MIS HUELLAS. LÁZARO FERRÉ

 

Coneixo a Lázaro Ferré de fa anys. Ja en fa un grapat que  li vaig presentar una expo a la sala de la Caixa Laietana a la Pça de Sta Anna , potser una de les millors que va acollir aquell espai. A la seva obra però la conec de fa més temps encara.

Lázaro Ferré ha estat sempre un artista molt més conegut dels especialistes, de la crítica i de les bones galeries i col·leccions que no pas de la mass mèdia. La seva presència la col·lecció Saatchi, de les més importants del món en art contemporani, així ho demostra.

La seva pintura polièdrica, capaç de moure’s en plenitud en les més diverses tendències i estilístiques el van convertir en un rara avis de la pintura espanyola, molt enquadrada en calaixos estancs d’una única manera d’entendre l’art en la que no encaixava un personatge que tant aviat s’enquadrava en Picasso, Warhol, Lèger o Arroyo.

Les circumstàncies de la vida van enfosquir el treball pictòric de l’artista alhora que il·luminava la seva faceta com a gravador, tècnica a la que ha dedicat tots els seus esforços creatius en els darrers anys, amb un treball constant i continuïtat en el taller dels Barbarà.

Ara de nou ens ofereix mirada als mateixos en una vibrant exposició al Museu del Càntir d’Argentona. Una exposició silent i silenciosa, ben lluny de la seva cridòria pictòrica. Una exposició sense cap nota més alta que les demés. Sota un àmbit de discreció al que ajuda el minimalista muntatge, en un concert  ben proper a una sonata o un adagi en la que l’artista va desgranant les seves notes amb serenor i tranquil·litat per que aquestes arribin amb tota intensitat a l’espectador que rebrà en el seu interior la potència màxima de les mateixes per assolir-ne la plenitud comunicativa de l’art.

L’escenografia visual, element clau en el treball artístic de Lázaro Ferré, retorna amb tota intensitat en aquesta recerca de volums, gruixos, petits impactes sensitius, que no precisen de la cridòria de l’esclat de color, com era en el temps pictòric ,ans si la màxima sensibilitat de la recerca personal per assolir comunicativament el vincle emocional i la realitat poètica que traspua l’autor en les seves obres.

Tècnicament perfecte, visualment atractiu i amb la força de la seva sensibilitat creativa, les empremtes de Lázaro Ferré queden evidents en aquesta exposició que mantenint l’alt nivell assolit en les exposicions del Museu del Cântir, alhora mostren perfectament que Lázaro Ferré és exemple paradigmàtic d’aquella dita castellana vella que diu “Quién tuvo, retuvo, y guardó para el mañana”.

Lázaro Ferré és art en estat pur i ara ho demostra un cop més, en aquesta exposició de recomanada visita.

 

Lázaro Ferré. Mis huellas ( 2011-2021 )

Gravats

Museu del Càntir. Argentona

D el 21 de maig al 27 de junty de 2021

 

 

CREACIÓ I GRAVAT. JOSÉ LUIS LÁZARO FERRÉ.

En aquesta dèria que sembla haver-se escampat per el Maresme , d’apostar per el gravat i l’edició, exposa aquest mes de febrer al Museu Arxiu de Llavaneres l’artista Lázaro Ferré, que malgrat residir a la comarca ( Sant Vicens de Montalt) és lamentablement massa desconegut en els nostres entorns.

Un desconeixement que no li és nou a l’artista que si bé es abastament conegut dels grans afeccionats i col·leccionistes, com ho demostra que la seva obra està en comercialització a la més que famosa galeria Saatchi , el seu nom no ha quallat en l’aficionat de a peu, potser a manca d’una gran exposició antològica que reunís el bo i el millor del seu més que estimable treball, i adquirís així el reconeixement popular que la qualitat del seu treball mereix.

Un treball que mereixia ja gran valoració en la seva època d’estudiant i que seguí amb els Premis a la Pintura Jove de la Parés i les beques de la Fundació Rodríguez Acosta  i amb una remarcable carrera expositiva. Una carrera en la que ha desenvolupat la seva gran habilitat en digerir qualsevol estil o tendència per fer-lo seu i convertir-lo en una nova mirada atractiva i personal amb un deix de qualitat absolutament incontestable.

