Des de no fa pas gaire, els artistes cerquen títols a les seves exposicions que compleixin amb la crida d’atenció a l’espectador però que alhora expliquin en part la intencionalitat de la mostra que presenten.
Fa un parell d’anys que a tots ens va sorprendre veure el seu
nom entre els finalistes del Premi de Pintura Vila Casas, acompanyant a artistes
mataronines com Rosa Codina Esteve i Catherine Lorton. Un esdeveniment
enormement important per a la seva carrera artística i que responia a l’obra
que ara encapçala l’exposició mataronina.
Una exposició en la que l’autor repeteix de forma
sistemàtica unes obres en les que amb la solitud contrastada del blanc i negre ,
estableix uns rítmics diàlegs entre formes originals i ombres que confegeixen
un ambient d’inquieta gestualitat que alhora que sedueix-en per la seva habilitat
creativa i compositiva, promouen alhora la creació d’un àmbit plàstic en el que
un pensa que es pot cercar més.
Una recerca que es fa evident en les tres peces petites que
completen l’exposició, en les que s’evidencien les sensacions de ritme i moviment que a vegades s’escapen en les peces de més mida
en la que destaca un treball confegit ja amb color i defugint en part del ritme
homogeni de la resta del presentat.
És evident que l’autor es troba ara en les beceroles d’un
nou camí. Que mentre abans amb el domini absolut que tenia de la seva creació,
el treball era més fàcil i fluid i que ara cal pensar, cercar nous camins i
provar molt en la recerca de les noves experiències, però com que ell mateix em
confessava que està gaudint molt en el nou camí i en aquesta recerca mental
constant, mentre que l’esgotament creatiu començava a aparèixer en l’obra
paisatgística que havia treballat durant tant de temps, hem de pensar , i així
ho desitgem, que ha aparegut un nou artista , amb un concepte diferent i que
aquest pot ser el camí que el convertirà més en artista que en pintor, que és
com quasi se’l podia qualificar.
Una exposició interessant , demostrativa de que l’artista
quan vol pot anar més enllà i que en l’esforç i el convenciment de la capacitat
d’un mateix, en poden sortir les suficients eines per seguir endavant en el
camí de l’art que és ni més ni menys que traslladar les emocions personals als
espectadors mitjançant la translació plàstica.
Ara el que cal es seguir en la recerca d’aquest nou “jo”
artístic per afermar la nova personalitat creativa que estic absolutament convençut
és molt millor que la practicada fins ara. I esperem que així, Jordi Torrent
ens ho demostri en les properes exposicions.
Jordi Torrent
Punt d’Inflexió.
Col·legi d’Aparelladors de Mataró
Del 20 d’Octubre al 19 de Novembre de2023
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada