M’he convertit en “obligat” lector
de La Vanguardia ja que els viatgers matiners tenim la sort de disposar de La Vanguardia
i El Mundo Deportivo de manera gratuïta en el bus de la Casas. No és el moment
de fer anàlisi del periodisme que fa l’empresa del Conde de Godó i més ara amb
l’ínclit Màrius Carol de director , però és fàcil deduir que un fa esgarips de
tant en tant en llegir les seves posicions encara que com no de tant en tant
trobes una bona columna d’en Monzó o algun escrit de fons que val la pena. I
quasi sempre paga la pena deturar-se a la ja mítica “La contra”.
Avui ens ofereix una conversa amb
Michael Findlay el que és considerat com el millor expert en taxació d’art de l’actualitat.
És una interessant entrevista de la que no podem oferir l’enllaç ja que La Vanguardia
és d’aquells diaris de pagament en la xarxa, per el que us ofereixo algunes dels
seus paràgrafs més atractius que son en castellà ja que aquesta és l’edició a
la que tinc abast.
“..hemos convertido a los Museos en
autopistas por las que circula el público apresurado intentándo verlo todo en
una tarde para poder decir que lo ha visto.
Willem de Kooning se reunía con
otros artistas en el Metropolitan. Veían un solo cuadro y pasaban toda la tarde
discutiéndolo... Ver doscientos cuadros en una tarde es no ver ninguno. La retina
se satura y en su percepción se mezclan todos.
Me pongo en medio de una sala y
espero que un cuadro en especial me llame. Cuando me siento atraído lo
contemplo; intento preguntarme y que me responda. Y me voy.
... El arte no existe hasta que lo miras. Eres tú el que lo convierte en arte con tu mirada y por lo tanto, tú eres tan artista como quién lo pintó. Somos tan importantes los que miramos el arte como quién lo concibe y cada generación convertirá esa obra en otra al mirarla.
Pero hay tipos que compran el
precio literalmente. He visto galerias con autores estupendos que no vendían ni
un cuadro a 20.000 pero repetían la exposición a 60.000 y , de pronto ... ¡lo
vendían!.
... y si no llega para un cuadro
compre litografías, pero siempre las espléndidas , las que le parezcan
mejores...
Un profesora de arte me pego una
bronca un día en un museo, porque decía que tipos como yo hacíamos que los
estudiantes no viesen las grandes obras, sino solo la fortuna que decían se
habia pagado por ellas.
Com poden veure un seguit de
magnífiques reflexions de les que caldria tenir cura. Per cert una d’elles la
he pogut constatr en directe. Arco 83 i un magnífic dibuix de Pepe Novellas a la
galería Tertre . Hi ha una parella que el
contempla ,se’n va , torna i pregunta al final si el preu que consta és el real, quan li diuen que sí pregunta si és
obra gràfica o que passa ja que la qualitat i el preu no concorden , al final
van marxar sense comprar ja que pensaven que era tan barat que podria ser una
estafa.
Tot , com veuen , per reflexionar-hi apassionadament.
PS.- EL suplement “Cultura/s” també
va ben farcit avui amb un tema de fons com el de veure les obres d’art amb el
Museu tancat, fer-ne recorregut en solitud i sentir de nou l’experiència estètica. Unes
bones reflexions però a les que nosaltres estem del tot acostumats. O no veiem
en solitud com si estigués tancat qualsevol exposició que es fan a les sales
municipals?.
(Imatges corresponents a obres de Bacon, Mondrian i Damien Hirst)
(Imatges corresponents a obres de Bacon, Mondrian i Damien Hirst)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada