IVANJOT. “ADN”.

No fa pas tants anys que les exposicions no tenien títol. Per presentar-les servia el genèric “exposició de pintures”  o com a màxim s’emprava l’especificació tècnica ( exposició d’aquarel·les, olis, dibuixos..) o el temàtic ( Paisatges , bodegons, figures ..).

D’un temps ençà però els artistes han entès que una exposició no és un seguit d’obres col·locades una rere l’altre i que cal un nexe unitiu més potent que no el tècnic o el genèric. Cal un lligam, que s’explicita en forma de títol, que dona cos al conjunt presentat. En aquest concepte , l'  Ivanjot , marca artística que poc amaga a Ivan Jordà , fill del bon amic i conegut artista Ricard Jordà , ha escollit el títol de “ADN” per la seva exposició a la sala del Col·legi d’Aparelladors de Mataró.

Ivanjot reivindica per a si , no tan sols el llegat artístic del seu pare, ans també el ser la darrera baula de l’escola de Mataró, aquest nom que un va crear i al que acostuma a col·locar l’afegitó de l’escola que mai va existir. Però té raó l’Ivan en la seva reivindicació en aquest espectre creatiu en el que la figura humana , o millor dit, el ser humà, és el protagonista en un entorn màgic, en el que les coses no son el que son i es formen i transformen per confegir un univers que tot parlant-nos de la realitat , ens retrotrau a altres espais o sentiments , en el que potser és més fàcil estructurar una visió especial de la nostra realitat de cada dia.

La mostra que ara ens presenta Ivanjot quasi es pot dividir mitjançant una bisectriu que té el límit al costat de la gegantina boca que presideix el frontal de la sala. Fins arribar allà, en el seguir natural de la visita , ens trobem amb unes obres realitzades acuradament , en la seva línia habitual , amb un dibuix perfeccionista i en la recerca d’emetre el seu missatge de segona lectura. Però el cert és que les obres queden esvaïdes , neutres en la potència, sense la força precisa per a potenciar la segona lectura i fins i tot un xic per sota de les seves habilitats i potència creativa.

Però en arribar a l’obra que justament encapçala aquest paràgraf, la cosa canvia. És a partir d’ara quan ens trobem amb la que jo penso és la veritable realitat d’Ivanjot que per altre part coincideix amb escreix amb aquest ADN que defensa en el títol.

Ens trobem així amb una potència absoluta en el concepte de base. Una potència expressada tant en el que pertoca  a la perfecció del dibuix , com el que és més important, a la intencionalitat dels seus treballs. És aquí on esclata el misteri , on l’obra crida a l’espectador per motivar-lo vers reflexions que van més enllà de la tela . És aquí on l’essència humana pren protagonisme , per oferir-nos la multiplicitat de les seves cares i el polièdric del seu fer. És aquí on es conjuguen els elements que conformen allò que diem obra d’art , per esclatar en el fons i la forma de l’obra d’Ivanjot.


Una mostra doncs la que ens presenta Ivanjot amb dues cares ben delimitades que en la balança donen un resultat positiu , en especial per el pes de tres de les peces , - la abans comentada i les dos de mida gran de la paret final- , que en si marquen les possibilitats d’aquest mataroní , afincat a Menorca, que mostra orgullós el seu ADN personal que com queda molt clar , depassa amplament el fet físic per endinsar-se en el creatiu.

ESPAI D’ART. IVANJOT

Aquí teniu el darrer “Espai d’Art” d’avui mateix  a m1tv. El protagonisme és per a  Ivanjot  que és actualitat per la seva exposició “ADN” que realitza en la sala del Col·legi d’Aparelladors.

Ivan Jordà, nom real del pseudònim Ivanjot, és resident de fa anys a Menorca, però  periòdicament retorna expositivament a la seva ciutat amb la que manté forts lligams, no tan sols personals i afectius, ans també anímics en el que pertoca a la creació, com ho defineix perfectament en titular la seva mostra amb l'intencionat títol de "ADN". És en aquest lligam genètic i espiritual en el que desenvolupa el seu sentir creatiu , essent la darrera baula d’aquella “Escola de Mataró” que tots identifiquem però que mai va existir en la realitat.

Una interessant xerrada per descobrir la personalitat oculta d’aquest creador. Us la recomano.

A LA CARRERA

Hi ha dies en que no fa falta que faci la meva caminada diària. Les corredisses d’aquí cap allà per aconseguir arribar a tots els llocs em sembla que generen més pèrdues de calories que no pas el règim i l’obligada caminada , encara que a bon segur augmenta la tensió i l’estress.

Avui ha estat un dia d’aquells. Dormir poc, treballar amb tensió acumulada durant tota la jornada , anar de cul tot el dia sabent , a més a més , que no arribaries a aconseguir l’objectiu , i per acabar exposicions a diferents indrets i amb ganes d’assistir-hi a totes.

Un dia atrafegat amb final que ha valgut la pena , espero que com a prefaci d’un dia com demà que desitjo esdevingui del tot important amb la recuperació de Mònica Vilert com a “gran” artista del nostre petit món creatiu.

Avui, dues exposicions. En parlarem de manera més ampla i clara en un proper post , però no està de més fer-ne cinc cèntims. Així hem de dir que l’Ivanjot aprova examen a l’espai capgròs , ampliant i completant la seva presència que s’iniciava fa un parell de setmanes a Gal Art. Ara , amb obres de mida més gran , se sent més lliure i sap fugir de les formalitats estructurals per establir una relació dinàmica amb l’espectador , en aquest atractiu joc de fugir de límits i concebre l’obra com un ens actiu i participatiu amb l’espectador.
Un bon treball al que cal prestar l’atenció deguda.

L’altra mostra és la que amb el títol d’Aventura Cromàtica , ens presenta els darrers treball de Marta Duran a la seu del Museu Arxiu de Llavaneres. Una mostra molt interessant i de la que he dit a la pròpia autora que era la millor exposició que havia vist d’ella en tota la seva carrera , i he de reconèixer que n’he vist unes quantes.

Si son capaços d’oblidar un petit grupet de treballs en els que la figuració segueix evident i dominant i ens concentrem en la resta podrem gaudir d’una Marta Duran àgil, lliure , agosarada , sense por. Una artista que aposta per el gest , el ritme, el color , el concepte ..., caminant vers una abstracció amb un lleuger residual figuratiu , que dona força a l’expressió d’un concepte actual i de llibertat que agraeix, i molt , la seva pintura.

Dues exposicions que recomano amb tot plaer i en les aprofundírem en els propers dies.

MIRACLE

El cert és que caminava ràpid tot dirigint-me a Can Caralt, on ja feia estona s’havia inaugurat la mostra de Marta Duran. Els rajos de sol molestaven a la mirada i obligaven a clucar una mica l’ull , quan de repent i allà al final de carrer he vist una figura que m’era familiar , però a la que el meu cervell es negava a ubicar a l’entorn d’una exposició.
No podia ser de cap manera. El cervell es segui negant a acceptar allò que en apropar-se es confirmava com a real i no com element de somni, figuració o efecte de psicotròpic o parell. Certament era ell.

Dons sí. Després de potser uns vint anys he vist amb els meus ulls, aquells que un dia es menjarà el foc o la terra , a Carles Marfà, director del Museu de Mataró assistint a una exposició d’artista local fora de les parets del seu territori.
Quan ens hem creuat , un escalfret ha recorregut la meva esquena. Pot ser veritat?. M’he pessigat i he sentit dolor i el dubte s’ha accentuat.

Ara , unes hores més tard ,encara em sorprèn la visió . Caldrà avisar als de “Cuarto Milenio” ?. Serà necessari un exorcisme?. Preguntes sense resposta que molt m’agradaria que algun dels lectors d’aquest post fossin capaços de donar-ne una explicació coherent.
Si afegim que aquest dimarts Penedès i Merino s’havien acostat a una senzilla i neòfita sala d’exposicions, el cert és que el cap fa voltes i tot trontolla. Pot ser veritat?. Ens envaeixien sers extranys capaços de capgirar el tarannà de molts anys de persones que s’han guanyat a pols tots els demèrits que se’ls atribueix?.

Com veiem , moltes preguntes sense resposta. Algú la té?. Si és així,la demano de cor ja que el neguit crec no em deixarà dormir.

Per això, gràcies anticipades.


Mentre escrivia sonava “España” amb Michel Camilo & Tomatito

ACTIVITAT

Comença juliol, i mentre que per arreu la cloenda de temporada ja és fa avinent i les exposicions col•lectives i els “saldos i oportunitats” dominen, en l’entorn artístic de la nostra ciutat l’activitat és plena i a més a més, - el que és del tot sorprenent- , amb un nivell que ja voldríem per a mesos de plena activitat.

Així per exemple demà dijous ens trobem amb dues interessants exposicions: La de Marta Duran ( “Aventura Cromàtica” ) que presenta al Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres ( Can Caralt ) una vintena d’obres que tenen al jardí i a la botànica com a protagonsites , en aquesta lluita que manté l’autora per endinsar-se per camins més abstractius i abandonar en part l’anècdota figurativa / realista que ha marcat la seva carrera.

Una exposició que es preveu molt interessant i que tindrà l’afegitó de la presentació del llibre que documentar aquest nou camí evolutiu d’aquesta creadora. ( Inauguració dijous a les 19.30hores ).

L’altra exposició és la que a la mateixa hora presenta a l’Espai Capgròs el mataroní Ivanjot , signatura artística de l’Ivan Jordà , que arrodoneix la seva presència a la seva ciutat , ampliant en la vessant de mida superior el seu concepte artístic que de ja fa un parell de setmanes va tenir ocasió de presentar tot inaugurant les exposicions de l’espai Gal-Art ( Rda O’Donnell).

Amb la figuració per bandera , el dibuix com a fonament i el col•lage com investigació, Ivan Jordà segueix el seu caminar en aquest viatge experimental en el que intenta diseccionar l’home , o millor dit les sensacions internes de l’home en especial en el seu àmbit de relacions , en la recerca d’un consens o provocació, segons s’escaigui.
Amb el seu intens realisme , però a la vegada amb una mirada més simbolista , onírica o surreal, Ivanjot aposta per llençar els seus dards en espera de rebre resposta d’aquells espectadors Interessats ( Espai capgrós, durant tot el mes de juliol).

Divendres comencem amb inauguració al matí ( hora d’artistes ) de la Nau Minguell. N’he parlat tant que ja no vull dir res més , que no és qüestió de fer-se mala sang. Divendres activitats de caire industrial i dissabte un parell de tonterietes per distreure al personal mentre segons sembla hi ha jornada de portes obertes.

Com que un , - com és de tots sabut -, rep convidades oficials per anar a Romeries del Rocío i patotxades semblants , però està tatxat en els llitats oficials per actes culturals ( el cert és que , Alícia i Pilar , aquesta vegada no esperava l’oblit ), poc puc parlar dels actes que hi haurà ja que a més a més seguint el que sembla costum a la Casa Gran ( recordem cas homenatge a Rovira Brull ) la publicitació de l’acte és absolutament penosa.

Sigui com sigui , un manté l’esperança de que la capacitat de l’Alícia i la Pilar faran d’aquest híbrid , nascut amb fòrceps, pàl•lid, malaltís encara que se’l vulgui vestir de vint-i-un botons i amb roba de les millors marques, un espai generador de capacitat creativa artística.

I per començar cal que s'esmeni el vídeo promocional que justament és el que ens acaba per donar la raó a tot allò del que ens hem anat queixant en el decurs del darrer any. En el vídeo no apareix , ni s'insinua , ni surt per enlloc, la vesant de l'apartat creatiu artístic, el que demostra que les darreres gestions d'apropament amb diverses col·lectivitats artístiques no corresponen en res a un desig , a un convenciment , a una realitat de que l'art tingui un paper en la Nau Minguell i s'acosten més a un afany de rentar-se la cara , d'excusa , de fugir d'estudi, que son del tot inacceptables i que deixen en molt mal lloc a les persones responsables de tal malifeta .

El divendres segueix , a dos quarts de vuit i amb presentació del que això escriu , amb el retorn a l’activitat expositiva després de més de deu anys d’absència de la Mònica Vilert, tot presentant la mostra “Paisatge” a la sala del Col•legi d’Aparelladors en la seva delegació mataronina.

