dimarts, d’octubre 09, 2018

TARANNÀS. LA REALITAT





Sota l’aixopluc d’un genèric “Tarannàs” que suposo omplirà amb els seus diferents capítols la temporada de la Destil·leria, ara per començar i sota el comissariat d’Alberto Romero Gil, inicia brillantment el cicle amb l’apartat de “La realitat”, concepte en el que presenten treball un bon gruix de reconeguts especialistes en l’estilística i el concepte de la figuració i el realisme com ho son Andrés Moya, Albert Vidal, Ana García Pérez, Efraïm Rodríguez, Javier Garcés, Josep Santilari, Juliet Pomés Leiz, Keiko Ogawwa, Leticia Faduchi, Miranda Pastor, Pepe Castellanos, Pere Santilari i Rosa Mª Balada.





Sota la reflexió de: “Els impressionistes ens van ensenyar que a la vida, la interior i l’exterior, hi havia tot un món per contemplar” els artistes participants exerceixen aquest nexe comú que els agermana . I essent tots ells de reconeguda i provada qualitat el lògic és que el resultat del conjunt sigui plaent i conformi una excel·lent exposició, que alhora, analitzant la seva diversitat, ens permet esbrinar i reflexionar sobre el paper d’aquesta estilística creativa en el món actual.



Hom sap que la figuració i el realisme no son per a mi la parcel·la artística més preuada, però això no comporta que em plaguin enormement un bon gruix de pintors realistes i figuratius i entre ells, un dels més grans però alhora massa desconegut de afeccionats i dels propis artistes, com és el murcià amb sang catalana Ramon Gaya, que en un dels seus genials escrits , que us recomano vivament , així com els seus poemes al voltant de l’art, diu : “Un pintor es un hombre, me atreviré a decir, igual que los otros, però más herido por la realidad. No es lo suyo,pues, una simple “visión”, sinó más bien como una herida, no es una visión nuestra de la realidad,sinó una acción, una actuación de la realidad misma sobre nosotros, una violència suya sobre el alma nuestra”.



Una ànima creadora que per exercir com a tal i en comunicació amb l’espectador  ha de circular al menys en paral·lel amb la societat i que assoleix l’excel·lència quan va per davant de la mateixa. 
El gran problema de la figuració i el realisme és que generalment no és mou en aquesta paramètrica i es recrea en uns conceptes comunicatius d’altres moments, refugiant-se en la perfecció de l’ofici com a eina salvadora, oblidant que la tècnica , l’ofici, és mitjà però mai finalitat.

Aquest decalatge entre un realisme viu i un de caducat queda ben palesa en aquesta exposició , amb obres totes elles d’una perfecció tècnica esfereïdora que en molts casos trameten importants emocions  i provoquen respostes sensitives i comunicatives i en altres  ens retrotrauen a èpoques passades amb una pintura sense alè, destrament traçada  cercant una perfecció acadèmica però oblidant el més important com és la transmissió comunicativa d’emocions i sensacions.

Certament paga la pena visitar la mostra i enfrontant-nos a totes i cadascuna de les obres i analitzar aquest obligat estatus de contemporaneïtat d’aquest realisme  tot cercant aquell arc voltaic que ens arriba i ens fa tremolar.





Jo he de dir que ho he aconseguit en unes quantes peces, en especial en la d’Alberto Romero que és una de les millors obres que li he vist mai, acostant-se a la contemporaneïtat creativa amb materials i conceptes. Al seu costat la saviesa ben coneguda dels germans Santilari o la d’Albert Vidal,o alguna que altre espurna d’originalitat com el realisme ceràmic de Javier Garcés, però en la resta m’he trobat amb un mimetisme envers els grans , amb Antonio López, Hooper i fins i tot un grapat d’artistes de la figuració catalana de la línia Parés, com ànimes inductores.




I aquí està el problema. L’art ha d’interrogar i neguitejar , però en aquets cas , moltes de les obres presentades estàn encadenades a una obligació de mimetisme  defugint tota llibertat. Hi ha obres com la del nen a la cadireta d’Efraïn Rodriguez ofegada i inutilitzada en l'asèpsia de la seva perfecció tècnica que la converteix en obra d’ofici , artesania pura i l’allunya de l’art  amb la seva absoluta fredor comunicativa, encara que  a bon segur deixarà bocabadat a molts expectadors.



Cal preguntar-se si el realisme i/o, la figuració té espai en aquests moments?. Oi tant que en té i diversos autors d’aquesta exposició ho deixen ben clar. Però cal anar molt més enllà d’un academicisme castrador i permetre’s un error, una taca, una imperfecció que alliberi a l’obra de l’encotillament que l’allunya de la realitat artística d’avui i de l'obligada comunicació emocional amb l'espectador




I aquesta exposició, que aconsello plenament, té un gran valor, el de deixar en evidència quin concepte de al figuració i el realisme, de “la realitat” com en diuen, es plenament escaient avui mateix i quin s’ha d’enterrar com a un fer desfasat , caducat i sense vigència.

Per que tots ho sabem, Heràclit ja ho va sentenciar en l’antigor, no ens podem banyar dues vegades en el mateix riu. És absolutament impossible

La Destil·leria
del 29 de setembre al 7 de novembre de 2018