PEPE NOVELLAS



Que difícil és intentar desgranar harmònicament quatre ratlles al voltant de la trajectòria creativa de Pepe Novellas , grandíssim artista i millor amic , quant el plor ens espurneja els ulls i el dolor domina en el pensament per la seva mort.
Ho és, a més a més , ja que l’obligat nivell dels justos i merescuts elogis per la seva qualitat i transcendència artística , podria semblar més fruit de l’amistat que no pas de l’estricta justícia.

Una justícia provinent del fet de que Novellas és un artista cabdal i capitular en l’art de la nostra ciutat ja que com pocs ha sabut estructurar de manera lineal i coherent el seus discursos conceptuals, plàstics i estètics. Aquells que naixien fa poc més de trenta anys en aquell ideari plàstic que un batejà com “Escola de Mataró” , amb en Novellas, en Ricard Jordà , en Pal i en Perecoll de protagonistes , sota el mestratge de Josep Mª Rovira Brull i Eduard Alcoy.

Una escola fonamentada en aquest concepte que vorejava el realisme màgic , s’endinsava en l’humanisme fantàstic , i tenia en el surrealisme un substrat estructural que li donava suport. Aquell ideari que Novellas ha sabut evolucionar en el decurs dels quaranta anys de la seva trajectòria , essent bastida permanent de tota el seu fer.

Una trajectòria i un fer que tenen a l’home com a permanent protagonista del seu treball, amb presència real o latent. Un home del que Novellas sap treure reflexió oportuna en cada moment. Emocions , sensacions , passions... , marquen motius que ens son revelats amb profunditat , de manera dolça o contundent, i quan cal de manera crítica, acompanyada a dojo amb el deix de la seva peculiar ironia, que en ocasions es referma en un àcid cinisme que serveix per denunciar tot allò que ataca o trenca el que per ell son conceptes bàsics i inalterables, com ho son els de justícia i llibertat.

Però aquest sentit social de la seva pintura no l’ha fet oblidar la cara hedonista de l’home. El retrat acurat , l’apunt encertat , els plaers del menjar , l’amor , el viure i el conviure. La mirada propera , més dolça i tendra , que tenia en el Novellas juganer , nen fet gran, en el més hàbil dels compositors de la simfonia de la vida diària , aquella en la que no passant res , circula una reflexió tant o més profunda que en la de qualsevol de les seves mirades socials més aspres.
Ara tots ens quedem , d’una o altra manera , més pobres i més orfes. És en el pòsit dels seus treballs on haurem de trobar noves lectures per anar endavant. Mataró perd un dels seus més grans artistes , al que com ja és habitual no va fer la justícia que mereixia , i és hora de mantenir el seu record aprofitant que sortosament els artistes no acaben de morir mai ja que ens deixen les seves obres.
Novellas ens deixa un gran llegat personal a qui el vàrem conèixer de manera més íntima i propera , alhora que deixa un important llegat artístic que la ciutat no hauria de deixar perdre.
Un llegat de tota una carrera que començà fa poc més de quaranta anys en una exposició al Museu Municipal. Llavors el crític Pere Pascual Clopés , el meu pare , diagnosticà que la seva obra era més propera a Cuenca ( Museu d’Art Abstracte) que de “El Prado”. No anava errat. La magnificència del treball artístic de Pepe Novellas és digne de tot aquell indret on l’art de qualitat , com el seu , hi tingui estada.

Pere Pascual. 21 de febrer de 2009


Article publicat a capgròs.com


(La fotografia de l'artista en el seu taller és de Jordi Canteys)