Una setmana de silenci , per cert no pas volgut. El meu vell ordinador ha volgut donar-me un altre senyal de que ja no dona per a més i m’ha deixat penjat. Sortosament les bones arts d’un bon amic que domina els sortilegis de la informàtica , ha permès que li retorni el pols i puguem tirar una mica més, encara que queda ben clar que és hora de fer el cop de cap del canvi.

Llastimosament ha coincidit aquest silenci amb un munt de fets que a aquells que ens agrada dir la nostra , ens permeten festa grossa. No ha pogut ser així, i ara i de mica en mica, caldrà retomar els temes per capítols , sense acabar de perdre l’actualitat , ja que segons sembla, encara queda molta peça al teler i encara hi podrem dir la nostra. Però avui , per començar , caldrà parlar d’allò que més ens ocupa i per tant

PARLEM D’ART

CEL-OBERT . JORDI HOMAR

No puc negar que el passat divendres vaig acostar-me a la sala d’exposicions del col·legi d’Aparelladors amb una certa reticència. Inaugurava Jordi Homar , un artista resident a Mataró , ben desconegut a la que és la seva ciutat , i del que ja havia tingut ocasió de veure alguna mostra , degut a la seva relació amb Argentona.

Dic que anava amb reticència ja que el que havia vist de l’artista m’havia interessat però alhora m’havia deixat un deix d’una certa prepotència , com si l’artista es situes en un nivell i des de aquell status elevat , deixés anar la seva “sapiència”.
Havia accentuat aquest record les frases de convidada a l’exposició tals com:
"Fotografiar el buit és l'objectiu de la sèrie "Cel-obert". Un buit que no és entès com un espai neutre si no com allò que proporciona sentit al ple i que alhora té sentit en si mateix.
Aquí el límit entre l'espai i la matèria funciona com a un enllaç del món visible amb l'invisible.
Límit és també l’essència d'aquestes fotografies situades tant entre la figuració i l'abstracció com entre el que és literal i el que és metafòric".
Per acabar amb una frase de Chillida: “Incidiendo en el espacio con la matéria. Incidiendo en la materia con el espacio”.

Però tan sols entrar en la sala i veure les obres d’aquest “Cel Obert” que presenta Jordi Homar , que totes les reticències varen desaparèixer ja que no cal anar amb embuts per dir que la proposta que ens presenta l’artista és excel·lent.

Homar ens presenta unes fotografies digitals positivades damunt d’alumini, que convenientment manipulades amb l’extracció de tot element referencial de l’entorn , converteix en estructures geomètriques a la recerca del sempre atractiu joc de plens i buits . Una aposta moltes vegades repetides en l’escultura i la tridimensionalitat , però que en el cap de les dues dimensions és més escassa.

A l’estil de certs artistes que practiquen un “buidat” d’espais ben coneguts , Homar aconsegueix descontextualitzar l’espai i donar accent de privilegi als elements arquitectònics , que en les seves mans i mitjançant l’absolut encert del tractament pseudo pictòric , ben recolzat per un acurat i atinat tractament tonal, li permet estructurar límits i delimitar espais que en el seu equilibri subjuguen a l’espectador.

Homar demostra així , per un costat, el perfecte domini dels elements dels que disposa , però per l’altre ( el que més interessa) , la capacitat de crear sorprenent en una aposta tan agosarada com mesurada , per uns camins gens fàcils i que bé s’agraeixen en aquests moments d’ensopiment en aquell tipus de creació que vol anar més enllà.

“Cel Obert” una aposta de Jordi Homar que cal visitar i gaudir.

“Cel Obert”. Jordi Homar
Col·legi d’Aparelladors. Del 12 de febrer al 19 de març de 2010

TÀPIES I EL MITJÓ.