No cal ni dir que us recomanen de manera enèrgica la visita a aquesta exposició que ens retroba amb aquesta important i excel•lent creadora , després d’una llarga absència. Ara , tanca el seu parèntesi amb una mostra que recupera del tot les seves essències, depurant la seva concepció plàstica fins uns límits extrems en els que la seva personalitat artística assoleix aquells nivells que en la seva joventut , i amb poc més de vint anys en les sevs espatlles, la convertia en una gran alternativa en el camp dels novíssims.

Ara , madura en el personal i en l’artístic , al seva obra omple d’emocions internes la mirada atenta de qualsevol espectador sensible que s’hi acosti , en una exposició d’obligada visita i imperdonable oblit.

El mateix divendres i en el transcorre de les hores del capvespre s’inaugura a Argentona el cafè “Art i gent” ( Pau Claris 11 , ben a prop “dels metges “ , l’ambulatori local ) , un espai que de la mà del dibuixant Kim Queralt pretén recuperar els vells llocs d’encontre de l’art , l’oci i la tertúlia. Ho fa tot presentant una ampla col•lectiva d’uns vint-i-cinc artistes locals que han de servir de prèvia a una rotació expositiva que pot convertir l’indret en un bon lloc per a la xerrada i el gaudi plàstic.
Vagi dons la nostra felicitació i el desig de sort i èxits a aquest emprenedor artista que és en Kim Queralt.

I és dissabte quan Montse Riera arrodoneix el seguit d’inauguracions amb una mostra dels seus paisatges a la sala del Sant Lluc al Casal Aliança, omplint del tot un cap de setmana tan curull d’activitats que més sembla que parlem de la febre que cada any esclata a la tardor, tot inaugurant temporada , que no pas d’ara , al mes de juliol, quan la calor sembla adormir-ho tot en espera d’unes vacances que qui més qui menys , espera ja amb candeletes.

PS.- Hi ha coses que sempre seran incomprensibles per a mi. Qui més qui menys sap de l’existència d’una Agenda Cultural oficial de l’IMAC. Una agenda moltes vegades poc útil ja que obliga que a dia 9 del mes anterior , hom qui vulgui anunciar un acte ha d’haver-lo presentat al corresponent negociat de cultura. Una obligada prèvia de temps que és contradictòria del tot amb el sentit d’actualitat necessària en una agenda.

Així, son diversos els actes que no apareixen a la mateixa , però el que és pitjor, en son també alguns els que per raons desconegudes , cauen de la mateixa.
Aquets mes per exemple , i malgrat haver enviat la notificació en el dia 3 , és a dir molt abans de la data límit , la gent del sant Lluc s’ha trobat amb la desagradable sorpresa de que l’exposició de Mònica Vilert , en la que tanta il•lusió hi ha dipositat per el que significa de recuperació d’artista de tant alta qualitat , s’ha “caigut” de l’agenda sense cap mena de raó.

Oblit o mala intenció?. En condicions “normals” hauríem de parlar de “lamentable oblit” , del diable que sempre existeix en aquestes explicacions , o de... Però que voleu que us digui. Coneixent el cas , els protagonistes , la història , un no es creu de cap manera la possible hipòtesi de l’oblit casual.

És per això, i encara que estem convençuts que com sempre no hi haurà resposta , instem a l’IMAC a que expliqui de manera ben clara el cas , tot deixant remarcat que existeix document que determina l’enviament de la convocatòria i que casualment l’agenda sí recull la resta d’activitats programades per l’Associació.

És per això que tot esperant la corresponent resposta , ens mantenim en la nostra crida diària.

PENEDÈS DESTITUCIÓ
PERA DIMISSIÓ
TRANSPARÈNCIA A L’IMAC

Tot, i estar bocabadats i esmaperduts en saber que aquest dimarts Penedès i Merino han anat a parlar amb la gent de Gal-Art , ( tal i com ja us deiem en el darrer post) , fet del que ens congratulem.

Ara sols els hi manca acostar-se a l’Espai Capgròs o a la sala del Col•legia d’Aparelladors que portant de fa anys una activitat expositiva prou important mai han merescut ni l’atenció ni la visita de tan egregis personatges.

Els esperem