ANTONI VILADOMAT. REDESCOBERTES

LA CARA

Aprofitant els fasts del Tricentenari els estaments oficials han tingut a bé recuperar la figura d’Antoni Viladomat (1678 – 1755) que va ser sens dubte un dels artistes més rellevants del seu temps , essent  per un llavors el pintor de referència del món i el mercat artístic català. Un coneixement i reconeixement que havia minvat molt convertint a Viladomat en un autor poc reconegut per el públic i fins i tot menystingut per molts experts, com ho ha demostrat fa ben poc l’anècdota de la trobada de cinc obres seves entre les escorrialles de la litigada col·lecció Muñoz Ramonet ja que no van ser considerades valuoses per l’experta americana que assessorà a les filles de l’industrial en l’espoli a la col·lecció familiar.

Ara , amb motiu dels actes del Tricentenari, s’ha realitzat una grandiosa recuperació del seu fer que de la mà del MNAC , el Museu d’Art de Girona, el Museu comarcal i diocesà de Lleida , el Museu de Mataró i el Museu Arxiu de Santa Maria , sota el comissariat del Dr. Francesc Miralpeix, sens dubte el millor coneixedor de l’artista , intenta recuperar per el coneixement públic la seva figura.

A Mataró, indret important en la vida i el fer de l’artista , en bona part degut al  seu casament amb Eulàlia Esmandia ( Les Esmandíes era la casa pairal de la família), li ha pertocat acompanyar al conjunt monumental de la Capella dels Dolors , peça cabdal del seu fer , una exposició al Museu , de títol “Redescobertes” , anomenada així per acollir obres menys conegudes de l’autor encara que no per això menys valuoses.

La mostra del Museu , acuradíssimament exposada en tots el detalls , especialment en el que pertoca a cromatisme de fons, informació i carteles (es nota la mà del MNAC ) està formada per una vintena de peces , d’elles quatre dibuixos , que ens permeten acostar-nos a un gruix d’obres que per pertànyer en bona part a col·leccions privades no han estat exposades en públic i si ho han estat ha estat en arres ocasions. Obres doncs que ens permeten endinsar-nos en el Viladomat menys conegut , però no per això menys ric.

Unes obres que , a més a més , ens permeten fer una mirada transversal al seu treball ja que podem gaudir per ex. de tres obres que podríem dir de primera època ( “Sant Ignasi escrivint a la cova de Manresa” , “Santa Maria Magdalena” o “Sta Maria egipcíaca al desert” ) on Viladomat ens sorprèn amb uns quadres allargassats en els que la visió paisatgística de l’entorn agafa especial prestància.

Una mirada que ens acosta al seu concepte de la pintura religiosa, ben propi de l’època , que alhora ens permet endinsar-nos en la seva habilitat tècnica i conceptual , ja sigui mitjançant la presència de dibuixos preparatoris que ens permeten fer ullada a la seva metòdica, com també poder gaudir de la seva pinzellada especial que per alguns permet albirar ja el pas a la pintura moderna que es realitzarà uns decennis després.

Una exposició important , molt important  diria jo, potser la més important que s'ha fet a la nostra ciutat en molts anys , que precisa d’una detinguda i repetida visita. Viladomat és el que és. A mi , per ex., no és un pintor que em faci trempar i a bon segur no faria un llarg desplaçament per veure una exposició seva , però això no ha de treure la seva vàlua i a més a més cal recordar que en l’entorn local hem de valorar  la seva importància cabdal en el nostre minvat patrimoni artístic monumental, amb la certa raresa que n’és la Capella dels Dolors, peça fonamental en el context general de l’artista.

Un entorn , el de la capella dels Dolors , que encara que és difícil trobar un mataroní que no la conegui, ara se’ns ofereix sense les habituals dificultats de visita i per tant és la “cirereta” , el “bombonet”, com així el qualifiquen molts dels amants d l’espai , que arrodoneix la visita global al fer d’aquest històric artista que n’és Antoni Viladomat que ara , i de la mà del tricentenari, agafa nova volada. Una volada que Mataró hauria de fer que no sols fos passatgera.

Ps.- L'exposició de Viladomat , amb una "cara" brillantíssima que no ha de fer oblidar una "creu" que ens hauria d'avergonyir , que no s'ha d'obviar, i de la que en parlarem en el proper post.