RASTRES COMPARTITS. FRANCESC CATALÀ ROCA I RAMON MANENT

 

 

Fa un parell d’anys ( Novembre de 2021)  la fotogràfa Cristina Garcia Rodero ens sorprenia a la Nau Gaudí amb la seva exposició “España oculta”. D’ella escriviem en aquest mateix blog això: Passejar-se per les seves obres ens retrotrau a una Espanya rural que sembla de molts anys abans, dels anys trenta. amb un fer, unes costums, unes tradicions que semblen extretes de segles abans quan en realitat son de tan sols de fa quaranta anys. Cristina Garcia Rodero les fotografia amb una certa asèpsia volent apuntar més cap un historicisme antropològic que no pas en un afany de crítica i molt menys de burla, ja que ho tracta sempre amb un respecte absolut”

Ho escric ara i aquí de nou perquè quasi fil per randa és el que he pensat en el moment de començar aquest escrit sobre el magnífic treball de Ramon Manent i Francesc Català Roca que deriva en l’excel·lent  exposició “Rastres compartits” que ocupa per els propers mesos la Nau Gaudí, celebrant alhora l’any Català Roca en motiu del centenari del seu naixement.

Català Roca i Ramon Manent son dos fotògrafs que no tenint certament el mateix llenguatge, mantenen en canvi rastres comuns., com el que presenten en aquesta exposició en el que es recullen fotografies realitzades a Espanya, en la segona meitat del segle passat, i amb les que ens apropen a una realitat ara del tot inexistent, però que serveix per mostrar-nos, cada artista a la seva manera, les peculiaritats socials d’aquell moment, en un duel dialèctic entre ciutat i mon rural,  que ens impacta per la seva cruesa i per el que significa de temps passat, que a nosaltres ens sembla molt més lluny del que és en realitat.

“Les imatges de Català-Roca i Ramon Manent documenten la realitat perquè la reflecteixen per damunt de l’experimentació artística, en una cerca constant de la fotografia humanista documental. Retraten les ciutats i la seva gent, maneres de viure, penúries i il·lusions. Tot un compendi de la nostra història recent en imatges construïdes a través de la seva mirada, tot creant un contingut narratiu”. Paraules extretes de la presentació oficial de l’exposició i que ens semblen perfectament escaients per entendre, copsar i gaudir amb intensitat de la mateixa.

Un gaudi que converteix la mirada en un record personal, en una reflexió automàtica que succeeix a qualsevol persona interessat en la mirada d’aquell que sap “mirar” amb més profunditat que un mateix. I evidentment Català Roca i Ramon Manent son dos artistes per què saben mirar més enllà del que veiem la majoria de nosaltres , trobant en cada mirada el petit miracle de convertir un fet normal, habitual o un lloc mil voltes vist, en una nova mirada que ens encisa i ens convenç, a tots, i sens dubte això significa que ens trobem davant la mirada d’uns artistes.

Per això cal visitar aquesta exposició. Massa vegades , i més ara mateix amb la facilitat que ens dona el mòbil, pensem que fer fotografies és molt fàcil. Tots estem orgullosos d’aquella foto que tan va agradar als amics. Ara , veient i gaudint de la creativitat i sensibilitat d’aquests dos grans fotògrafs i per tant grans artistes, ens donem compte que el que fem nosaltres son petits enganys sense cap mena de transcendència, que la fotografia esdevé art quan cau en les mans i l’excel·lent fer de dos professionals en l’exercici majestàtic del seu ofici.

És molt destacable aquesta aparició periòdica de la fotografia als espais de la Nau Gaudí. I ho és, no nomès per el espectador, ans també i el que és més importnant per la certificació i l’aval que dona als seus protagonistes , de ser gran artistes. Cosa que ningú dubtarà després de veure aquesta gran  exposició que omple a tot honor els espais majestuosos de la Nau Gaudí. No us la perdeu.

Felicitats.

Rastres  Compartits. Català- Roca i Ramon Manent

Nua Gaudí. Mataró

Del 27 d'Octubre del 2023 al 25 de febrer del 2024

ARXIUS CATALÀ ROCA / FRANCESC MIRALLES.
HISTÒRIES PARELLES ?

Avui s’ha obert al públic a la sala d’exposicions de La Pedrera una magnífica mostra amb la signatura del gran fotògraf vallenc  en Francesc Català Roca, artista que per cert va residir uns quants anys de la seva darrera part de la vida a Mataró amb el seus fills.

És aquesta una magnífica exposició de 184 imatges , representatives del seu fer com a captador d’imatges , en les que el protagonisme humà serveix de veritable clau sociològica del moment.  A més es presenten un conjunt de 43 fotografies de caire arquitectònic , que mostren també aquesta capacitat de traspuar la imatge a una sociologia del vital.

Una exposició que caldrà visitar en aquets vacances arrodonint el bon nombre d’exposicions d’obligada visita que son vives a Barcelona com ho son la de  Torres-Garcia al MNAC , el “ Devorar Paris” al Museu Picasso, “Retrats de la Belle Epòque” al Caixaforum amb el protagonisme de Toulouse Lautrec, Munch, casas , Bonard , Manet .....

