ASSISTÈNCIA SOCIAL PER A CULTURA



Aquest matí s’ha confirmat la notícia del nomenament d’Esther Merino com a nova directora de l’IMAC, en una nova volta de cargol del demencial caminar del regidor Penedès.
És obvi que la notícia ha caigut com un gerro d’aigua freda en el mon cultural de la ciutat que no entén de cap de les maneres aquest menyspreu absolut envers la mateixa , oferint un càrrec d’aquesta responsabilitat a una persona absolutament aliena al mon cultural en general i al de la ciutat en particular i del que a partir d’ara mateix n’esdevé el màxim responsable executiu.

Esther Merino , mataronina resident a Argentona , és assistent social amb plaça en propietat en l’Ajuntament de Mataró on és cap de la secció de Promoció Social. Militant d’ERC va entrar en política a l’Ajuntament d’Argentona dintre de “l’Entesa” , que agrupava militants d’Esquerra Republicana , Iniciativa , gent de Ciutadans pel Canvi i independents , que va guanyar les municipals de 2003. Ella , nº6 de la llista , va ocupar la cartera d’Educació. Protegida de l’Alcalde Antoni Soy , en el mes de Desembre de 2006 assolí l’alcaldia d’Argentona després de la renúncia del mateix.

En les següents municipals ( 2007) va encapçalar la llista d’Entesa que va ser amplament derrotada i va passar a l’oposició. La seva presència a les llistes d’Entesa va provocar un fort aldarull a la secció local d’ERC que sí es presentava en aquesta ocasió i no entenia com militants seus es presentaven en llistes a les que s’enfrontava. Aquest fet va fer que es demanés la seva expulsió del partit. En aquesta tesitura sembla ser que es va donar de baixa del partit , encara que altres veus indiquen que el que va fer es apuntar-se a la secció de Mataró on curiosament exerceix de president el seu protector Antoni Soy, possibilitat ben creïble vist el seu nomenament .

Amb aquest nomenament s’acompleix una de les parts que ja anunciàvem en el moment de la dimissió de Pena , quan dèiem que la plaça de director de l’IMAC quedava vacant en espera de que algun militant “precisés” un càrrec. Merino, ambiciosa com és , i amb molt bon padrí , no es conformava amb el seu càrrec , burocràtic , obscur i ben llunyà als focus públics , i al final ha obtingut el premi que buscava.
Ara sols queda la realització del concurs intern per ocupar el càrrec de cap d’àrea de l’IMAC al que sembla sols s’hi presentarà Gisel Noè i d’aquesta manera s’establirà una paorosa bicefalia, amb Merino gestionant i Gisel tallant el bacallà , amb el que evidentment el millor és que Déu ens agafi a tots ben confessats.

Els que la coneixen diuen que és treballadora , de caràcter fort , d’aquelles que els hi agrada trepitjar fort , de les que es diuen “echás palante”. Analitza les situacions , pren decisions i no rectifica mai , encara que se li demostri que va errada. Tossuda i del morro fort defensa les seves tessitures fins al final , costi el que costi. El cert és que la gent d’Argentona , - poble que conec bé i en el que tinc directes relacions familiars , socials i amicals -, no en tenen gaire bon record del seu pas pel poder municipal , encara que tampoc el tenen d’Entesa al que van escombrar en les passades eleccions.

Però fora d’aquest perfil personal que ens pot permetre a grans trets pensar com pot anar la seva feina , el dolent és que el seu perfil cultural és absolutament pla. Tothom amb qui he parlat d’aquest nomenament i que la coneix , s’ha quedat astorat ja que ni se li coneixen afeccions culturals concretes ni és assídua als actes culturals . En el que a mi pertoca , en els darrers anys he sovintejat les presentacions d’exposicions a Argentona i mai he coincidit amb ella , cosa que sí succeïa amb l’alcalde Soy.

