EL GEST PUR.- CA L’ANTIGA

 

En acostar-se la primavera reinicia temporada Ca l’Antiga de Teià i ho fa mitjançant la col·lectiva que sota el títol ”El Gest Pur” aplega obra de Lourdes Figuera, Cecilia Morales, Oriol Sàbat, Tomàs Safont-Tria, Josep Serra i Fran Bull, en una exposició dispersa , amb obres de contradictori nivell de qualitat que no aconsegueix afermar-se , com fins ara havia succeït, com una exposició col·lectiva homogènia, convertint-se en una mostra en la que sis artistes expliciten els seus solos sense una teoria comú, ja que la dispersió de la definició així els hi permet.

En l’espai expositiu superior ( casa) s’hi presenta un petit però molt estimable mostroari de Tomàs Safont Tria, encapçalat per l’obre amb la que va iniciar el seu pas per el fauvisme, que avui encara practica. Una obra de fort temperament, gestual i fauviste fins a l’extenuació , però que ja porta vint anys a les esquenes i que per tant és l’avia de la resta que s’exposa, tota ella de bona qualitat, el que provoca una lectura divergent i dispersa de la realitat creativa de l’autor.

Al seu costat hi trobem el treball  d’Oriol Sàbat , del més destacable de la col·lectiva, autor de base figurativa però que es revoluciona en les seves creacions a la recerca d’una mirada més personal i pròpia, capaç de generar una potents diàlegs. Obra de bellesa doble, exterior i interior, que crida l’atenció de l’espectador per que aquest sigui capaç de generar noves mirades a la seva obra.

A la sala de baix, Josep Serra segueix amb la seva habitual línia gestual, plena de força i expressió, però l’excés d’obra delimita la seva gran capacitat. Aquetes obres tan intensament viscudes, precisen d’espai per ser llegides i admirades, cosa que no succeeix en aquesta ocasió. Llàstima ja que el treball de l’autor s’ho mereix.

Al seu costat  Cecilia Morales ens ofereix una lectura contradictòria que es produeix per la distancia temporal entre les obres presentades. Per un cantó, hi ha obra gràfica clarament gestual però que queda ja llunyana al fer actual de l’artista. Una distancia que es nota de manera evident quan ens deturem davant les seves escultures realitzades amb planxes dels seus gravats. Unes peces tridimensionals, plenes d’empenta i ritme creatiu, que a un li agradarien fossin d’una mida superior ja que semblen projectes o bibelots d’una nova etapa a realitzar en la dinàmica creativa de l’autora.

Lourdes Figuera presenta un seguit d’aiguatintes que esdevenen insípides a la mirada i llunyanes a la força que habitualment expressa en els seus gravats. Obres que deceben i que passen insípidament en la mirada a l’exposició. El mateix que succeeix amb les obres de Fran Brull que essent cridaneres a la vista no presenten pòsit suficient com per aguantar la mirada analítica de l’espectador.

Exposició diversa i divergent la que ens presenta aquesta primavera Ca l’Antiga. Una exposició que no essent dolenta , no assoleix el nivell al que ens hem habituat en aquell espai. I és que fer i muntar una exposició en base i fonament al concepte, precisa de més i millors lectures que els que ens ofereix en aquesta ocasió.

 

El Gest Pur

Ca l’Antiga. Teià

Del 20 de març al 13 d’abril de 2025

DE LLUNES I CRÀTERS. LOURDES FIGUERA

El Museu Arxiu de Llavaneres ,en la seva sala de Can Caralt presenta l’exposició de la gravadora Lourdes Figuera sota el títol de “De llunes i cràters” , una exposició si més no controvertida, ja que fa tan sols un parell de setmanes que acabava  la mostra ”Un mos de llunes” al Museu Monjo de Vilassar, i l’actual esdevé  així en una continuïtat expositiva, de difícil lectura si no és coneix el capítol anterior.

Segons  ens indica el catàleg de la mateixa, l’ara mostrat “..és una transició del treball anterior, presentat a Vilassar i altres indrets,, en una continuïtat que ens parla d’un mon primigeni, atàvic i iniciàtic.”. I ens alegrem que la veritat de l’artista estigui en aquest punt, ja que l’exposició de Vilassar era buida, monòtona i absolutament avorrida , en un llenguatge que ens recordava les maculatures de Tharrats , de les que ja en  fa uns quants decenis.

Ara l’autora se’ns ofereix molt més vibrant, agosarada, amb capacitat d’impacte, virant cap a les composicions abstractives assolides gràcies al seu aclaparador domini tècnic. Una tècnica que esdevé obsessiva per a l’artista , de tal manera que a vegades sembla coartar la llibertat compositiva i conceptual que s’està gestant a la planxa , que és reconduïda cap a la perfecció , no entenent que la tècnica és i ha de ser sempre mitjà per aconseguir els més adients resultats plàstics i conceptuals, i mai ha de ser finalitat.

En el repàs de l’obra presentada sens dubte ens quedem justament amb aquelles obres més lliures, menys encotillades, en les que aconsegueix una fluïdesa creativa particular, encara que la rigidesa de la paleta , no permeti un esclat definitiu al que cal aspirar mitjançant el domini del concepte , i per que no de l’estètica, front a la força interior del gravat ,amb el seu propi idioma que evidentment salta a la vista que domina a la perfecció.

Resumint, Lourdes Figuera ens demostra clarament a Can Caralt que és una gran gravadora , però alhora que la seva ànima d’artista està amagada en segon terme i que ha d’esclatar per assolir el nivell preeminent i comunicar de manera plena les seves sensacions i emocions.

 

Lourdes Figuera . “De llunes i cràters”                                

Museu Arxiu de Llavaneres. Can Caralt.

Del 4 al 27 de febrer de 2022