EMOCIONS

Avui és un d’aquells dies en que un es sent reconciliat amb el paper cultural que ha triat lliurement. Hi ha moments en que un copsa que potser té alguna vàlua aquest sentit de presència constant , de comentarista eminentment crític de l’obra i el treball dels artistes i també del paper de les institucions. D’aquest permanent concepte de "Pepito grillo” com diu la meva dona. Llavors el desencís es transforma i l’esperit recupera gasolina i forces per a uns quants dies més. Ho és per tot això :

Avui he acabat l’escrit de presentació de l’exposició dedicada a l’Eduard Comabella i que se celebrarà al seu poble de Llavaneres en el proper mes de juliol , tot coincidint amb la Festa Major. Una exposició que completarà i complementarà la que es celebrà a Can Palauet a començaments d’any.

Si ja va ser una gran satisfacció que els organitzadors pensessin en mi com a protagonista de les presentacions escrita i oral de la mostra, el treballar en el tema m’ha tornat a la vivència amb el gran amic i sempre enyorat Eduard , i m'ha permés fe de nou anàlisi de la seva trajectòria plena a brollar de qualitat.

Per altra costat avui m’ha arribat a mans un obsequi en forma d’obra de l’artista De Antonio , del que en parlava fa ben poc amb motiu de la seva propera exposició a Dubai.

Com que fa un temps gustosament li vaig presentar la seva darrera exposició a Badalona , ha tingut a bé fer-me “la torna” tot obsequiant-me amb una magnífica peça d’aquelles amb les que enceta un camí de futur en el que a bon segur caldrà continuar en els propers temps i en les seves invetigacions plàstiques.

Tot sabent que del llunyà Dubai segueix essent lector d’aquests comentaris , valguin aquestes ratlles com a mostra del meu agraïment.

Però el més emocionant del dia ha estat no fa pas masa i mitjançant una trucada telefònica. Era d’Emilia de Torres que volia personalment agrair-me tot allò que he escrit i he dit al respecte d’ella i de la seva obra , per l’exposicó “La força amagada” que fins a final de mes segueix ben viva al Museu de Mataró.

No és habitual que els artistes t’agraeixin d’aquesta manera un comentari positiu, encara que curiosament quan no estan d’acord si que troben el camí i la manera de fer-te saber la seva emprenyamenta .Però que Emilia de Torres , quasi centenària , hagi volgut agrair el que no feia falta , m’ha arribat a l’ànima i en bona part m’ha reconcialiat amb aquest gremi , el dels artistes , que com diuen passa amb els grans amors , amb ells no es pot viure , però sense ells tampoc.

Emilia de Torres , a la que sempre he considerat la Gran Dama de l’art mataroní, de nou ha demostrat la seva categoria i sensibilitat personal, sols superada per la qualitat , categoria i sensibilitat que demostra en els seus treballs.
Certament , una trucada emocionant.