Tot fa pensar dons que el seu paper , com en el cas de Pena , serà únicament de gestió , amb el que de nou es tira per terra la pantomima de creació de l’IMAC en substitució del PMC , ja que tots recordem que sempre s’assegurà per part del Govern municipal que aquesta canvi es realitzava per potenciar l’acció cultural directa ja que la gestorial passava a dependre dels Serveis Centrals de l’Ajuntament. Una enganyifa que ha fet que d’ençà el canvi no existeixi cap línia de direcció , el Consell Rector sigui inoperant , inútil i capsigrany , i siguin les tècniques les que tallen el bacallà i remenen les cireres.

Ens trobem dons front una trista i inexplicable noticia que denota el nul interès del Govern per fer rutllar bé la cultura. Evidentment cal donar temps al temps i molt ens agradaria que els resultats fossin esplèndids , però li queda poc temps per conèixer, encara que sigui tan sols per sobre el que significa el teixit cultural de la ciutat i el que la ciutat vol, desitja i precisa en el camp cultural.
Però ben aviat haurà d’actuar de manera ferma. Baron anunciava en el seus discurs a la Torres Garcia que “en poques setmanes” ha hauria notícies importants sobre el Museu Bassat , i si ell ho diu és que ho seran ja que a bon segur en sap al menys un parell d'arcades més que nosaltres. Serà la seva prova de foc, tot esperant que no en surti socarrimada.

Però en tot desgavell el que surt enormement perjudicada és la cultura de la ciutat i per tant la ciutat mateixa. Per això no entenem el mutisme del Govern , encara que de portes en dintre tots s’estirin els pels del cap davant la nova bretolada del regidor. Aquesta manera de fer de que fes el que vulguis a la teva àrea però no toquis la meva , i al contrari, és una manera dolenta de governar, molt en la línia d’aquesta legislatura.

És clar que potser un va errat del tot , el que a bon segur és més cert que possible, i Penedès hagi examinat la decrepitud absoluta de la cultura local, el seu estat de pobresa acostant-se a la marginalitat i de cop se l’hi hagi encès la llumeta i “Eureka je l’he troubé” que cantava la Trinca i hagi posat a manar a qui més entès d’aquests casos: Una assistenta social dedicada a la promoció Social.

Malgrat tot , que tinguis sort Esther Merino.

JORNADA DE REFLEXIÓ

Dues impagables perles avui a “El País”. Un l’article de Juan José Millás de títol “El encéfalo” :

Qué dilema, Dios, el del contribuyente. O va a las urnas y da por buena una campaña que ha competido en zafiedad, incultura y mal gusto con los programas más tirados de la tele, o no va y permite que cada uno lea su abstención como le convenga. También puede ir y votar en blanco, pero tiene uno la impresión de que ese voto es una respuesta floja, inane, a la agresión intelectual de que hemos sido víctimas durante las dos últimas semanas. Se dice pronto: 15 días con sus telediarios, con sus mítines, con sus horas de radio, con sus cuñas publicitarias, con sus decenas de titulares periodísticos, de editoriales, de tertulias, sin que en medio de toda esa palabrería (que ha costado una pasta) apareciera una sola idea. De haberla visto, habríamos corrido tras ella para atraparla o para que nos atrapara. El pensamiento es una conquista dura, una escalada. Y nada garantiza, por alto que hayas llegado, que no puedas precipitarte de nuevo en la barbarie. Que un país con la historia de Italia vote a Berlusconi debería hacernos reflexionar. El mal está ahí, a la vuelta de la esquina. Y se puede caer más bajo todavía, no hay límites en el descenso a los infiernos, en la decadencia política, en el declive cultural.

Pues ya decimos, ni una idea en toda la campaña, ni un pensamiento organizado, nada. Unos por vocación, otros por torpeza, todos se han aplicado a la tarea de evitar la creación de un escenario donde fuera posible el trabajo del encéfalo. Da pánico asomarse al campo de batalla. Yo votaré, claro, pero al borde del desaliento, quizá por cobardía, por aquello del mal menor, pero también porque en la abstención percibo a veces cierta suficiencia, cierto sentimiento de superioridad que no comparto. Ahora bien, al día siguiente de las elecciones habría que hacer algo, porque esta mierda no puede continuar así.

L’altra aquest acudit de El Roto.


Que tots reflexionem bé.