SIN NOVEDAD EN EL ALCÁZAR

Si ahir parlàvem de l’esclat de la nova temporada en els camps societaris i privats de Mataró, ara és l’hora de fer-ho en el que pertoca al camp públic.

Per fer-ho, res millor que una frase mítica que els educats en els temps franquistes havíem hagut de sentir milers de vegades fen referència a la resistència que el General franquista Moscardó va fer de l’Alcázar de Toledo. I ho fem, ja que en aquesta resistència numantina en contra de l’art plàstic , com ho és la vesant plàstica municipal, tot segueix igual amb la diferència amb la història de que aquí el poder públic és l’assetjador.

Així si comencem per Can Palauet ens trobem amb un inici de temporada que es preveu preludi clar de la celebració dels deu anys sense que un artista plàstic mataroní viu hagi pogut exposar en les seves parets. Per començar ens trobem amb dues exposicions: “Espectres al laberint grotesc” de Jordi Cuyàs i l’exposició corresponent al premi de guanyador de l’anterior edició del Premi de Pintura Jove que va correspondre a Cristina Ibañez-Tarter. Dues exposicions amb inauguració el 20 de setembre i finalització del 8 de desembre per la primera i del 27 d’Octubre la segona.

Dues exposicions certament discutibles. Si be es podria pensar que és un bon recolzament a un premi jove l’efectuar una expo en l’ indret més important de la ciutat , aquesta raó es perd en la comparança davant del genocidi plàstic de l'absència dels creadors no contemporanis, fet per el que caldria exigir-ne una altre ubicació.

Altra tema és el cas de Jordi Cuyàs. Certament en l’art mataroní si hi ha dos artistes contemporanis de nivell aquests no son d’altres que Martí Anson i Jordi Cuyàs, per tant dono per segura la qualitat de la seva vídeo instal·lació de personatges animats d’alguns protagonistes de les obres de Salvador Espriu . Però aquesta qualitat , parella a la de forces artistes de Mataró, no sembla prou excusa per aquesta nova ocupació de Can Palauet ( fa pocs anys ja en va ser protagonista amb la magnífica exposició “El tamboret blanc” ) quan l’espai és vedat a tants i tants artistes que repeteixo estan en qualitat parella. I encara que aquesta mostra quedi sota l’aixopluc de l’any Espriu, tot fa massa pudor a tràfec d’influences i enxufisme domèstic.

( Per cert gent de l’any Espriu. Cusachs al Museu i Cuyàs a Can Palauet. A on penseu que exposi Capitani? . Qualsevol espai que no sigui d’aquest nivell seria un menysteniment a la seva obra i Capitani faria be de negar-se a exposar. Ja ho teniu en compte?).

Per altre part el Museu de Mataró (Can Serra) presenta a partir del 19 de setembre i fins el 3 de novembre l’exposició “Ismael Smith gravador. Del modernisme a l’art déco” , una exposició produïda per l’Àrea de Coneixe­ment i Noves Tecnologies de la Diputació de Barcelona i el Museu d’Art de Cer­danyola. Recull una selecció de gravats, dissenys originals i ex libris procedents de la col·lecció que conserva el Museu d’Art de Cerdanyola, fruit de la donació d’Enrique García-Herráiz. Els gravats ens permeten endinsar-nos en la figura d’Ismael Smith, un dels artistes catalans més peculiars de final del modernisme, inicis del noucentisme i la consolidació de l’art déco. Fruit de la relació d’amistat que hi va haver entre Ismael Smith i l’artista mataroní Marià Andreu, a Mataró la mostra també es completa amb un seguit d’obres d’Andreu que palesen aquesta amistat.

Una exposició que promet ser interessant però que parteix amb el greudesavantatge que no fa tantes temporades que Ismael Smith va ser re-descobert mitjançant una gran exposició que realitzà la Fundació Palau, un estament proper i de molt alt nivell i que mai sabré per quina raó no ha mantingut quasi col·laboració amb Mataró.

Serà doncs aquesta una exposició de segon nivell a la que pot salvar la presència d’obres de Marianu ( si, amb “u” , com ells es feia dir i era conegut) Andreu , encara que no estaria gens malament que algú, al menys  hagués fet servir aquesta presència com excusa i celebració del 125 aniversari del naixement de l’artista. Esdeveniment que malgrat haver reclamat directament al regidor de Cultura  algun acte commemoratiu , com per exemple recuperar per uns dies l’exposició de l’esmalt “L’orb” , el que diuen és l’esmalt més gran del món i que supura qualitat a dojo i que durant tant de temps va presidir l’entrada de la sala del Museu.

Mentre a ca l’Arenas ja sabem que en aquest setembre tenim show i no pas artístic. I dic show ja que aquest pintar una obra de cara al públic, en el pati del vell casalot, per part de Josep Niebla, no deixa de ser una boutade que pot servir com esquer publicitari però és obvi que no garanteix , ans el contrari , ni sentit creatiu ni qualitat.

Un centre d’art ha de ser molt curós amb els seus actes i ha d’apostar per la creació i la qualitat , elements que per raons naturals difícilment estaran presents en aquest cas. El resultat serà una clara demostració de l’ofici de pintar , però una negativa mirada al sempre difícil ofici de la creació artística, aquella que no entén d’hores convingudes.

I el pitjor de tot això és que queda clar que la pintura ( no obra d’art) realitzada en directe restarà a la col·lecció artística local el que serà un signe més de la poca cura que es té per ella.

Fora d’això res més sabem en el que pertoca a la nova temporada de ca l’Arenas , encara que tots tenim clar que ens tocarà una nova dosi temàtica amb la que a bon segur mantindrem , quan no superarem , el lamentable nivell del centre , esdevingut invisible per a la ciutadania i per els artistes.

És a dir que està clar. Sense novetat a l’Alcázar de beneficència.