RASTRES COMPARTITS. FRANCESC CATALÀ ROCA I RAMON MANENT

 

 

Fa un parell d’anys ( Novembre de 2021)  la fotogràfa Cristina Garcia Rodero ens sorprenia a la Nau Gaudí amb la seva exposició “España oculta”. D’ella escriviem en aquest mateix blog això: Passejar-se per les seves obres ens retrotrau a una Espanya rural que sembla de molts anys abans, dels anys trenta. amb un fer, unes costums, unes tradicions que semblen extretes de segles abans quan en realitat son de tan sols de fa quaranta anys. Cristina Garcia Rodero les fotografia amb una certa asèpsia volent apuntar més cap un historicisme antropològic que no pas en un afany de crítica i molt menys de burla, ja que ho tracta sempre amb un respecte absolut”

Ho escric ara i aquí de nou perquè quasi fil per randa és el que he pensat en el moment de començar aquest escrit sobre el magnífic treball de Ramon Manent i Francesc Català Roca que deriva en l’excel·lent  exposició “Rastres compartits” que ocupa per els propers mesos la Nau Gaudí, celebrant alhora l’any Català Roca en motiu del centenari del seu naixement.

Català Roca i Ramon Manent son dos fotògrafs que no tenint certament el mateix llenguatge, mantenen en canvi rastres comuns., com el que presenten en aquesta exposició en el que es recullen fotografies realitzades a Espanya, en la segona meitat del segle passat, i amb les que ens apropen a una realitat ara del tot inexistent, però que serveix per mostrar-nos, cada artista a la seva manera, les peculiaritats socials d’aquell moment, en un duel dialèctic entre ciutat i mon rural,  que ens impacta per la seva cruesa i per el que significa de temps passat, que a nosaltres ens sembla molt més lluny del que és en realitat.

“Les imatges de Català-Roca i Ramon Manent documenten la realitat perquè la reflecteixen per damunt de l’experimentació artística, en una cerca constant de la fotografia humanista documental. Retraten les ciutats i la seva gent, maneres de viure, penúries i il·lusions. Tot un compendi de la nostra història recent en imatges construïdes a través de la seva mirada, tot creant un contingut narratiu”. Paraules extretes de la presentació oficial de l’exposició i que ens semblen perfectament escaients per entendre, copsar i gaudir amb intensitat de la mateixa.

Un gaudi que converteix la mirada en un record personal, en una reflexió automàtica que succeeix a qualsevol persona interessat en la mirada d’aquell que sap “mirar” amb més profunditat que un mateix. I evidentment Català Roca i Ramon Manent son dos artistes per què saben mirar més enllà del que veiem la majoria de nosaltres , trobant en cada mirada el petit miracle de convertir un fet normal, habitual o un lloc mil voltes vist, en una nova mirada que ens encisa i ens convenç, a tots, i sens dubte això significa que ens trobem davant la mirada d’uns artistes.

Per això cal visitar aquesta exposició. Massa vegades , i més ara mateix amb la facilitat que ens dona el mòbil, pensem que fer fotografies és molt fàcil. Tots estem orgullosos d’aquella foto que tan va agradar als amics. Ara , veient i gaudint de la creativitat i sensibilitat d’aquests dos grans fotògrafs i per tant grans artistes, ens donem compte que el que fem nosaltres son petits enganys sense cap mena de transcendència, que la fotografia esdevé art quan cau en les mans i l’excel·lent fer de dos professionals en l’exercici majestàtic del seu ofici.

És molt destacable aquesta aparició periòdica de la fotografia als espais de la Nau Gaudí. I ho és, no nomès per el espectador, ans també i el que és més importnant per la certificació i l’aval que dona als seus protagonistes , de ser gran artistes. Cosa que ningú dubtarà després de veure aquesta gran  exposició que omple a tot honor els espais majestuosos de la Nau Gaudí. No us la perdeu.

Felicitats.

Rastres  Compartits. Català- Roca i Ramon Manent

Nua Gaudí. Mataró

Del 27 d'Octubre del 2023 al 25 de febrer del 2024

RAMON MANENT. ARTISTES AL SEU TALLER

Aquests dies passejant amb la Núria Poch, directora de la Col·lecció Bassat , per diferents tallers d’artistes de la ciutat , ella queda sorpresa per la qualitat artística que va trobant , però alhora per el desconeixement absolut que té envers ells. I no acaba d’entendre com l’ens de la cultura local no en parla dels mateixos, no els promociona , no s’aprofita de la seva vàlua.

