TREMPERA MATINERA

Estava tot observant l’exposició que Tano Pisano presenta al Col·legi d’Aparelladors quan vaig coincidir amb un bon amic que a més és , al meu entendre , una de les persones que més sap d’art actual a Mataró i que a més a més té un especial olfacte per flairar allò que de bo hi ha a una exposició. En preguntar-li que li semblava l’exposició va ser ben explícit: “Tot mirant-la, peça a peça, m’anava dient això està bé, això també , però quan he arribat al final he vist que no trempava. Que res m’havia fet trempar , el que vol dir que res de res , que tot és foc d’encenalls”. Vaig acabar la passejada i vaig veure que tenia tota la raó.

Tano Pisano és un veritable artesà de l’art . Té una capacitat creativa i tècnica absolutament envejable, el que li fa sortir airós , en l’aparença, de qualsevol teòric repte que es plantegi , però ha de quedar ben clar que l’art està un pas més enllà. Que la bellesa , l’estètica , el truc de l’amabilitat decorativa està molt bé, però que la veritable vibració artística està en la creació d’una comunicació establerta en la sorpresa , en el misteri, en la provocació vers l’espectador per que aquest sigui capaç d’anar una mica més enllà de l’aparença i sigui capaç de submergir-se en els intimitats emocionals del creador. Allà i sols allà brollarà l’art en estat pur.

Però Pisano no vol arribar-hi. Estic convençut de la seva capacitat i que algun dia deixarà aquesta crosta de l’amabilitat comercial i decorativa que bons rèdits li està donant , per deslliurar-se de tot i ser el veritable artista que avui resta amagat.

I dic això ja que en passejar-se per la mostra es nota que hi ha capacitat . Bons gravats , atractives composicions geomètriques , afinades ceràmiques, aquarel·les de bon traç ... El suficient per sortir-ne captivat , però tot queda en el camí , en l’aparença , mancant aquella espurna de la veritable complicitat creativa i artística.

D’aquí que avui el títol sigui de caire entre sicalíptic i festiu. Tots sabem de que es tracta quan parlem de la trempera matinera . Magnífica en l’aparença però nul·la en l’efectivitat. Com ella, un resultat fals fruit d’un fet exterior i no pas interior i mental, tal i com ha de ser. Ni més ni menys que la magnífica aparença del treball de Pisano que en escatar , i mai tant ben dit , un veu que sols és ofici i no hi ha el benefici exigible a tot bon artista.

OUTLET. TANO PISANO

Sempre intento en el possible no repetir títol del post però a vegades un títol ja emprat és el més escaient i llavors... Això és el que succeeix avui, dons no he trobat millor paraula per definir la mostra que Tano Pisano presenta a Ca l’Arenas , tot inaugurant aquesta externalització de programació vers la Sant Lluc , que el de “Outlet” que ja havia emprat per una altra exposició celebrada en el mateix indret.

Dic que “Outlet” és el millor títol ja que correspon perfectament  al concepte natural d’aquest tipus de comerços que ofereixen peces de “marques” reconegudes, però d’altres temporades i que per tant han quedat en stock. En elles queda clar que el “material” és de qualitat , però no havent gaudit de l’apreci del públic han quedat fora de mercat i tenen allà una segona i ben vàlida possibilitat. Potser aquí el concepte no és tan estricte , però l’ànima del mateix sí que es manté.

La mostra que Tano Pisano presenta a Ca l’Arenas respon a aquestes característiques dons és una exposició híbrida , ja que ni és actual, ni antològica ni retrospectiva en el concepte estricte , i en la que és difícil estructurar una lectura coherent de l’artista i de la seva obra , fet que no ens enganyem ha de ser finalitat de tota exposició.

Sota un nexe marí comú , les diferents estances de la casa ens presenten un seguit de peces diverses en la tècnica, disperses en el seu temps de creació (ocupen un ventall de vint anys ) , discordants en el concepte creatiu , el que converteix el “tot” en un poti poti en el que és impossible entendre la realitat creativa de l’autor.

És evident observar la gran habilitat del mateix , especialment en l’apartat tècnic , al que cal afegir la seva capacitat de crear un univers amable en una comercialitat assimilada a un cert nivell, però tot envoltat sempre d’una boirina d’ intranscendència que satura per l’ edulcorat  i et deixa en el pensament que l’artista és capaç d’anar molt més enllà del que ara ens presenta.

Un graó més alt que s’evidencia especialment en els sis paisatges constructius de l’any 1993 , en els que existeix una força interior que els enalteix i que ens demostra una vivacitat personal que sols reapareix en les ceràmiques i , en menor grau , en l’obra de la sala inicial , en el que de nou el constructivisme , encara que aquesta vegada venut a una comercialitat de detalls i de blaus , ens presenta una capacitat interior que no apareix en la resta de l’ exposat on es mostra tou , sense cap mena de ganes d’inquietar , ans el contrari, i generant molt poques vibracions de les que un ha de considerar com viscudes.

Però és clar que aquesta mostra és del tot inútil i no té cap mena de raó de ser  ( i menys com s’ha estructurat) ja que justament aquest divendres inaugura exposició al Col·legi d’Aparelladors i a bon segur ens trobarem amb la realitat actual de Pisano que estem convençuts  és molt diferent al que ara se’ns mostra , en un greu error de concepte , a Ca l’Arenas.

Per això, i tenint en compte que qualsevol crítica hauria de moure a la reflexió,  cal preguntar-nos de nou que és el que volem per Ca l’Arenas.

No crec que l’art mataroní vulgui que Ca l’Arenas sigui un casalot carrincló , amb exposicions d’artistes locals sense que aquestes responguin a un nivell i una necessitat ( com succeeix en les properes exposicions  programades ) , i encara vol menys que les exposicions d’artistes forans , que hi han de ser obligatòriament , responguin al de la intranscendent comercialitat com en el cas de Tano Pisano.

Penso que tots volem molt més i anar molt més enllà , per això cada vegada és més difícil entendre com la gent del Sant Lluc ha pogut fer tal tacot en el seu historial. Un tacot que li costarà esborrar ja que amb ell ha deixat tant baix el nivell de Ca l’Arenas que l’ha convertit en un casalot sense sentit , del que obligatòriament cal fer foc nou per que com au fènix reneixi , dons amb exposicions com les actualment proposades sembla certificar la seva sentencia de mort.

El que a bon segur seria millor que no pas la misèria que actualment se’ns proposa.