EL GEST PUR.- CA L’ANTIGA

 

En acostar-se la primavera reinicia temporada Ca l’Antiga de Teià i ho fa mitjançant la col·lectiva que sota el títol ”El Gest Pur” aplega obra de Lourdes Figuera, Cecilia Morales, Oriol Sàbat, Tomàs Safont-Tria, Josep Serra i Fran Bull, en una exposició dispersa , amb obres de contradictori nivell de qualitat que no aconsegueix afermar-se , com fins ara havia succeït, com una exposició col·lectiva homogènia, convertint-se en una mostra en la que sis artistes expliciten els seus solos sense una teoria comú, ja que la dispersió de la definició així els hi permet.

En l’espai expositiu superior ( casa) s’hi presenta un petit però molt estimable mostroari de Tomàs Safont Tria, encapçalat per l’obre amb la que va iniciar el seu pas per el fauvisme, que avui encara practica. Una obra de fort temperament, gestual i fauviste fins a l’extenuació , però que ja porta vint anys a les esquenes i que per tant és l’avia de la resta que s’exposa, tota ella de bona qualitat, el que provoca una lectura divergent i dispersa de la realitat creativa de l’autor.

Al seu costat hi trobem el treball  d’Oriol Sàbat , del més destacable de la col·lectiva, autor de base figurativa però que es revoluciona en les seves creacions a la recerca d’una mirada més personal i pròpia, capaç de generar una potents diàlegs. Obra de bellesa doble, exterior i interior, que crida l’atenció de l’espectador per que aquest sigui capaç de generar noves mirades a la seva obra.

A la sala de baix, Josep Serra segueix amb la seva habitual línia gestual, plena de força i expressió, però l’excés d’obra delimita la seva gran capacitat. Aquetes obres tan intensament viscudes, precisen d’espai per ser llegides i admirades, cosa que no succeeix en aquesta ocasió. Llàstima ja que el treball de l’autor s’ho mereix.

Al seu costat  Cecilia Morales ens ofereix una lectura contradictòria que es produeix per la distancia temporal entre les obres presentades. Per un cantó, hi ha obra gràfica clarament gestual però que queda ja llunyana al fer actual de l’artista. Una distancia que es nota de manera evident quan ens deturem davant les seves escultures realitzades amb planxes dels seus gravats. Unes peces tridimensionals, plenes d’empenta i ritme creatiu, que a un li agradarien fossin d’una mida superior ja que semblen projectes o bibelots d’una nova etapa a realitzar en la dinàmica creativa de l’autora.

Lourdes Figuera presenta un seguit d’aiguatintes que esdevenen insípides a la mirada i llunyanes a la força que habitualment expressa en els seus gravats. Obres que deceben i que passen insípidament en la mirada a l’exposició. El mateix que succeeix amb les obres de Fran Brull que essent cridaneres a la vista no presenten pòsit suficient com per aguantar la mirada analítica de l’espectador.

Exposició diversa i divergent la que ens presenta aquesta primavera Ca l’Antiga. Una exposició que no essent dolenta , no assoleix el nivell al que ens hem habituat en aquell espai. I és que fer i muntar una exposició en base i fonament al concepte, precisa de més i millors lectures que els que ens ofereix en aquesta ocasió.

 

El Gest Pur

Ca l’Antiga. Teià

Del 20 de març al 13 d’abril de 2025

TOMÀS SAFONT TRIA. VARIACIONS PROFUNDES

Deia el gran pintor Jorge Ballester, nebot del cartellista Renau que li agradava molt pintar, però que no era un pintor, i ho explicava  en el sentit de que el concepte de ser pintor, no deixava de ser un sentit d’ofici i mercantilisme, creant obres més de recreació que de creació, en les que en certa manera mana més l’estètica dedicada al públic que no pas la interior del creador. En canvi pintar, és donar volta a les pròpies idees i és projectar el propi jo, és fer el que surt del Collons (sic) de l’ànima de l’artista a partir  de l’íntima soledat del creador.

En Tomàs Safont Tria, que ja no és pas un jovencell, pinta de tota la vida. Durant molts anys va ser un pintor que reflectia la primera part de la nostre reflexió inicial. Impressionista, fregant a voltes el puntillisme, cercava essencialment la bellesa apostant per la llum i el color. Era una digne pintura comercial però que es mimetitzava amb tantes d’altres que realitzaven els seus companys i amics.

Un terrible sotrac personal el va deixar , com ell diu, “sec” i la pintura va desaparèixer de la seva vida. Esperonat per bons amics, entre els que penso m’hi puc comptar, vàrem aconseguir que l’art de nou prengués protagonisme en la seva vida. La seva rentrée inaugurant l’espai capgròs, ara fa quinze anys , amb una exposició compartida del “vell” Safont i del renovat  ja ens oferia suficients pistes per saber com anaven els trets. La pintura s’havia agitat , el color havia pujat i apareixia una nova mirada que semblava acostar-se al fauvistes, però amb un toc personal en la pinzellada i ritme gestual de la creació. La llum i especialment el color, esdevenia eix de l’obra i no pas la  temàtica que esdevenia accidental.

Sense saber-ho havia seguit les directrius dels que havien estats els seus mestres.: “Un artista ha d’expressar el seu sentiment mitjançant l’harmonia, o idea del color. No ha de copiar res. Per damunt de tot ha d’expressar una visió del color, l’harmonia del qual correspondrà al seu sentiment. I sobre tot ha d ser honest amb si mateix” (Matisse) o havia seguit el consell de Gauguin: “No copiï excessivament de la natura. L’art és una abstracció: extregui-la de la natura, somiant-hi al davant i pensi més en la creació que en el resultat”.

Ara, quinze anys més tard, aquelles intuïcions de desenvolupament han esclatat definitivament convertit al color en la seva harmonia en el centre cabdal de la seva producció. I en aquesta  recerca Safont Tria , ves a saber si “envejós” de la seva dona Cecília Morales que té el taller paret per paret amb el seu i que com a gravadora que és , manté les sèries conceptuals com a  fonament del seu treball, que Safont Tria ha volgut traslladar aquest modus operandi a la pintura i així a partir d’una obra base, i com si d ‘un conjunt de “matrioshkes” es tractés, va eliminant en cada treball l’anècdota que li sobra , en la recerca de la puresa absoluta , fet que el porta a un pas de l’abstracció.

Melòman com és l’artista, sembla haver -se inspirat en les cèlebres variacions Goldberg de Bach, que es tracten d’un tema únic que serveix de base per a totes les variacions, per que al final es torna a repetir amb  l’ària inicial. El que lliga totes les variacions  no és la melodia del tema sinó la base harmònica , en el cas que ens ocupa, el color.

Així avui l’artista ens ofereix una dissecció fina i textural d’unes obres base  estructurades ja amb el color, el gest, el ritme i l’harmonia com a  fonament. Unes obres que malgrat van perdent l’anècdota visual , queden perfectament lligades en el concepte vivencial del creador.

Unes obres intenses, vives, cromàtiques i esdevingudes més en essència i perfum, amb detalls espectaculars en especial en les obres de mida més petita , que acumulen una intensitat superior que esdevenen veritables concentrats del seu art.

Unes obres que malgrat en aparença podríem imaginar “repetides”, però que no ho son per la personalitat individual que apareix en totes i cadascuna d’elles de modus i manera que semblà deslligar-les de l’obra mare inicial.

En resum una exposició molt interessant, plena de valentia, sense ni un bri de comoditat creativa , a la recerca del més intern i pur i amb una força comunicativa que no deixa indiferent  a l’espectador que penetra en el concepte i el fer d’aquest veterà artista , però ple de joventut en el desig de seguir buscant noves a l’art alhora que segueix buscant la seva pròpia veritat.

Una exposició que mereix una atenta i detallada visita.

Felicitats.

Espai d'Art . Tomàs Safont-Tria

Espai d'Art - Tomàs Safont-Tria



Aquest és el darrer "espai d'Art" dels emesos per m1tv que en aquesta ocasió té el protagonisme d'aquest excel·lent artista que n'és en Tomàs Safont-Tria. Amb ell parlem de la seva exposició actual al Museu de Llavaneres i de la seva presència a Tempus Fugit. Tot al costat de moltres altres reflexions al voltant de l'art i la vida.


Una entrevista que crec que paga la pena i que arrodoneix un programa que us aconsello de tot cor.

CARÀCTERS.- TOMÀS SAFONT-TRIA

 D’entre totes les definicions que he llegit sobre el que és art sempre m’he quedat en la que l’equipara a la vida. A fi de comptes que és l’art si no l’expressió plàstica dels sentiments, emocions i conceptes més personals del creador.

L’art, com la vida , ni és fàcil ni planer. Cal anar cercant constantment aquell punt interior que cal oferir en la nuesa més explícita. I en la recerca apareix el dubte , la debilitat i per tant la contradicció, que és més signe de fortalesa per el de lluita que significa, que no pas de feblesa i debilitat. I en ella un fer i la multiplicitat de camins , alguns d’ells absolutament contraris. Llavors cal triar i fer-ho amb convenciment , amb caràcter i marcant els caràcters propis i personals, encara que a voltes semblin contradictoris. La veritat no rau en l’absolut i sí en el compendi de les petites coses.

Avui en Tomàs Safont-Tria torna a la nuesa més terrible com és la d’enfrontar-se als més propers. I ho fa amb els dubtes i vacil·lacions d’aquell valent que vol anar més enllà i no vol quedar-se en el “bonic” per que cerca de manera insistent “el bo”. I ho  vol fer deixant ben clar els caràcters que marquen i expliciten el seu treball.

Presentant i oferint el dubte davant les dues cares de la moneda , però mantenint sempre la seva raó artística i vital, ens demostra la seva saviesa creativa i aquesta sensibilitat sense límits que el converteix en artista pur ja que simplement ens expressa plàsticament les seves emocions, sensacions i sentiments marcant aquell caràcter personal i estilístic que li es més definitori i  adient.

 I això, no ho dubtin , és la millor manera de ser el que és: Un artista a tenir molt en compte. I ho dic per si vostès encara no ho sabien.

Aquestes paraules que encapçalen el post corresponen a la presentació per el catàleg de l’exposició que em demanà el bon amic Tomás Safont-Tria. He cregut convenient reproduir-les ja que no va ser aquesta una presentació d’aquelles d’ofici i sí de benefici ja que es va escriure després de col·laborar amb l’artista a la selecció de les obres a exposar i per tant a priori ja era un judici de valor al respecte del que podem gaudir a Can Caralt de Llavaneres.

En Tomàs Safont Tria està en un gran moment de creació. Assentat del tot en aquest fauvisme visceral en el que gest i color desfermats gestionen les tensions de l’obra per aconseguir uns impactes visuals i anímics ben valuosos , en Tomàs entén que a vegades les seves sensacions precisen d’un grau d’ebullició pictòric una mica més baix per no passar-se de revolucions . I és aquest equilibri de complementaris , aquesta dualitat de conceptes les que marquen el to general de l’exposició i potser també marquen el signe del futur de l’artista.

Tot rau en que la llum i el color son l’essència bàsica del pensament artístic de Safont-Tria. Ho era quan practicava un àgil impressionisme, ho és quan el podem qualificar com a fauvista i ho serà si algun dia decideix moure’s per altres verals.

Però la llum i el color es poden graduar i més encara si a aquests elements hi afegim la pinzellada i el gest. És justament el que succeeix en aquesta ocasió. Tomàs aposta per la dualitat i la fa patent. Les mateixes obres obtenen per un cantó una potència absoluta en el color, pinzella i gest i alhora se’ns presenten en una estructura plana i geomètrica com si d’una limitació passional és tractés.

Bic naranja o bic cristal. Pintura plana o gestual. Pintura passional o freda i cromàtica Dues pintures , dos ismes, dues estructures i un sols i gran artista , en Tomàs Safont Tria. Una exposició altament recomanable.