PREMI MOLDUMAT DE PINTURA

Fa tan sols uns pocs dies que es va fer lliurament al bon amic Miquel Ortega del Primer premi de pintura Galeria Lolet Comas. Juntament amb ell , el premianenc Pol Peiró , també bon amic , va ser el guanyador del segon premi obtingut per votació popular.

Un desplaçament, aprenentatge i lleure , em va impedir assistir a l’acte i dir en directe el que ara diré en aquestes línies. En primer lloc hauria expressat la meva felicitació a la gent de Moldumat per haver decidit fer el concurs i per haver aconseguit la resposta obtinguda, tot esperonant-los per a properes edicions en les que a bon segur es produirà una depuració natural en la participació i en conseqüència existirà una millora qualitativa ostensible. Un camí que s’inicia exitosament i en el que cal progressar i depurar.

Però per altre costat hauria expressat la meva discrepància total amb els premis atorgats. Entenc perfectament l’esquer publicitari que representa una votació popular. Si de motu propi em gasto els meus calerons en un premi és del tot lícit i natural que em retornin de la millor manera possible que en aquest cas és amb el coneixement de marca. Res a dir.

Però el perill és gran. En aquesta ocasió hi ha hagut sort, Pol Peiró és una magnífic artista de futur. Però també hi ha hagut mala sort doncs l’obra presentada és del pitjor que li he vist en els darrers temps , no s’aguanta per enlloc i és d’aquelles que un artista hauria de tapar per pintar-ne una d’altre al damunt. Votar mil vegades un error no el convertirà mai en un encert. Les votacions populars en temes culturals, per malament que soni, acostumen a errar.

I estic del tot disconforme amb el premi atorgat a Miquel Ortega. I algú em pot dir, amb part de raó, que potser hauria de callar ja que he estat jurat del premi, però em sembla del tot correcte que el que vaig dir en les deliberacions ho repeteixi ara. Al meu entendre l’obra de Miquel Ortega no és de cap de les maneres una “pintura” , és un mosaic “pintat”. Cert és que en l’autor va actuar amb tota netedat preguntant si podia presentar el seu treball i l’organització la va acceptar i per tant és un guanyador del tot legal. Res a dir en aquest tema. El que crec que va ser un greu error acceptar una "no pintura" per a un "concurs de pintura". I no caiguem en confusions de comparances amb qualsevol mena de tècnica mixta. una escultura policromada serà sempre una escultura per més pintura que s'hi dipositi al damunt.

Presentada l’obra el jurat podia actuar en conseqüència. Quatre membres en el més que correcte ús dels seus coneixements i de la seva llibertat, van apostar per ella i va guanyar. Un, jo mateix , amb els mateixos paràmetres de coneixement i llibertat , vaig creure que aquesta peça no responia a les bases del concurs i no va rebre mai de part meva cap vot a favor. I no parlem de qualitat ja que aquesta no es jutjable si no entra en els paràmetres reglamentaris.

Res a dir, tan sols pensar que organitzar un concurs de pintura per que al final no la guanyi una pintura és un greu perjudici per a posteriors edicions. ( Com si en un concurs de mosaics guanyés una pintura amb quatre tessel·les incorporades).

El futbol és el joc que es juga amb els peus i les mans, excepte en el porter, estan prohibides. Més d’una vegada s’ha guanyat mercès un gol fet amb la mà, la mano de Dios deien els argentins. Amb la semblança, com en aquest cas.

Malgrat tot, felicitats als guanyadors.