Però justament avui ,però ara fa cinc anys ( 19.07.2006), - a vegades l’atzar ens fa meditar -, el capgros.com del dia publicava com a notícia destacada la que portava per titular : “ L’arxiu fotogràfic Català Roca podia anar a la Nau Gaudí”. En ella s’explicava que les bones relacions de Jaume Graupera , - per un llavors regidor de cultura -, amb els fills de Català Roca , especialment amb l’Andreu Català Pedersen, resident a Mataró, havien creat una conjuntura favorable per que l’arxiu de Català Roca, amb més de 350.000 imatges fos acollit a Mataró, essent seu possible la Nau Gaudí que per un llavors estava en els moments finals de la seva restauració.

L història que podeu seguir amb la frase “ arxiu Català Roca” col·locat en el cercador de capgros.com , va acabar malament com tots sabem. La darrera de les noticies , de data 5 de febrer del 2008, portava per titular: “ El fill de Català Roca lamenta la lentitud burocràtica de l’Ajuntament”. Les lamentacions de Català Pedersen es complementen amb les declaracions de Penedès que explica que encara hi ha esperances per que el fons estigui en certa manera lligat amb la ciutat. La notícia acaba curiosament amb les interpel·lacions que tant CiU com el PP , tenien previst realitzar al Govern en el següent ple.

Ara , cinc anys més tard la història es repeteix amb el fons Miralles. Diuen que no hi ha diners però el cert és que potser el que no hi ha per part de l’IMAC és ganes. Així vam perdre un arxiu que sí que portaria el nom de Mataró per arreu. De la mateixa manera podem perdre l’arxiu de Francesc Miralles de semblant importància documental.

Això si, llavors i ara a Can Xalant que no hi manqui un euro, que ells si son els que porten el nom de la ciutat per arreu del planeta i amb un nivell que nosaltres , tontos del cul, no podem ni tan sols imaginar.

Certament cada vegada més som uns capgrossos de més nivells.

 PASSAR-SE LES ORDRES PER L’ENGONAL.

Els lectors habituals d’aquest blog recordaran que durant molt de temps tot post acabava amb la reclamació d’un web com cal per el Museu Bassat i de que l’obra de Marc Llacuna guanyadora de la 3ª Biennal  fos penjada en lloc adequat.

La nostra queixa va acabar de la pitjor manera possible. L’obra de Marc Llacuna es va col·locar en un espai absolutament inadequat de la biblioteca Pompeu Fabra , que no tan sols no respectava la dignitat d’obra guanyadora i per tant mereixedora d’un espai on poder-se observar , ans també estava situat en un indret en la que la il·luminació i la calor ambiental haurien de provocar més danys dels que ja portava a sobre dons havia patit les suficients rascades , degut a la poca cura en la seva manipulació, que obligaven ja a una restauració.

Davant de l’amenaça de Llacuna d’acudir a tribunals amb els  drets d’autor a la mà i retirar l’obra degut a les condicions en que es trobava ,  Baron va actuar depresa tot ordenant a l’IMAC que procedís a despenjar “immediatament” l’obra de Llacuna a l’espera de trobar un lloc adient per a la seva col·locació , segons el compromís que ell mateix havia pres amb l’artista . El mateix Baron va contactar personalment amb l’autor per comunicar-li les actuacions que havia ordenat.

Avui he tornat a la biblioteca Pompeu Fabra per raons de l’indret i quina ha etat la meva sorpresa quan l’obra de Llacuna roman en el mateix indret , una mica més malmesa , però no més que la resta que estan en un estat d’abandó evident.

Però que passa aquí. Un alcalde dona una ordre d’execució immediata i els responsables se la passen per l’engonal. Potser Baron , coneixedor  de que l’IMAC acostuma a fer el que li passa pels collons , - i valgui la grolleria -, hauria d’haver seguit la pista, però el cert és que tot és massa gros.

És per això que exigim al nou regidor de Cultura , Sr. Marcel Martínez , que prengui les oportunes mesures que no poden ser altres que despenjar immediatament l’obra de Llacuna del lloc on es troba col·locada , contactar amb l’autor ( no pateixi si l’IMAC no disposa de dades per fer-ho ), fer que restauri les ratllades de la peça , i pactar amb ell un espai d’exhibició adequat al nivell i la categoria de l’obra. Tot això a més d’exigir la depuració de responsabilitats a qui pertoqui.

Com que la cosa passa de taca d’oli , l’actuació ha de ser imminent, que a fi de comptes per despenjar un quadre no es necessita molta parafernàlia.

Nosaltres estarem a l’aguait, i òbviament si en començar el mes d’agost no tenim noticies del tema , el raca raca de final de post renaixerà de nou.

O sigui senyor Marcel Martínez , ja ho sap. Sense ni tan sols ensumar el càrrec i ja se li acumula la feina. Esperem però que la faci bé. I no dic millor que els seus antecessors per que li ben asseguro que no tindria cap mena de mèrit.

Però en aquest cas cal filar prim, quedaria molt malament que un guanyador de la Torres García recuperés una obra degut a que el consistori l’està malmetent.

O sigui que cal actuar ja. Esperem notícies.