Tot aquell afeccionat al mon de l’art recordarà perfectament la gran polèmica que explotà en els moments de les obres de reforma del MNAC (1991), davant la proposta de Gae Aulenti de col·locar al bell mig de la sala oval, una escultura gegantina ( 18 m) de Tàpies en forma de mitjó.
La proposta , que va ser desestimada en el seu moment, ara segons mostra “El País” serà realitat en un format més reduït , en una peça que presidirà la seu de la Fundació Tàpies després de la seva reforma.

La notícia però seria sols una notícia més si no fos que qui està realitzant la peça és ,- qui si no -, el mataroní Pere Casanovas en el seu taller de Carrasco i Formiguera. Afegeix així un nou èxit a la seva llarga carrera de treballs amb artistes tan importants com Oteiza ( el cub del MACBA) , Saura , Palazuelo...

La llàstima és que malgrat ser home de clara militància política , i que han estat els seus els que durant molts anys han manegat Cultura , mai s’ha establert el pont per “aprofitar-se” de la seva saviesa i coneixements i veure obres dels seus grans amics artistes.
Penso que encara s’està a temps. No estaria gens malament una exposició del seu bon fer , amb els afegitons corresponents. Crec que Mataró li deu, i potser ell es sent una mica en deute amb la seva ciutat.

Ara que es tracta del mitjó, potser seria qüestió de posar fil a l’agulla.

MUSEU BASSAT

Amb tant enrenou mediàtic per notícies més sucoses , a bon segur ha passat desapercebut per a molts l’aprovació del projecte tècnic per executar el Pla de millora urbana del sector Iveco-Renfe.
La notícia té la seva transcendència artística ja que inclou l’espai de la Farinera que ha d’acollir el proper Museu Bassat que inicia així el seu caminar burocràtic cap el seu establiment definitiu.
Una notícia ben agradable que cal remarcar.

GOVERN I ART

Com hauran pogut observar , Alícia Romero va fer les seves puntualitzacions al respecte del tema de la Nau Minguell, més complicat ara per el no, però sí , que ens havíem equivocat..., amb en Jaume Simon.

Com no, que acceptem gustosos la que sempre és agradable xerrada amb ella , però crec que la mateixa ha d’anar indissolublement lligada amb una convocatòria a tots els artistes plàstics per a tal de presentar l’ideari de la Nau Minguell, les característiques dels espais que segons Romero estan destinats als artistes plàstics , les condicions de lloguer i quins seran els punts per valorar a qui s’han d’adjudicar. Tot això acompanyat de les pertinents explicacions quin son els artistes amb que s’ha negociat ( Romero dixit) i quines han estat les raons d’aquesta preferència.

Potser així podrem creure en l’existència d’aquest interès per la plàstica que no hem vist per enlloc , ja que segons m’han afirmat ni la gent del sant Lluc , ni els del Llimoner , ni els del grup de Pepe Novellas , ni cap del bon nombre d’artistes , d’aquells amb “firma” , amb els que he contactat tenen cap notícia ni dels espais ni de la possibilitat de negociar-los.

Ens posem dons a la disposició de la regidora , encara que entenem perfectament que ara té assumptes molt més calents damunt de la seva taula.

Per altra costat cal remarcar la “lluïda” de la ínclita regidora de Joventut , Ana Barrera. Fa uns dies va fer presentació pública del “Pla Jove x Mataró 2009 – 2012 “. Després de penjar-se totes les medalles hagudes i per haver , quan ben bé tres quartes parts de les accions les realitzen altres departaments ( Generalitat , Diputació , IMAC , IME , Esports , Sanitat ...) i puntualitzar als sorpresos oients que amb aquest pla estaríem en el cim de l’atenció juvenil , no ens va quedar més remei que fer-li ullada al totxo de 244 planes que es podrien resumir en una estricta trentena.

Fixant atenció en el mon de la cultura , en la pagina 125 i en l’acció 63 , parla de la Mostra d’Art Jove , descrivint –la com : “ promoció de les habilitats artístiques dels joves del municipi a través d’una mostra d’art jove”.
A més de no descriure l’acció , Barrera cau en un parell d’errors en tan sols una ratlla i mitja.
Un és petit , la mostra d’Art Jove té un camp de participació més ample que no pas el municipal . L’altra és molt greu. La mostra mai serveix per promoure habilitats artístiques, serveix per promoure capacitats creatives.

Habilitat i capacitat de creació son dos elements ben diferents que a vegades ni tan sols van lligats. Ana Barrera que segons afirmen molts , l’única cosa que fa prou bé és el ball andalús , bé hauria de saber que tenir “habilitat” per ballar-lo és una cosa , moltes vegades lligada a la faceta tècnica , i tenir capacitat creativa , el que podríem dir “duende” és una altra de ben diferent.

No estaria doncs gens malament que es fes correcció en aquest apartat que devalua del tot la intencionalitat de l’IMAC al conovocar-la.

D’OBLIGADA LECTURA

No vull però abandonar aquest llarg post sense reproduir el magnífic artcle que avui en Juli Capella publica a “El Periódico”. És de traca i mocador. Cal guardar-lo i no estaria gens malament que tots els membres de tots els partits polítics en fessin lectura i reflexió. Igual que hem fet nosaltres mentre anàvem dient que sí a tot el que llegiem.

¡Adéu, partits polítics!
Juli Capella

Adéu partits polítics, que una vegada vau ser instrument de transformació i avui ho sou de manutenció. Adéu, perquè us heu convertit en màquines amorfes de gestió sense ideologia. Adiós, perquè només prometeu allò que vol sentir la gent. Perquè us heu convertit en un trust que defensa els seus propis interessos i no els seus votants. Adéu, aparells aparatosos, que heu pervertit la vostra organització, cada vegada més blindada i burocràtica. Adéu, perquè tots esteu tacats per un finançament tèrbol i il·legal. Good-bye, per haver perdut l’ètica buscant desficiosament l’aritmètica. Agur, per recol·lectar addictes en lloc d’afins, fidels en lloc de fidedignes, empleats en lloc de col·legues.

Adieu, perquè el vostre corporativisme us deslegitima. Adeus, perquè tots elaboreu el mateix programa electoral pensat per acontentar tothom, i que sabeu perfectament que no complireu. Adéu, perquè només us distingeix la prioritat de subsistir i només us preocupa què diran els mitjans de comunicació.

Auf Wiedersehen, perquè tenir militants ja és una aberració anacrònica i premonitòria. Adéu, perquè, des dels vostres despatxos, sempre us assabenteu tard i malament del que passa al carrer. Adéu, perquè no sou exemple de transparència ni de renovació. Adéu, perquè encara seguiu elegint el vostre líder amb el 95% dels vots.

Adéu, perquè en pro de l’eficiència heu cancel·lat el debat i la discrepància. Adéu, perquè cada vegada esteu més lluny de la gent i més a prop entre vosaltres. Ciao ciao, perquè us espanta la gent que destaca i preferiu entre les vostres files mediocres. Adéu, perquè feu pudor de ranci i de tancat. Perquè us defenseu entre vosaltres a costa del ciutadà, segrestant-lo de la política. Au revoir, perquè intenteu silenciar altres organitzacions socials i moviments polítics que no podeu manipular i us van prenent terreny.

Adéu, estimats partits polítics, us esteu carregant la democràcia que un dia vau ajudar a forjar. Sens dubte vau ser útils, gràcies pels serveis prestats, però el segle XXI us diu adéu, sense nostàlgia.

EL "BASSAT" A LA NAU GAUDÍ

Els bons amics del Cap gros publicaven ahir el desestimament per part de Bassat dels espais del Col·legi d’Aparelladors i de Can Marfà com a seu per a exposicions de la seva Fundació. Curosos que son confirmaven en Penedès aquesta postura , tot sabent que el tema Bassat és un tema personal de Baron i Bassas i al que de tan en tant deixen donar llepadeta a Romero. Penedès sols en té coneixement quan tot és dat i beneit.

Però encara que un fos el darrer de la fila hom sabia que la proposta municipal que ja fa uns dies corria pel Mataró artístic , sols podia tenir la negativa coma resposta.
La nova sala del Col·legi d’Aparelladors és una bona sala a nivell local però no està preparada per volades més altes. Les seves dimensions ( de paret i alçada) , la seva il·luminació , i molt especialment el difícil lligam de les parts ( Fundació, Ajuntament i Col·legi Oficial) complicava les coses que no milloraven amb la proposta municipal d’ampliar espai mitjançant....

De Can Marfà l’evidència era encara més gran. Can Marfà podia haver estat una bona seu , però triada ja la Farinera , l’adequació temporal del seu espai esdevenia tasca lenta, feixuga i costosa , el que la convertia en inviable.

Respostes que eren del tot previsibles. Bassat disposa d’un Formula 1 que encara que no és dels capdavanters , si és prou important com per que les seves proves es realitzin de manera digne. Dit d’altra manera , si no es poden fer al circuit de Catalunya , les farem a Xest o a Jerez , però de cap manera anirem al Jarama o a Albacete.

En aquest impasse , avui i de manera circumstancial, - benvinguda sigui sempre la coincidència en el transport públic -, m’arribava de la veu de qui potser és qui millor està informat de la realitat política local, dels seus intringulis, i especialment del que es cou a Riera 48 , tot assegurant-me que existia ja un pacte entre Bassat i l’Ajuntament per a tal de que de qui un temps , la Fundació Bassat pugui disposar de la Nau Gaudí com a lloc per a les seves exposicions.

Venint d’on venia la notícia un la creia de totes totes , i més en el que sembla clar que és l’única sortida a l’aposta tancada que ha fet Bassat sabedor de tenir els trumfos a la mà i a més disposant d’una bala a la recambra , cosa que Baron sap. Però malgrat això en calien certes confirmacions.
Unes trucades a diferents bandes, unes respostes , una cantarella comú ,” negaré el dit i que hagi parlat amb tu “, que és com el senyal d’una certificació definitiva , donàven la certesa total per part meva per poder dir que estic en condicions d’assegurar que a partir del proper estiu ( uns em diuen Setembre i altres parlen ja de per l’exposició de Santes) el Museu Bassat realitzarà les seves exposicions a la Nau Gaudí.

Bassat ha acceptat aquest retard veient clar que no podia apretar Baron a una decisió imminent. La decisió de convertir la Nau Gaudí en el telecentre actual va ser una postura personal que va imposar al conjunt del Partit que seguint el seu monolitisme al líder ha defensat a capa i espasa , encara que amb veu ben baixa en la intimitat. Esquerra i Iniciativa s’han mantingut al marge , mentre que el PP i CiU han estat bel·ligerants amb aquest decisió, en una bel·ligerància que es manté i que és una de les raons per les que Baron no vol ni pot fer-se enrera en una decisió, la seva, que ell segueix creient que era í és la correcta , però que de manera temporal be en podria fer un parèntesi.

Baron no vol que la decisió sigui examinada com un signe de feblesa ( per a mi i per a molts seria el contrari, un gest de capacitat de govern i de que cal primar l’interès de la ciutat per damunt dels del partit) , i principalment no vol causar danys a Ana Barrera que té en aquest telecentre “regalat” el seu únic actiu com a regidora , ja que la seva tasca a Joventut es significa per el no res i a més per que apareguin problemes arreu allà on ensuma : Casal de Joves de Cerdanyola , Can Soleret, Sidral ... , en espera d’altres que comencen a fumejar i això tot tenint en compte que és tan petita i insignificant la seva aportació al PAM del proper any que sembla indicar un desig de dalt de que no toqui res ja que hom sap que simplement ho acaba espatllant.

Per tot això Baron espera temps de major calma , trobar un espai per resituar de manera adequada el telecentre a , a ser possible amb afegitons diversos que el millorin , per poder acontentar als joves , a Barrera i com no a Bassat.

