostres mestres , propers i llunyans , aquests ensenyorejen les partes de la veïna població , a on ens hem de desplaçar si volem ensenyar a algú qui era Alcoy, Rovira, Opisso, Estrany , o els més propers , i triïn el nom que vostès vulguin en el teòric top 20 de l’art mataroní.

A Mataró , des del primer any de la regidoria de Graupera que no s’ha programat cap exposició de pintor local a Can Palauet ( i en van 9 temporades), on sols hi ha estat presents els noms de Santi Estrany i Pepe Novellas , degut a les mostres d’homenatge realitzades. Igualment nul·les han estat la presència de creadors plàstics amb l’excepció de les itinerants de Chillida i Tàpies , provinents de la Generalitat. Ha arribat doncs l’hora de que públicament s’expliqui tal aberració cultural.

Per això de nou iniciarem la cantarella que publicarem a cada post fins tenir una resposta pública.

Nou temporades sense exposicions de cap artista plàstic mataroní (pintor / escultor ) a Can Palauet, sala d’exposicions municipal. Quina és la raó?. Volem explicacions públiques i volem que es corregeixi JA aquesta greu anomalia cultural , depurant alhora les responsabilitats a qui calgui. 

Mataró no es mereix els tècnics artístics públics que avui per avui , i de fa temps, manen a la ciutat.

Quim Fernández , actua en conseqüència i fes-ho ja.

 

DIMISSIÓ / CESSAMENT

Fa un parell de dies en que vaig fer l’apunt al respecte del fet d’haver deixat de pertànyer al Consell Rector de l’IMAC. Vull avui fer-ne un resum i deixar així finiquitat el tema.

En començar aquest mandat vaig ser anomenat membre del Consell Rector de l’IMAC. Ho vaig ser , juntament amb l’artista Perecoll , ocupant les dues places destinades a persones “ de reconegut prestigi” i que son pactades per els partits polítics i el seu nomenament aprovat per el ple.  Vaig acceptar ja que , llegint els estatuts de l’IMAC, aquests diuen que és el Consell Rector el que determina les línies mares de l’actuació cultural municipal, però ben aviat vaig veure que no era així i els desencontres van començar.

En el mes de març , i després de veure com per un cantó es variava el pla d’usos de Ca l’Arenas, s’establien dues temporades expositives i s’externalitzava part de la mateixa ; i per l’altra es signava un nou conveni amb la Generalitat al respecte de Can Xalant , quan justament set dies abans el regidor havia comunicat al Consell la decisió de trencar amb la filosofia dels actuals gestors , que vaig decidir dimitir del Consell per considerar que el mateix no tenia el paper de marcar camins que indiquen els seus estatuts.

Ho vaig fer aquella nit , amb una carta que després d’expressar els motius  ara descrits acabava així:

Fa uns mesos vaig acceptar la proposta de col·laborar amb l’IMAC. Ho vaig fer amb il·lusió i responsabilitat, i creient fermament que el meu esforç podria servir per alguna cosa. Ara veig ben clar que el Consell rector de l’IMAC és simplement l’element decoratiu que escenifica una participació però que l’important segueix com ha estat sempre , ben decidit prèviament i sense possibilitat de poder-hi incidir.

És per això que et prego acceptis la meva dimissió com a membre del Consell Rector de l’IMAC  com a membre de reconegut prestigi. Poso a disposició del Govern el meu nomenament per que pugui ser acceptat per altra persona que a bon segur podrà dur a terme una tasca més positiva que no pas la meva.

Amb el meu agraïment per la confiança que vareu dipositar en mi.

Ben cordialment

Amb total premura en rebia resposta ( 1:14 de la nit ) en la que el regidor em convidava a parlar-ne ja que segons ell les coses no eren tal i com veia i que era qüestió de refer ponts, escrit al que vaig respondre posant-me a la seva disposició ja que creia que el que calia era justament parlar-ne.

Han passat dos mesos i en aquest temps han estat diverses les trobades , les convocatòries oficials a diverses reunions , fins que el passat dimecres al migdia , i a menys d’una hora en la que la secretaria de l’IMAC m’havia sol·licitat telefònicament la meva confirmació a l’assistència al  CR del dijous , que el regidor Joaquim Fernández em comunicava per via telefònica que havia decidit acceptar la meva dimissió degut a les crítiques contra un treballador de l’IMAC ( el director del Museu , Carles Marfà) fet que no podia permetre. Tot es va mantenir , com no podia ser d’altra manera , en la cordialitat més absoluta.

La meva sorpresa està quan rebo la carta oficial de l’acceptació i em trobo amb el següent: 

Ara bé, entenc que hi ha un aspecte de lleialtat institucional que no s’ha respectat. Entenc que un membre del CR no pot fer segons quins comentaris a nivell públic i menys desqualificacions personals dels treballadors de l’organisme al qual pertany com a  membre de reconegut prestigi , i faig referència als comentaris que has fet públics en el teu blog ( es cita el post del passat diumenge ).

Entenc que les formes han de mantenir-se i no s’han de traspassar algunes línies vermelles. És per això que:

( segueixen consideracions generals)

És per tot plegat que he decidit acceptar la teva dimissió com a membre del CR, amb data 13 de maig de 20012.

No puc negar que l’escrit em va sorprendre i em va semblar del tot irregular, una circumstància que m’han confirmat diferents persones del camp legal. A més del temps passat entre dimissió i acceptació, amb convocatòries i reunions celebrades entre ambdues dades , el que està clar que no és de llei acceptar una dimissió , no per les raons esgrimides i sí per uns fets que succeeixen quasi dos mesos després. Queda clar dons que si de cas el que pertoca seria un cessament o destitució , que en ser persona escollida per el ple , hauria de passar per el mateix.

Però que més dóna. Quan no s’encaixa , no s’encaixa, i un no està per fer papers de dir sí a tot, i menys quan per raons de la integració dels patronats , aquests CR tenen quatre telediarios.

El que si crec que val es apuntar unes petites reflexions que potser no estaria malament se les fes també el mateix regidor.

1.- Cal pensar seriosament per que en el futur els òrgans de participació tinguin un paper de pes i no l’actual, absolutament intranscendent.
En aquest temps , i només fent referència al camp que un domina ( l’art) , he de dir que en el CR no s’ha parlat mai de ca l’Arenas , mentre es capgirava el seu concepte i s’estructuraven dues temporades.

Es diu una cosa de Can Xalant i es fa justament el contrari sense cap mena d’explicació. Segons sembla dintre d’un temps el CR en farà un monogràfic , però ja ho veurem.

No s’ha parlat mai de Can Palauet , el Museu, formació, promoció de l’art , espais de creació, etc..

El taller de Gravat sols ha sortit degut a una pregunta per mi realitzada. Es va fer una declaració d’intencions que mai més s’ha puntualitzat.

És a dir , mai el CR ha pogut prendre cap decisió al respecte en el camp artístic.

2.- Que és això de “lleialtat institucional”?.

És més lleial el que calla que el denuncia uns fets evidents ?. Hi ha lleialtat institucional en el poder quan permet , tot sabent-ho, actuacions tan perjudicials per a la ciutat com les que succeeixen en el museu de la ciutat de fa anys i panys ?.

3.- Que vol dir que no s’han de traspassar algunes línies vermelles?. Vol dir potser que n’hi ha d’altres que si es poden traspassar amb tota impunitat?.

4.- Podem parlar i discutir de les formes. Estar-hi o no d’acord. Però no deixa de ser curiós que tota l’acceptació de la dimissió es faci en funció de l’aparença de les formes i no es digui res de res del fons de la qüestió, que és justament la clau.

No es diu res ja que és molt difícil contradir a l’evidència . És impossible considerar com positives les actuacions del Museu, de Ca l’Arenas , de Can Palauet , de Torre Llauder i de tot l’entorn artístic públic.

No es discuteix el fons ja que el es diu es veritat , en l’aspecte general i en el detall. I el regidor i el director de l’IMAC saben millor que ningú algunes de les meves fonts d’informació que les converteixen en difícilment refutables.

