En un tres i no res, han passat ja disset anys d’ençà es
fallés el primer premi Torres García que
guanyà en aquella ocasió, l’artista cubà Gustavo Díaz Sosa, i s’acosta als vint
d’aquells sopars a casa la Teresa Roig i
en Jaume, amb tot el seu voltant d’amics enderiats per l’art que conformaven la
Sant Lluc, en la que un, va anar dibuixant els plànols de la biennal que havia
somiat el seu pare i que en el seu temps va rebutjar el consistori
corresponent.
Uns plànols amb els que amb constància, esforç ,
professionalitat i superant tots els entrebancs, especialment en la primera edició,
la gent del Sant Lluc ha construït una biennal irrefutable afermada en una organització impecable , que
rep el respecte generalitzat del món de l’art d’arreu de l’estat i amb un èxit
de participació que demostra el nivell assolit en la lliga de premis de pintura
que es celebren per arreu i amb l’acceptació dels diversos membres del jurat que
han fallat les 9 edicions, tots ells de primeríssim nivell
I és que no tothom pot presumir d’un jurat amb noms com Juan
Manuel Bonet, ex-director de l’IVAM, el reina Sofia i l’Institut Cervantes de
París entre d’altres, l’home a bon segur que coneix millor l’art espanyol dels darrers
30 anys. O el d’Emmanuel Guigon, director del Museu Picasso, o el de Glòria
Bosch responsable fins la recent jubilació del fer artístic de la Fundació Vila
Casas o el de la crítica Eva Vázquez que son el que han conformat el jurat d’aquesta
edició.
Aquest reguitzell de figures pensants de l’art va decidir entre
les 355 obres presentades (rècord de participació) i d’elles les 40 finalistes el
següent veredicte:
Guardons per a:
Gonzalo Elvira
Alícia Marsans
Eduard Resbier
Luís Romero
Gonzalo Sicre
I donar per guanyador a l’obra “Caminant en bucles laberíntiques ”
de Jo Milne.
Evidentment tot visitant a l’expo de finalistes d’un concurs
té el seu veredicte i en poques ocasions concorda amb el del jurat. En aquest cas poques son les persones que
poden discutir de que l’obra de Milne està entre les millors obres a de la
biennal i per tant s’ha d’acceptar com a correcte el veredicte, per més que Milne
segueix en un camí amb petites variacions que converteixen cada obra nova en un
deja vu de si mateixa. Si no, repassin els anteriors catàlegs de la biennal ,
de la que és assídua i amb guardons, i veuran la perseverança en el seu peculiar
mon plàstic.
En el que pertoca als guardonats, molt d’acord amb Marsans, Resbier
i Romero i en total desacord amb Gonzalo Elvira, caçador impenitent de premis
que varia el seu fer segons jurats i tendències( feu repàs de les anterior
edicions de la biennal i ho podreu observar), i amb Sicre que si en una
anterior edició va vorejar el premi, en aquesta ocasió presenta una obra sense
vida , per a mi indigne d’estar ni tan sols entre les finalistes.
La resta de finalistes amb molt poques excepcions ,
presenten un bon nivell que ens permet
amb una rapida mirada fer efectiva repassada del que es cou actualment en l’art
del nostre país. D’entre ells cal destacar es noms de Berta Auseré, Fernando Babio, Rosana Casano , - al meu entendre del millor
de l’exposat i que mereixia coma mínim un guardó amb al seva espectacular i sensible
abstracció-(foto), Kihomg CHung., Cristina Gamón, Juan Gil, Begoña Cid, joan Ill, Silvia
Martínez Palou, Luís Munilla, Març Rabal, , Guzpeña i Sol Vidal. Una dotzena d’autors
que podia haver merescut millor sort.
Mirada apart mereixen els tres artistes mataronins que han
passat a la final de manera totalment merescuda
Glòria Badosa repeteix classificació amb una rotunda
abstracció de gran força visual i plàstica, en l’equilibri entre blau intens i
negre.
Màximo Almeida portant al paroxisme el seu híper realisme amb
un treball difícil en el concepte i perfectament estructurat en la realització.
Carme Fageda , que es troba en un punt de maduresa pictòrica
absoluta, arrodonint el seu treball al
voltant d’aquestes “ciutats verticals” convertides en ruscs constructius que destil·len
una especial filosofia personal i pictòrica.
Tot per arrodonia una magnífica Biennal, - la millor de les
nou edicions-, que honora a organitzadors, participants i de retruc a la ciutat. Moltes Felicitats
PS.- Però tota cara té la seva creu, que no hem d’oblidar
encara que sí remarcar, i a la que és
totalment aliena l’organització.
Molta tristor m’ha provocat el més que escàs nombre d’artistes
mataronins presents a l’acte de lliurament. Essent benvolents no crec que arribessin
a la quinzena. La seva no presència en l’acte plàstic més important de l’any ,
demostra la bombolla en al que molts estan tancats i de la que sols surten quan
ells en son protagonistes. Inadmissible.
Lamentable la mínima presència de dirigents polítics i
culturals assistents a l’acte. La no presència dels regidors de Cultura és
absolutament imperdonable. Son ben visibles i puntuals al Rocío, però es fan
fonedissos en una acte com aquest, la veritable festa major de l’art. Qüestió
de prioritats queda clar, i de nivell mental i cultural. La seva absència els
desqualifica per el càrrec i és obligada la seva dimissió/ destitució.
Que en un acte de promoció de la Ciutat, com era el lliurament
dels premis de la biennal, no hi hagués la regidora de Promoció Econòmica és un
altre error de parvulitos. No entendre que la Cultura és actualment un dels
pilars de promoció de les ciutat és no entendre res. I així ens va.
Molt lamentable també l’absència de la majoria de regidors
del govern i l’oposició. Ens sobren dits de la mà per comptar el nombre de
presents. Son absències significatives que indiquen la importància que per ells
té, la cultura en la vida de la ciutat.
I el que assoleix nivells de repugnància i indignitat és l’absència
total de membres de Cultura Mataró. La no presència de la responsable d’Arts
Visuals del Consistori mataroní , és un cop més la demostració del fastigós menysteniment
que el Govern de la Ciutat exerceix sobre la plàstica mataronina. Absolutament
intolerable.
I un comentari pitjor mereix l’absència dels responsables del
Museu de Mataró. L’obra guanyadora és lliurada al Museu de la ciutat per que
formi parta de la col·lecció pública de la mateixa. L’absència de la seva
direcció indica clarament el nul valor que donen a aquest lliurament i el nul
respecte envers els ciutadans que creiem en l’art com element fonamental de la
cultura comuna. Per això i per molt més cal destituir immediatament a la manaire
irresponsable que dirigeix tal desideràtum.
Una biennal amb grans llums ( l’art , les obres presentades
i els seus artistes) i una gran foscor ( (tot l’entorn artístic de la ciutat)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada