PREÀMBULS DECEBEDORS

Esperava il·lusionat l’exposició de Laia Arnau a la Destil·leria a ja que creia que essent aquesta la seva exposició més seriosa de les que ha celebrat a la seva ciutat seria aquesta una explosió total del seu concepte artístic , I més quan Laia Arnau ja ah entrat en petita escala en el circuit professional de les galeries .

 Entenia  que aquest pas li hauria servit per afirmar-se de manera absoluta en el seu estil il·lustratiu , pròdig en propostes imaginàries i imaginatives , moltes vegades observades des del distanciament però sempre càlides i personals.

En canvi en visitar l’exposició m’he trobat amb una autora més dispersa i dubitativa. En realitat de la Laia que coneixem sols hi ha una obra de bona mida en la sala interior, que és sens dubte i a distància la millor de tot el conjunt. En canvi la Laia ens sorprèn apostant per aquesta figuració freda que domina aquesta temporada a les sales de la Destil·leria i que tot i  intentar donar-li una mica la volta amb l’afegitó d’algun detall de l’onirisme habitual de l’autora, els resultats esdevenen unes obres  que no comuniquen de cap de les maneres ,amb un total hieratisme i immobilitat .

Qualsevol estil és bo per a expressar l’art , però el millor per a cada artista és emprar aquell que és més proper a la seva sensibilitat i capacitat tècnica, i un personalment creu que no és aquest en el cas d’Arnau. Les figures son encartronades , inertes , no trameten res i a més apareixen uns greus problemes tècnics ja que l’exigència de la perfecció realista ha des ser molt més alta de la assolida per l’artista. I inclòs petits trucs tècnics com poden ser el de la reduplicació de les mans resulten falsos i frustrats ( no cal ni fer cruels comparances amb els mateix truc usat tantes i tantes vegades per Pepe Novellas). Per això es molt millor l'obra de la sala interior referènciad més al passat que no pas l'intent novedós de la sala principal.

Desorientant com estava en la visita he acudit a l’escrit de presentació de l’expo ( deformació professional) i allà he acabat entent-ho tot, però sense entendre res alhora. Allà he llegit: Troba referents i influències en Rembrandt, Matisse, Lucian Freud, Hopper, Vanessa Bell, Paula Rego, Andrew Wyeth entre altres. Antonio López, de qui ha estat deixeble, li va dir en una ocasió: «No et preocupis pel que pintis, si ho fas millor o pitjor, perquè el que fas és explicar històries i les expliques molt bé, hi ha sinceritat».

 Si tenim  aquestes referències tan contradictòries i antagòniques en alguns cas, és lògic aqueta manca de concepte d’idioma artístic. I per una vegada i espero que no serveixi de precedent discrepo del tot del gran mestre Antonio López, magistral pintor d’atmosferes comunicatives i rei del realisme mitjançant apostes tècniques allunyades del mateix. Per a mi queda ben clar que quan un és pintor s’ha de preocupar sempre per fer-ho millor, i preocupar-se encara més quan ho fa pitjor. La història més ben explicada i pitjor pintada és i serà sempre un mala obra.

I en això està ara Laia Arnau. En una certa pèrdua d’identitat creativa i en la recerca d’una manera diferent d’explicar històries, que és el seu, i aquí si encerta Antonio López, ho fa molt bé. És doncs moments de reflexió en la recerca ,en la seguretat  de que trobarem la sortida. Les qualitats de Laia Arnau segur que trobaran el camí i ens oferiran en la propera ocasió una exposició molt més poderosa, comunicativa i personal que aquesta massa freda i buida que ara presenta a  La destil·leria.

 Potser per això pensem que el títol de l’actual és premonitori. El recorden?. Doncs és “Preàmbuls”.

PS.- Imatges extretes de laes xarxes socials

CARTELL DE SANTES 2016 . LAIA ARNAU

Fa uns pocs anys Lleida va decidir imitar a Mataró i convidar a un artista consagrat a realitzar un cartell d’autor per a la Festa Major. Enguany sembla que a més també ha decidit importar la tradicional polèmica mataronina amb la bona obra d’Àngel Jové que ha provocat veritables convulsions a la capital de la Terra ferma.

Aquesta circumstància em fa pensar que el treball que ha presentat Laia Arnau per aquestes Santes 2016 serà un treball que a bon segur no crearà ni gaire controvèrsia ni potents sentiments de rebuig, ans el contrari, crearà un clima general d’acceptació però, això sí, sense aconseguir motivar grans passions per que en conjunt l’obra presentada és més que discutible en l’artístic i el conceptual, i principalment està mancada de la força i trempera que exigeixen aquestes obres i més quan es vol popularitzar a l’extrem.

El més positiu de l’obra és que respon perfectament al criteri de cartell d’autor. La seva visió és perfectament identificable amb el treball habitual de Laia Arnau amb aquest mon de caire il·lustratiu amb el que acostuma a confegir les seves obres. Però lamentablement ha trencat la fidelitat al seu concepte genèric per establir una obra curulla d’elements, personatges , signes, símbols i segones lectures que el converteixen en un totum revolutum quan la seva gran virtut està en la poètica de la simplicitat i la naturalitat.

Potser tot rau en l’explicació donada per la pròpia autora tot dient que ha volgut fer un cartell popular pensant en un pòster que els joves i la canalla es puguin penjar a l’habitació. I aquest ha estat el gran error. El cartell s’ha de fer pensant-lo com a cartell, de i per a la ciutat. En el moment en que es crea pensant en qualsevol altre cosa la possibilitat de fallida és molt alta, com ha succeït en aquesta ocasió.

Si a més entenem que l’obra visualment es enfarfegada i farinosa, que el munt de personatges que la conformen no queden integrats en un volum comú i si en canvi estan sobreposats en una massa informe sense cap mena d’estructura compositiva sols lligada per la tipografia. I a més a més el to cromàtic és acaramel·lat i poc vibrant, haurem de convenir que , artísticament parlant, aquest és un cartell per passar amb més pena que glòria.

Però com que hi ha totes les peces de l’auca santera i a Mataró sembla agradar això, és molt possible que la valoració general sigui més positiva que la d’aquest crític, sense arribar però, i de cap de les maneres, a un toc de barram.

Un cartell a més a més que ens permet una juguesca a la que els convido. Facin abstracció de quasi tot i centrin l’obra en la sola imatge de la diablessa que domina el primer pla. La seva força plàstica supera en molt al conjunt del presentat. I és que poc és moltes vegades molt, i molt pot esdevenir en quasi res, com succeeix en el cas que ara ens ocupa.

Article publicat a capgròs.com

ESPAI D’ART

Acabades les festes nadalenques comença a ser hora de tornar a la quotidianitat. Han estat un parell de setmanes intentant desconnectar del ritme habitual, que falta feia dons el cert és que el darrer trimestre havia estat molt dur en el que pertoca  a l’apartat professional que em dona de menjar. Era obligat un reset absolut i així ho hem fet, però comença a ser hora de retornar a l’habitud i res millor que fer-ho avui amb el darrer Espai d’art , emès ahir mateix a m1tv , que ha significat el retorn a l’activitat.

Un programa que compta amb les atinades paraules de dues de les artistes més interessants de la nova fornada de l’art mataroní. Dos autores que no es poden considerar joves promeses i sí artistes en un clar camí de maduració. Son elles Núria Calsapeu i Laia Arnal, dos noms que cal tenir en compte i per les que val prestar atenció a aquest nou capítol d’Espai d’Art.

HISTÒRIES

Diuen que la funció de la crítica d’art és encaminar a l’espectador vers la veritat d’aquell artista o exposició. Que la tasca del crític és mirar més enllà de l’aparença i fer-ne de pont entre les intencions de l’artista i l’ànima de l’espectador. No negaré tals conceptes que conformen a bon segur l’ànima de l’esperit del crític , però jo defenso també que aquest pas d’intermediari s’ha de realitzar de la manera més planera possible per a tal de que s’aconsegueixi en plenitud. I , ens agradi o no , els qualificatius concisos són els que millor incideixen en la mateixa. Per això el millor és començar essent clar i concís i en aquest cas, dir sense embuts que “Contes breus” , la mostra que Laia Arnau presenta des de divendres de la setmana passada a la sala del Col·legi d’Aparelladors és una magnífica exposició.

El cert és que els amants de l’art coneixíem a Laia Arnau en el seu paper d’il·lustradora , una tasca realitzada amb qualitat i professionalitat. Les seves aparicions artístiques públiques es movien en aquest entorn  i per tant amb tot el significat artístic que la il·lustració significa que ,per a bé o malament , no deixa de ser funció complementaria de plasmar en imatges aquells pensaments que per ex. un llibre plasma en paraules. És tracta per tant d’un acte de creació individual però matisat sota la fèrula de la seva funció.

Avui però en aquesta exposició, Laia Arnau es desempallega d’aquesta mena de limitació il·lustrativa per llançar-se amb intensitat al simple fet de copsar racons , imatges , situacions , mirades en una paraula a aquells elements , espasi o fets que succeeixen  en el constant devenir de la vida . Una mirada amb la que els personalitza , humanitza i ens els fa propers i viscuts , en aquest veritable resum filosòfic de les seves creences plàstiques que expressa en el començament de la seva exposició, tot dient: Cada imatge plasmada en un llenç és un breu instant d'una història que es perd en el temps, enmig d'un munt de sensacions, amb l'únic privilegi de ser recordat".

En un combinat perfecte del que podríem dir “mirada” anglo saxona (el pes del poder de la memòria il·lustrativa és evident ) , amb aquesta definida pintura plana a l’entorn del domini realista , però amb un cromatisme més dolçament mediterrani, Laia Arnau va desgranant les seves històries , en forma de contes breus , com les defineix , i ens va embrancant en un mon especial , fet de realitats i alhora a vegades de somnis , en el que el plaent domina per damunt de l’angoixa vital que tantes vegades aquesta mena de pintura humanística acaba presentant.

Laia Arnau és vital, és expressiva , és plàsticament intensa i els resultats en l’evidència son reeixits i dignes de tot aplaudiment , amb la petita rèmora d’aquest entramat interior en el que la presència de la prèvia del dibuix marca uns límits massa estrictes que caldria obviar. Però aquesta petita màcula, que alguna hi havia d‘haver , no ha de fer desmerèixer per res una exposició brillant de la que aconsellem ferventment una detinguda visita amb la certesa de que el visitant en sortirà satisfet en l’artístic i amb una positiva càrrega en l’anímic , fet que vistos els temps que corren no és pas per menystenir.

(Les fotografies han estat manllevades del blog del Sant Lluc)