Una postura que alguns consideraran intel·ligent , mentre que per a un és simplement hàbil i conseqüent , que no és poc , i que en realitat essent positiva per a molts , qui hi acaba guanyant és la ciutat que activa amb valor afegit la Nau Gaudí i pot començar a gaudir del per ara il·lusionant Projecte Bassat.

CONGRÉS PSC

Fa dies que de tant en tant un deixava anar la seva insistència en la recerca del document final del darrer congrés local del PSC.

Un té clar que si hi ha un document marc , hi ha unes esmenes que s’accepten o no , al fina el que s’aprova és el document definitiu que al menys , i encara que sigui en un cert borrador, està per escrit. Cal dons fer les correccions justes en el que pertoca a gramàtica i estil, i.... Acostumat a les urgències en el meu treball em costa entendre el pas lent d’altres organitzacions i d’aquí la meva queixa.

Sortosament avui i de diferents mans m’arribava el document final que ja és públic i està a disposició de tothom en el weeb del PSC. Veig que s’han acceptat totes les meves propostes , que en realitat era una , com és la de donar pes a la cultura com element essencial en el desenvolupament de la ciutat i dels seus ciutadans .

Tasca complida i ara a apretar per que aquest document es desplegui amb tota la seva intensitat.

EL COLÓS

























Ha estat notícia de tots els diaris el fet dels dubtes raonables apareguts al voltant de l’obra “El Colós” , atribuïda fins avui mateix a Goya , i que ara alguns experts reivindiquen com treball del seu deixeble Asensio Julià.
En espera de l’informe que editarà El Prado a final d’any, tots els experts diuen la seva defensant una i altra aposta , discutint per detalls com unes lletres ( inicial AJ ) que indicarien l’autoria , que per altres en canvi esdevenen números (18) corresponents a un inventari realitzat a la mort de Josefa Bayeu esposa de Goya.

Al costat d’aquests detalls més curiosos que no pas artístics apareixen teories diverses , contradictòries i a vegades ben especials , i més quan venen de la mà dels grans experts de Goya. Frases com les de Wilson-Bareau defensant que “ sense atribucions dubtoses l’artista és més coherent” , o apostes dient que Goya no es repetia mai , o parlant de la imaginació de l’autor, provoquen una certa sensació de dilema artificiós.
No entrarem pas en la discussió, de la que és difícil tenir opinió pròpia , el que si val la pena és reflexionar al voltant de si una obra val per si mateixa o val en raó de qui la signa.

“El Colós” fins ara ha estat a El Prado essent admirada per tothom i considerant-se una obra prou important. Si ara no és de Goya i sí de Julià , amb totes les consideracions que comporten artista i deixebles en aquell temps, l’obra ha de gaudir del mateix reconeixement , encara que automàticament ha perdut bona part del seu valor en el mercat. És la tan repetida anècdota de Picasso que quan algú li demanava un dibuix dels molts que esgarrapava per arreu ell li donava , però quan li demanaven el signés ho feia i llavors deia : “ara val...” , i afegia la corresponent esgarrifosa xifra de milers de francs , dòlars o pessetes. Per això quan apareixia la sorpresa de qui havia demanat el dibuix la resposta era contundent: Era gratis per què llavors era un dibuix. Ara ja no és un dibuix, ara és un Picasso.

Bona part de la culpa d’aquesta fixació per la signatura estarà en la crítica d’art , a bon segur la més acomodatícia en totes les arts. És habitual trobar crítiques incendiaries davant algunes pel·lícules , muntatges teatrals, llibres , discos , actuacions , concerts .... d’artistes , músics , literats ... del més alt nivell. Quan algú pensa que el presentat és dolent , no hi ha compassió . I l’exigència és més gran com més alt és el reconeixement de l’artista.

En el camp de la plàstica no succeeix així. Existeix tal respecte per el creador reconegut que ningú gosa ni tan sols aixecar la veu , encara que el presentat no tan sols no respongui a les obligades exigències del seu nivell , ans tampoc a qualsevol benevolència d’opinió. Un pintor , escultor..., quan ha assolit un cert nivell esdevé un intocable. I això que per la peculiaritat de la seva creació, molt més abundant en nombre que les d’altres creadors , és més possible l’error i la baixa qualitat. Però no és així.

