Aquets passat dilluns La Vanguardia, prenia exemple d’altres
diaris importants i en motiu del seu 142 aniversari celebrava una gran festa a Montjuic i lliurava per primera vegada els
seus “premi Vanguardia” en diverses categories : Empresària de l’any, empresari
de l’any , Innovació, Talent Jove Internacional, Impuls Ciutats i finalment el
de Cultura. Fora de no entendre de cap de les maneres la dualitat masculina/
femenina en la categoria d’empresari de l’any, tal i com acostuma a ser
habitual el més discutit ha estat el de Cultura que s’ha atorgat a Lita Cabellut.
Evidentment soc dels convençuts que hi ha un bon grapat de
protagonistes culturals en tots els àmbits culturals que superen en molt a Lita
Cabellut, com en el camp de les Arts, ara mateix tenim a Antonio López, que ara
està exposant a La Pedrera.
Evidentment que els gustos no son mai comuns, i Lita Cabellut
amb la seva vitalitat actual i la de la història passada té un foc que sedueix
a molts. Però jo penso que els Premis que ha atorgat La Vanguardia, no son a la
millor flamarada ans al contrari, al resum d’un treball constant i continuat.
Durant força temps vaig tenir una relació continuada amb una
persona que va quedar abduïda per la personalitat pròpia i artística de Lita Cabellut.
Va estar amb ella, convivint en el Palau que tenia, i suposo que encara manté a
França i li va escriure el catàleg de l’expo “Dried Tear” que va celebrar per
aquestes èpoques, just fa 10 anys, a l’Opera Gallery de Seul.
Al cap de poc varen trencar relacions i m’explicava , crec
que amb tota sinceritat, el personatge que havia creat Lita Cabellut i el seu mètode
de treball , amb una desena de persones que cercaven les fotografies base de
les obres, que preparaven tot el fonament de les mateixes, molt a l’estil del
segle d’or, per que Cabellut acabés simplement donant el toc final, gestual, intens
i personal.
Potser seran molts
dient que així és l’art actual. O sinó que li diguin a Damien Hirst, però jo
segueixo creient encara en el creador
que gesta la seva peça, entenent perfectament els ajuts necessaris que precisi.
A fi de comptes, un s’ha criat en l’art a Mataró, a on tenim el gran gastador d’obres
d’art d’autors com Tàpies, Saura, Guinovart o Palazuelo, però creient com creu
aquest autor, que l’artista és l’altre i ell el simple manobre que fa possible la
idea. Però entenent que ell sempre ha treballat sobre una idea ja gestada , dibuixada
i fins i tot amb un petit treball de maqueta, però mai ha gestat el treball del
gran artista.
El Compte de Godó, com abans avia estat el seu amic, Antoni
Vila Casas, ha quedat subjugat per la potència personal i plàstica de Lita Cabellut,
llàstima que ningú del seu entorn li ha fet entendre que amb el premi recolzava
més el comerç artístic que la qualitat, i a bon segur, justa la fusta, és el
que pretenia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada