CULTURA I POLÍTICA, UN MARIDATGE IMPOSSIBLE ?

D’ençà que hi ha eleccions tinc una curiositat malsana en llegir-me les llistes dels diversos partits en relació al meu reducte electoral i rodalies, cercant en elles els noms que conec que tenen relació amb l’àmbit cultural. Enguany no és excepció i malgrat els canvis de darrera hora com per ex. la tupinada de Convergència i Esquerra a Argentona, que m’obligaran a una lectura posterior i pausada, -repassar els fulls del butlletí oficial és experiència quasi mística -, de moment tot va per el camí de davallada total i de la desaparició de “noms” culturals entre els que han de dirigir els nostres destins més propers amb la seva actuació municipal.

Ja sabem tots que cultura i política sempre han estat més difícils de lligar que un bon all-i-oli. L’estructura encasellada d’uns partits sotmesos a la burrocràcia ( i en la “rr” no hi ha errada ni ortogràfica, ni mecanogràfica) xoca frontalment amb la llibertat inherent en tot acte creatiu i per tant en tot creador. Per això la gent de cultura ha anat fugint cada vegada més d’aquest castrador concepte monolític de partit en el que el camí és el que marca la direcció i aquest pot virar justament al contrari si els interessos polítics així ho demanen, sense cap mena de raó ideològica i de fons.

Repassar les llistes que comencen a aparèixer ens permet visualitzar entre els seus membres a un parell de pintores , una musicòloga , un gestor cultural i ben poca cosa més. Pocs noms i menys possibilitats de sortida el que fa difícil poder esbrinar qui s’asseurà en la cadira de beneficència , amb unes apostes decantades cap Anna Salicrú, amb la possibilitat de Carles Spà si Iniciativa assolís el miracle d’un tercer regidor. Però serà així?. Difícil doncs tots sabem que al final la cadira de Cultura l’acaba escalfant aquell que no té perfil propi per altre regidoria. A fi de comptes com s’han cansat de dir-me regidors de tots colors, la cultura no dona vots , o com em va deixar ben clar Baron , per Cultura mai cap partit polític trencarà les seves aliances.

Però si és preocupant aquesta manca de sintonia entre gent de cultura i política per establir unes polítiques coherents . més preocupant és encara la desaparició absoluta i total de gent de cultura ocupant els nombres marginals de les candidatures. En altre temps els partits demanaven als professionals de reconegut prestigi i molt especialment als protagonistes culturals la seva presència en llocs de no sortida per donar no tan sols prestància i rellevància a les mateixes , ans entenen que el seu suport marcava un nivell que incitava al vot. Si aquella persona a la que admiro per el seu bon fer els recolza per alguna cosa serà, era la reflexió de sortida. I que dir de les llistes de suport recolzant el vot i fent-lo públic.

Ara, res de res. Ni suport en llistes ni suport públic. I quina és la causa?. Per un costat l’evident deixadesa cultural dels partits. Com ja hem dit i tots sabem, la cultura és la María de les regidories. I a Mataró encara més ja que tots sabem que lamentablement cultura sols es jutjada per un fer:Les Santes. La resta , ni val, ni importa. I així ens va, amb una cultura misèrrima dirigida per uns aprofitats del funcionariat.

Però pitjor és l’altre cara que no és altre que el descrèdit públic que significa l’acte de creació. La banalització del fet cultural, el recolzament al tot val, la mínima exigència creativa i intel·lectual ha convertit als creadors en uns mindundis que han perdut el seu pes específic en l’àmbit social, la seva capacitat de veu crítica , i el saber esbrinar per quins camins es pot canviar i com curar les nafres del passat. I per tant, amb tota aquesta rècula de “virtuts”, la seva presència esdevé més perjudicial que no pas ganancial.

El meu pare quan es queixava de la poca atenció per la cultura , sempre deia: “És que cultura ve de cul”. L’Eduard Alcoy anava més enllà titllant a la regidoria com de Costura ja que sols feia sargits i encara els feia malament. I ara anem a pitjor.

Fa uns vint anys la cobejada darrera plana del “Crònica de Mataró” del dijous abans d’eleccions ( últim dia per fer-ne publicitat) va sacsejar a tothom. L’havia aconseguit el PSC i en comptes de propaganda de Manuel Mas hi havia a  tota plana un dibuix de RoviraBbrull i un manifest d’exigència cultural signat per Raúl Capitani, Carlos Soriano, Manuel Patricio i el que això escriu. Avui això no tan sols és impensable, és absoluta política ficció.

La cultura un element del que tots els polítics s’omplen la boca i a la que ningú estima, estimula i activa. Potser per això i en conseqüència caldrà meditar molt profundament si el vot en blanc no és la millor solució.

(Imatge: Passadís del Museu Oteiza)