5.-Com a última reflexió , valgui una petita pregunta. On es poden veure reunides magnífiques obres d’artistes mataronins de tanta anomenada com ho son obres d’Opisso, Rafael Estrany, Alcoy , Rovira Brull, Santi Estrany, Cusachs, Perecoll, Marta Duran , Novellas , J.M.Codina, Eduard Novellas, Llucià González Viza, Josep Mª Gomis, Albert Alis , Yago Vilamanyà, Marc Prat... fent companyia al millor de l’art català?.

Resposta: A Mataró, no, però sí a un petit i cuidat museu d’un poble ben proper com és Sant Andreu de Llavaneres.

Per fer-s’ho mirar.

Dons així estem. D’un o altra cantó seguirem lluitant per aquesta passió que és l’art i especialment en el nostre entorn més proper que és el local. Que no ho devem fer tan malament quan el propi regidor esdevé lector del blog ( gràcies Quim ) i  a més n’està a l’aguait , dons el llegeix a poc d’aparèixer i li permet a la mateixa nit decidir al respecte d’una dimissió que restava penjada dos mesos.

Per acabar però vagi una petita anècdota per que cadascú la qualifiqui com vulgui:

En Quim Fernández em trucà telefònicament per dir-me la noticia el dimecres. Va explicar-me que ho feia per aquesta via ja que no ho havia pogut fer personalment. El dia abans ( dimarts) el regidor i un servidor varem estar reunits una hora llarga en el petit comitè que és el consorci del museu Bassat. Estàvem front a front. No em va dir res . El cessament està datat en diumenge.

En aquest cas , pel que veig , les formes no tenen importància.

Però d’una o altra manera voldria que quedés ben clar que aquest affaire , a bon segur que lamentable per a tots , no impedirà la meva disposició a col·laborar amb el que veritablement importa , que no som pas les persones , i sí en aquest cas , l’art i la ciutat.

NEGRE SOBRE NEGRE ( II )

D’aquí a quatre dies s’acomplirà un any d’ençà que CiU va guanyar les eleccions municipals. Encara que no fa un any de mandat “real” , els resultats de les eleccions deixaven clar que vista la impossibilitat d’un pacte Mora – Baron , CiU assoliria el poder i per tant seria responsable de la gestió cultural pública.

El començament del seu mandat va ser “espectacular” amb la decisió de l’ anul·lació del festival Shakespeare amb tot el que comportà. Però la malaltia del regidor Marcel Martínez que el va portar a la reserva i la dificultat per trobar un director per l’IMAC, va apaivagar el nivell amb un actuació de línia baixa que , amb l’excusa de les retallades , ha anat donant una política de supervivència , atracallada per tothom però sense una queixa pública generalitzada , fora de sortides de to puntuals , sempre apaivagats per un regidor d’aparença pactista.

Així , i dedicant-se de manera primordial a la política d’aparador amb incidència total a la cultura  popular , -única carpeta oberta per el director Josep Mª Torrent , com ell mateix ha declarat sempre -, l’IMAC ha anat fent la viu viu sense entrebancs importants que el poguessin sobresaltar.  Amb un ambient general de desencís tant en el camp creatiu com en el del contemplatiu , però sense rebre massa , sabent com son de mesells la família dels creadors.

Aquest dijous però el núvols negres , de forta tempesta , amenacen per primera vegada i de manera ben directe el vaixell de l’IMAC , ja que en la reunió del Consell Rector de l’IMAC apareix la ratificació per part del mateix, del decret d’Alcaldia en el que s’aprova la pròrroga del contracte de Can Xalant amb els actuals gestors , per una durada de sis mesos i un cost de 120.017,22 euros , que dit d’altra manera significa 20.002,87 euros , que traduït a les antigues pessetes son la gens menyspreable xifra de 3.328.197 pessetes al mes  , com a compensació d’un fer que és difícil d’avaluar en general, i quasi impossible de concebre en el que pertoca de retorn a la ciutat que el paga. És a dir , el que es podria considerar simplement com un “engany” sota l’aparença de la modernitat i la contemporaneïtat més absoluta.

Que dirà el Consell Rector?. Tindrà prou poder de convicció Joaquim Fernández per fer veure a l’oposició i principalment als representats de les entitats que aquesta important despesa és en realitat un bé de Déu per a la ciutat i que cal recolzar-la de totes totes , o es trobarà Convergència que com li ha passat en altres consells generals , en especial en el cas de lIME , que ha vist com anaven  essent tombades totes les seves propostes econòmiques?.

Sigui com sigui jo ja comunico de manera anticipada el meu vot negatiu i que faré el que estigui en les meves mans per aconseguir que no sigui acceptada aquesta proposta......

Fins aquí arribava el segon post de títol “Negre sobre negre” que s’havia d’haver publicat ahir. No es va publicar , en primer lloc per manca de temps ja que la magnífica conferència que varen realitzar Ramoneda i Tresserres a l’Omnium ho va impedir, i en segon lloc per el fet de que havien canviat del tot les coses. El que jo pensés ja no tenia cap sentit dons des d’ahir al mig dia ja no soc membre del Consell Rector de l’IMAC.

És així ja que mitjançant una trucada telefònica el regidor Joaquim Fernández em va comunicar que havia acceptat la renúncia que li vaig fer a mans el dia 22 de març , - és a dir fa quasi dos mesos -, com a protesta per l’actuació de l’IMAC amb Ca l’Arenas i Can Xalant.

En el primer cas per la lamentable actuació que ha comportat fixar la programació de dues temporades , sense cap mena de discussió amb el Consell Rector tal i com marquen els estatuts , i la segona per l’enganyifa feta al mateix Consell Rector explicitant en una reunió el trencament amb els actuals gestors de Can Xalant i el canvi radical d’activitat , en la que s’exigiria un caire que fos més obert abandonant el concepte exclusiu de la contemporaneïtat, alhora que fos més participatiu i de retorn a la ciutat i amb un cost menor. Una explicació que s’anava en orris tan sols una setmana després quan es signava , - sense cap mena d’aprovació del Consell Rector -, un pacte amb la Xarxa de centres d’Arts Visuals de Catalunya , en la que es reafirmava , augmentant-la, tota la filosofia actual de Can Xalant.

Ara , dos mesos després ,el regidor accepta la meva dimissió , però no per el que un la realitzava i sí per que “no pot acceptar les desqualificacions personals d’un membre del Consell Rector de la Institució cap a treballador de la casa” , afegint referència explícita i concreta al meu post del diumenge passat en que demanava la destitució del director del Museu , Carles Marfà.

Òbviament que la història té suc, i està plena d’irregularitats administratives, de les òbviament en parlarem amb calma demà, moment en que caldrà posar les cartes al damunt de la taula. Avui tan sols cal una reflexió.

Matar al missatger no serveix mai de res, dons les notícies son les mateixes. Es sanciona la forma alhora que no es discuteix el fons , que no deixa de ser una evident confirmació de la veritat del mateix. Si el pregoner no pregona , ningú s’assabenta de res i la vida pot seguir semblant meravellosa , malgrat que la immundícia suri a la vista de tots.

Que a fet Mataró per tenir uns regidors de cultura i uns directors del seus ens més importants , tan indignes de la confiança dels seus ciutadans?.

Serà que som capsgrossos.

PS 1.-  En els propers dies , i amb tota calma podrem explicar detalladament tota la història , que no deixa de ser curiosa i plena de retrucs.

PS2.- Com dèiem abans , ahir la conferència de Ramoneda i Tresserras a l’Omnium va ser genial. El tema cultura i Catalunya . La presència de públic , nombrosa , atenta i expectant. En el que pertoca a polítics , alguns dels que estan ja fora de joc i nul·la presència dels actuals regidors de l’Ajuntament (Govern i oposició) i de les noves fornades que volen conquerir el poder.. Una llàstima i una declaració d’intencions que millor no fer-ne cas per no haver d’enviar a dida a tothom.