ISABEL SABÉ. HOMENATGE AL MEU GERMÀ

Corria finals de 2011 quan Isabel Sabé ens sorprenia a quasi tots amb una exposició de caire abstractiu a la sala de la Presó. De la mà de de Antonio, havia sabut fer cap-i-toma en al seva direccionalitat plàstica i abandonant la pintura anecdòtica es llençava il·lusionada i feliç per uns camins sense moltes concessions en les que el dinamisme i el color senyorejaven en gran manera.

Dèiem llavors que era una exposició a visitar però especialment calia fer-ho amb ulls de voler mirar més endavant. Amb ulls de voler veure les primeres passes serioses d’una autora que de seguir en aquest camí pot dir coses prou interessants en el món artístic local.

Han passat ja uns anys, quan Isabel Sabé ens torna a oferir la demostració del seu fer i he de dir que he sortit amplament decebut de l’exposició que presenta  al Casal Aliança, ja que no he observat cap mena de pas endavant , ans el contrari, s’evidencia un retrocés evident en l’estructura del seu art , tant en el que pertoca  a l’expressió comunicativa , com a l’evolució tècnica necessària per seguir progressant.

L’exposició, dedicada en memòria del seu germà, està plena d’alts i baixos, amb peces de qualitat com la que s’exhibeix en el flyer de presentació, plenament en la línia que caldria, a la que acompanyen un parell de peces del mateix nivell. Poètica , gest, harmonia i color, en el dinamisme potent generador de la realitat d’un estat d’ànim creatiu positiu.

Però al seu costat es present un grup d’obres adotzenades, sense personalitat , amb un cert retorn a un imaginari figuratiu que ja crèiem enterrat. Cromatismes apaivagats i textures esborronades a les que en res afavoreix l’aposta purpurinada que distreu i crea la sensació d’aquella salsa que es diposita per amagar el veritable to culinari dels plats.

Una exposició ,aquesta la d’Isabel Sabé, que ens crea més dubtes que no pas certeses , però que ens permet l’esperança de pensar que la marxa enrere sempre és possible i que en l’establiment del concepte d’obres com la del flyer pot retornar a aquell camí que s’iniciava ara fa uns anys i que avui per avui s’ha esborrat en bona part.

UNIVERSOS

D’ençà la seva inauguració la Sala de la Presó ha esdevingut com un tribunal acadèmic que ha de servir per jutjar el que podríem dir suficiència artística entre aquells artistes afeccionats que volen fer el salt endavant i passar a ser artistes que poden començar a ser “considerats”.

Davant d’aquesta revalida es presenten “alumnes” més preparats i altres que demostren que s’han mirat poc el temari i per tant els resultats de les exposicions que allà es realitzen son una veritable muntanya russa de qualitat. Al costat de veritables aprenents que semblen encara estar a les beceroles apareixen altres creadors que mantenen el to i que fan que , en espera de trobar-los, sigui obligat fer passada per la sala. És el que succeeix ara mateix amb l’exposició “Universos” de l’artista Isabel Sabé.

El darrer record que un té del seu treball era una abstracció de cromatismes verdosos que l’autora presentà en el sant Lluny de l’any passat. Era una obra interessant però que et deixava en el dubte de si era un treball aïllat , una provatura o era ja un inici d’una variant conceptual en el treball de l’artista. Ara , amb aquesta exposició, es desvetlla la incògnita ja que Sabé omple l’espai amb una dotzena d’obres d’estilística parella, en una relació de petites series , en les que domina un a abstracció que es pretén sense concessions , que tot recordant a les maculatures de Tharrats , li permet establir un cert equilibri entre el que podríem dir una fonètica de caire poètic i una altra més gestual i incisiva , en el que la força domina sense que per això es descuidi un component estètic global potenciat en la bellesa aparent.

Encara que la diversitat d’intencions i resultats del presentat denota que queda molt treball per davant, existeix també l’evidència que aquest camí està ben enfilat.

Ho està per que el treball tècnic s’estructura de manera adient encara que a vegades no s’acabi d’aconseguir l’adequada integració de la matèria en el mar diluït d’un fons ben treballat. Ho està ja que el contrast cromàtic  s’estableix de manera acurada ja sigui en l’aposta per uns cromatismes contrastats o en la recerca de la subtilitat amb els complementaris. Ho està per que l’obra desprèn una clara energia provinent del gest i del ritme potent que el mateix comporta. I principalment ho està ja que queda ben clar que aquests "universos" de les que ens parla l'autora son molt més interiors que no pas exteriors i per tant comporten les tensions vitals imprescindibles per conrear el camp de l'abstracció , amb el qualificatiu posterior que es vulgui.

Cert és que encara queden forces coses a millorar. Que a vegades l’obra queda una mica estàtica com si existís una prèvia massa estudiada que li fa perdre espontaneïtat i autonomia . Però la mostra en si deixa un bon gust de boca i ens permet ensumar els flaires d’una creació que de moment “pinta” bé, i valgui el joc de paraules.

Una exposició aquesta d’Isabel Sabé que cal visitar. Però cal fer-ho amb ulls de voler mirar més endavant. Amb ulls de voler veure les primeres passes serioses d’una autora que de seguir en aquest camí pot dir coses prou interessants en el món artístic local.