Certament aquest menysteniment , tantes vegades denunciat en aquestes ratlles, és molt important , però a vegades també succeix que els artistes no saben vendre el seu producte i no el “publiciten” de modus i manera que hom sàpiga del seu fer i dels seus èxits.

Encara que en Ramon Manent no és estrictament d’aquest tipus si és cert que la magnífica exposició que inaugurà el passat cap de setmana al Palau Solterra de Torroella en el marc fotogràfic de la Fundació Vila Casas ( quasi res),està passant en l’oblit en aquesta la seva ciutat

Manent presenta una quarantena de fotografies realitzades en els tallers d’alguns dels més importants artistes de Catalunya , molts d’ells ja desapareguts. Així davant la seva màquina es despullen, i ho dic així ja que posar en l’estudi és una doble ració de nuesa en el físic i l’espiritual, autors com Tàpies, Hernández Pijuan, Ràfols Casamada, Subirachs, Guinovart , Vila Grau, Llena, Viladecans i alguns altres en una mirada intimista a l’artista i, el seu fer i el seu entorn., tot sota l’enfoc privilegiat, creatiu i didàctic d’en Ramon Manent.

Una exposició aquesta que caldrà visitar i que a més no estaria gens malament que pogués tenir parada i fonda a la nostra ciutat, i més encara si anés amb l’afegitó de la sèrie amb protagonistes locals , en el que treballa Manent i que va estar a punt de ser actualitat ara mateix.

Sigui com sigui, una exposició de mestre , retratant a mestres i presentant-nos a obres mestres. Alguna cosa a dir més enllà de recomanar amplament la visita?. Queda clar que sols queda la felicitació més intensa per arrodonir el comentari.

GAUDÍ AHIR I AVUI. JOAQUIM GOMIS / RAMON MANENT

 Crec que de manera ben encertada l’espai de la Nau Gaudí ha decidit començar a simultaniejar l’exposició de les obres de la seva pròpia col·lecció amb altres exposicions temporals que segueixin donant vida a un espai que tenia el perill d’emmarcar-se en una certa dinàmica que podria portar-lo a l’oblit , amb les puntuals puntes d’atracció de cada inauguració.

En aquest camí i en espera de les tres properes exposicions programades , totes ells de gran nivell, ens ofereix ara en els camins d’aquest personal any Gaudí que s’ha establert a l’entorn del ben encertat concepte del km. Zero, un magnífic recull fotogràfic de dos excepcionals retratistes del fer del geni de Reus , com ho son en Joaquim Gomis ( Barcelona 1902 – 1991) i Ramon Manent ( Mataró, 1948).

Gomis i Manent , dos artistes , dues èpoques , dos conceptes , dues tècniques diferents per condicionaments diferents ( blanc i negre vs. color , analògic vs digital ). Dos artistes especials capaços de captar allò que tant bé va explicar Daniel Giralt Miracle en el moment de la inauguració, com ho és saber separar la pell de Gaudí , atractiva fins el paroxisme , del fer arquitectònic de Gaudí , en aquest mestratge compositiu que sols els grans mestres son capaços de generar.

Com molt be deia el mateix Daniel, els fotògrafs han estat els grans introductors socials de l’obra de Gaudi. L’espectacularitat , bellesa, misteri i missatge , que emanen els treballs gaudinians sols son possibles de ser assimilats des de les imatges i aquesta funció didàctica i magistral ha recaigut en les mans dels fotògrafs que han estat aquells altres grans artistes transmissors del fer de Gaudí.

Així en aquest concepte de ser ull transmissor del missatge del mestre, Gomis i Manent es llencen a aprofundir la seva mirada per ser sagetes en una dissecció visual  que ens apropa i aprofundeix en aquesta petita orgia de formes, textures , símbols i detalls que és l’obra gaudiniana, expressada aquí mitjançant els punts visuals de diversos edificis emblemàtics em el fer del mestre.

Una exposició magnífica que asentada en el present , fa oportuna mirada al passat i ens descobreix un futur encara verge en el treball visual de l’obra d’aquest geni inacabable i inabastable com és Antoni Gaudí.

Exposició d’obligada visita que aconsellem amb tot plaer.

Aquí teniu el darrer “Espai d’Art” emès avui mateix a m1tv. Un espai d’art molt interessant ja que ha comptat amb la presència de Ramon Manent i Isabell Llaquet , patrons de la Fundació Iluro que per primera vegada han explicat en públic , amb pèls i senyals, present i futur de la vessant artística de la Fundació Iluro.

El Fons de l’entitat , la casa Coll i Regàs , el futur expositiu de les sales de l’Ateneu  i un munt de coses més en una entrevista que paga la pena no deixar per alt.

Un espai d’art més que interessant per el que he d’agrair la gran predisposició d’ambdós protagonistes . Gràcies.

JO VULL SER RAMON MANENT

La presentació del cartell de Santes esdevé el primer tro d’avís de que la festa s’acosta . El segon , aquell que ens indica que ja ens hem d’espavilar no fos cas que arribéssim tard , és la inauguració de l’exposició de fotografies de la festa de l’any anterior amb el protagonisme del fotògraf que havia estat designat oficialment per  a tal gran honor, i alhora tan gran repte.

Aquest divendres aquest tro, - segon avís de Santes -, va esclatar en l’indret tradicional de l’Ateneu, - ara de la Fundació Iluro -, amb el títol de “Imatges íntimes. Glòria a les Santes” i la signatura professional de Ramon Manent.

És aquesta una exposició sempre esperada amb molt d’interès per el públic, desitjós generalment de trobar-se entre els protagonistes, i un repte enorme per el fotògraf ja que després de vint anys d’exposicions sembla impossible trobar un angle novedos i diferent , per més que la polièdria de la festa sembli donar infinitat de possibilitats.

Enguany , a més a més, existia un cert run run professional davant la signatura de Ramon Manent.  La designació de Manent va ser una gran sorpresa en el seu moment. La seva trajectòria política a bon segur que va impedir que fos designat en el seu moment i ara semblava ja fora de joc d’una mostra que ens darrers anys havia agafat uns nous camins tecnològics.

A més a més, a Manent se l’ha considerat sempre ( erròniament al meu entendre ) com un fotògraf de “cavallet” , estàtic , copsador d’imatges amb una profunda càrrega reflexiva. Unes obres , sempre de gran qualitat , però com si fossin resoltes després d’un acurat estudi de l’element a retratar. Així s’obria l’interrogant davant la seva resposta a un repte més reporteril, dinàmic i bellugadís , interrogant que s’ha tancat com sol podia succeir, amb una lliçó magistral de sapiència fotogràfica , artística , conceptual i el que és més important en aquest cas , santera.

Ramon Manent coneix de sempre les Santes des de dins. En sap tots els detalls , per vistos i per viscuts , per això ha fet aposta per aquesta mirada més íntima , més personal, més artística , i per tant més adient al seu tarannà personal i professional. I en ella ha cercat , i trobat , l’aspecte més humà , el que vol dir que ha anat al rovell de l’ou de l’essència de la festa , amb el protagonisme dels que es veuen i dels que no es veuen , tot amb una mirada que volen esser asèptica destil·la passió per tots costats.

Un magnífic muntatge general de la mostra li serveix per arrodonir-la donant més protagonisme encara a unes fotografies espectaculars de les que és difícil , per no impossible, fer-ne tria. Malgrat això mirades com la zenital de la missa de les Santes , la lluminosa dels focs, o l’agosarat simbolisme de “ l’enfrontament”  àliga vs monsenyors , esdevenen peces mestres que haurien de formar part , ja des d’ara , de la memòria fotogràfica del nostre poble.

Una exposició magnífica , d’obligada visita que esdevé veritable lliçó per a tots els amants de la fotografia. I un , que es troba en les beceroles d’aquesta afició , després de visitar-la i gaudir-la sols li queda un pensament fotogràfic. De gran , vull ser Ramon Manent.

Felicitats Ramon. I gràcies per la lliçó.

MATARÓ I L'ART

Hi ha imatges que diuen molt més del que aparenten. Aquesta esplèndida, magnífica, i tots els adjectius qualificatius que vulgueu afegir,  fotografia de Ramon Manent , a qui per cert la ciutat li deu una ampla antològica , n’és una evidència.

Com que diuen , i és ben cert , que és l’espectador el que acaba l’obra i per tant cada espectador en té lectura diferent, deixo en les mans dels lectors la lectura que ens ofereix aquesta porta tancada i l’ombra escultòrica que sembla acostar-s’hi .

Una lectura subliminal gens sibil·lina i que hauria de fer recapacitar a més d’un.