Ara , de fa un temps i ves a saber si com a conseqüència d’un trasbals personal, Lázaro Ferré s’ha llençat com jovencell passional en braços del gravat  amb qui manté una idíl·lica , densa i fructífera relació.

Tots sabem , i està més que dit, que el gravat és droga dura per qui el practica, i que superat el primer i sempre difícil encontre , es produeix una relació de dependència que implica seguir endavant a cada pas. Lázaro Ferré està en aquest moment a  la recerca de la gran creació, i en bell mig d’aquesta búsqueda van apareixen un seguit d’obres d’una potència vital que impacten i motiven a l’espectador a endinsar-se en elles per a tal de trobar la raó de tal intensitat.

Son peces que defugen del concepte tradicional del gravat, tant en el que pertoca al sentit d’estampa com al d’obra seriada. L’obra de Lázaro Ferré s’esmuny ara quasi per uns camins de baix relleus en les que els materials no son els tradicionals i en canvi apareix el guix, i les aportacions d’or 24k, plata, níquel y oxidacions del coure (hidroxicarbonat de coure), mitjançant la tècnica Selective Plating (bany electrolític selectiu) , innovacions tècniques que li permeten expressar la seva mirada abstractiva d’una forma potent i seductora.

Passejar-se per l’exposició que aquest mes presenta Can Caralt ens permet submergir-nos en una seductora exposició de rara bellesa que demostra no tan sols la qualitat tècnica i el desig d’innovació i recerca de l’autor, ans també la seva capacitat creativa  i la seva sapiència en arribar a la bellesa, no per mitjans estèticament edulcorats i sí amb la potència i la força d’un interior sensible i creatiu que creix any rere any , amb la força de l’experiència.

Una exposició que us recomanem ben vivament.

Felicitats.

LÁZARO FERRÉ. LLIBERTAT COMPOSITIVA

José Luís Lázaro Ferré no és pas un nouvingut en això de l’art. Des d’ençà aquell 1975 quan debutarà a la galeria Pròcer, curiosament de la mà de Perecoll, no sols han passat un munt d’anys ans també un bon gruix d’exposicions i experiències que l’han convertit en un artista conegut i apreciat per afeccionats amb bouquet encara que en certa manera desconegut del gran públic.

Maresmenc d’adopció, viu a sant Vicens de Montalt, aquesta la seva exposició a l’espai capgròs no és la primera exposició a la ciutat ja que ja ho havia fet fa quasi deu anys a la sala de la Caixa Laietana (Pça Sta Anna) en una curiosa i interessant mostra en la que en certa manera feia una revisió peculiar i personalíssima d’estilístiques i autors que marcaven o havien marcat la seva trajectòria.

Allà Lázaro assolia el seu punt àlgid creativament parlant. El seu peculiar cubisme , i l’hem de definir així ja que l’essència del seu treball es fonamentava  en formes estructurals que en bigarrades composicions curulles d’objectes de tota mena ( personals, iconogràfics, viscuts, naturals...) cohabitaven en un collage de transparències creant un conjunt tan il·lusori com real, però ple de vida i alhora d’equilibri.

Ara però estem en el procés contrari. Existeix com una deconstrucció de l’idioma. L’arrel és la mateixa però en els plantejaments hi ha una aclarida formal en un plantejament plàstic en el que domina ja més l’essència, l’esperit, la forma i el gest, aconseguint una intensitat molt atractiva en el visual però sense que aquesta sigui esquer ja que les obres conformen aquell punt de misteri, d’intriga, que és imprescindible en qualsevol obra d’art si vol ser considerada com a tal.

I entre un i altre camí apareix l’exposició de l’espai capgròs, amb una mica de tot per satisfer la diversificació però amb una punta de llança vers aquesta alliberació de conceptes que sens dubte és el punt de mira actual. Una exposició molt interessant que precisa detinguda visita i en la que tan sols hi trobem a faltar algun apunt de gravat de la que Lázaro Ferré és un mestre i al que dedica actualment bona part dels seus anhels creatius.

Una exposició que com els bons i vells vins deixen en la boca el regust del bon art amb profundes puntades sensitives després del gaudi de la seva visita.