Si “El Colós” es demostra que és de Goya seguirà ocupant espai preeminent en Museus , llibres i exposicions. Si és d’Asensio Julià la seva vida s’ha acabat , convertint-se en un senzill bon treball ( artesà, per favor) d’un acurat deixeble.
Potser per això l’art està com està i arriben a primera fila creadors dels que no faríem ni puto cas en una col·lectiva de poble.

DE CONGRESSOS I ELECCIONS

Molt del que pensar , reflexionar i parlar davant dels “congressos” de les entitats més importants del país , és a dir PSOE , PPC i Barça.

Bon congrés el del PSOE , encara que ja se sap que quan bufa el vent de cara... Però val la pena valorar i molt positivament el gir a l’esquerra davant de postures prou importants com ho siguin laicitat , avortament , aposta per la cohesió social....etc. Unes apostes que esperem vagin més enllà de les paraules, com en altres ocasions.
En el que pertoca al nostre país els resultats no son tan satisfactoris. Els oficialistes estaran contents amb Chacon i Iceta a dalt de tot , fet que evidentment no fa gens de gràcia als pocs catalanistes que encara tenen veu en el PSC, per que de la resta quasi res de res.

Certament hi ha hagut una postura oficial de defensa del català , però si em permeteu dir-ho, crec que molt amb la boca petita i sense cap mena de convenciment. En aquest cas hi ha hagut la sort que davant l’aberració del manifest del castellà i la postura del PP , al PSOE no li quedava cap més remei que defensar just el contrari , i amb tota vehemència, però molt em temo que amb una transcendència tan minsa que serà inapreciable.

Del federalisme i del grup propi , d’un, un apunt sense cap mena d’importància i de l’altra ja sabem que ara no toca.

En resum un congrés de mirada cap el futur amb Leire Pajín ( barreja curiosa de Marisol i Montse López) , però en el que com sempre els catalans malgrat el nombre de diputats que aportem a l’estat som plat de segona taula , com avui encertava amb tota claredat un reputat analista polític , titllant al PSC d’etern grup que intenta incidir , però que mai aconsegueix decidir , el que no deixa de ser una trista però encertada definició.

En quant al congrés del PPC ha estat bé la cosa. He de dir que he tingut enveja de la revolta d’alguns , entre ells en Paulí Mojedano , que han estat capaços d’enfrontar-se al dirigisme absolut amb el que els aparells dels partits dominen tots els elements del poder, per petits que siguin , anteposant fidelitats a qualitats , i servilisme a eficàcia.

Ja sé que fent-ne observació a distància el més segur que tot no serveixi per a res i que al final tot sigui foc d’encenalls, i que tots tornin al lloc i paper que els hi pertoca . Però m’agrada aquest trencar normes i aquest incordiar a l’aparell que sempre creuen estar per damunt del bé i el mal i generalment l’erren de totes totes.

Una postura que si algú l'hagués dut a terme davant la llista presentada per l’aparell local del PSC en les darreres eleccions municipals , ens hauríem pogut estalviar aquest govern tan dèbil , amb tant poca capacitat , que està convertint aquest mandat en un diari pas enrera en el progrés de la ciutat.

Finalment queda Laporta , encara que per ell no val disposar ni de tan sol el minut de son que perdem parlant d’ell. Encara que coneixent de fa ja molt temps la seva catadura moral ( ell i Masfurroll son les dues persones de l’entorn del Barça més perilloses per la seva manera de ser i actuar) pensem que l’orgull impedirà la seva obligada dimissió, encara que seria bo esperar que algun dels seus amics li faci entendre que és un “home mort” en qualsevol faceta pública.

Encara que ara seria de justícia , al menys per reciprocitat , que Montilla o Mas el convidessin a esmorzar. Seria tot un detall.