dimarts, de març 04, 2014

CA L’ ARENAS. L’ ABSÈNCIA DE ROVIRA BRULL. DE JUTJAT DE GUÀRDIA ( II ).






 Fa un parell de dies varem comentar de manera ben elogiosa,  ja que s’ho mereix abastament , l’exposició que s’inaugurà a Ca l’Arenas amb obres dels anys 50 dels artistes Hernández Pijuan i Eduard Alcoy. El mateix, encara que potser amb un grau menys , ho varem fer en començar la temporada amb l’exposició de Brotat i Planasdurà, i estic convençut que repetirem acció d’aquí uns mesos amb la darrera exposició del cicle amb les obres de Tàpies i Moisés Villèlia.


Però la qualitat de les mostres presentades no han d’oblidar uns noms que de manera inexcusable havien de ser-hi presents , tant per la seva importància intel·lectual com per la seva importància artística, i que lamentablement han estat esborrats de la història com si n’haguessin estat tan sols elements secundaris o passavolants . Em refereixo naturalment a Lluís Terricabres “Terri” i Josep Mª Rovira Brull.





Ja en motiu de la presentació del cicle i principalment després de la inauguració varem demanar explicacions públiques d’aquest absurd oblit. Hem deixat passar tot aquesta primera part amb el desig d’unes explicacions , burocràtiques si es vol, d’excusa dirigint el fet a una decisió del comissariat etc... Excuses de mal pagador en una paraula però com sempre el vel que tapa Cultura , el departament menys transparent de la ciutat, - o hem de dir sense transparència -, ha donat la callada per resposta i per tant ens obliga a explicar una de les més lamentables històries del rerefons de la nostra cultura oficial.

Que Terri mereixia abastament una mostra individual és obvi. Ningú que conegui una mica el tema sap que tot va sorgir al seu redós i que sense la seva figura res hauria estat possible. Per què no s’ha fet?. Una bona pregunta amb difícil resposta.

Tot sembla indicar que la raó ha estat purament artística i per decisió del comissariat. Qui no conegui Mataró, i no tingui idea d’aquells moments , està clar que en el moment de jutjar a Terri es limitarà al seu llegat creatiu i cert que aquest és minse. Per tant la raó està servida , i això que organitzar l’exposició hauria estat fet en un tres i no res dons no s’ha d’oblidar que Cultura de Mataró realitza els seus transports artístics amb “ArtTerri” empresa que és justament del fill de l’artista.


Però, i amb Josep Mª Rovira Brull?.

Certament cal començar la història per el seu començament. Les relacions de Cultura i J.Mª Rovira Brull en vida , i amb la seva família a posteriori, sempre han estat dolentes. L’arribada de Carmina Benito a la regidoria de Cultura i l’aposta per Pilar Bonet com a responsable plàstica van crear un esvoranc impossible de superar degut a l’odi visceral d’ambdós persones vers l’artista.

La inauguració de Can Palauet amb l’antològica de Rovira Brull, boicotejada per part de Cultura ,”robant-li” bona part de l’espai per l’exposició de Pazos ha estat un dels fets més vergonyosos i vils que m’ha tocat viure en els quasi quaranta anys que porto en el món de l’art local. “Laia l’arquera” en va ser el segon capítol. Encarregada i defensada per Alcaldia va ser torpedinada en tot i per tot per part de Cultura que va “arrodonir” la malifeta amb la seva absència final. Una escopinada a la cara que l’artista mai va entendre i superar.





Ja mort l’artista les relacions amb la família no han millorat ni un pas. Mentre amb alcaldia ( Governació) les relacions son fluïdes i per ex. una reproducció oficial de “Laia l’arquera” és l’obsequi que reben els visitants il·lustres, amb Cultura segueix una guerra oberta amb el menys teniment absolut per part de la innombrable que mana en l’art mataroní.

Fa poc més de tres anys que l’organització oficial d’un homenatge a Rovira Brull en motiu del desè aniversari de la mort de l’artista i que havia de servir per presentar oficialment les reproduccions de la Laia, va acabar com el rosari de l’aurora. En un afany insultant fora de mides , Penedès i Cultura van programar el mateix a Can Xalant , territori que calia considerar enemic, vista l’animadversió evident i pública dels membres del col·lectiu envers l’autor. L’acte va assolir els nivells més grans de l’esperpent. ( Per qui en tingui ganes de recordar-lo,  aquí va l'enllaç amb el post referent a l’acte).





Igualment Rovira Brull havia de ser protagonista d’una exposició en el cicle de ca l’Arenas amb el tema de la guerra,  amb els “seus” milicians com a protagonistes. Es van acordar unes condicions que a l’hora de la veritat van ser incomplertes per part del Museu i per tant l’exposició no es va dur a terme.

Arriba el cicle actual i està clar per part de tots que Rovira Brull ha de tenir un paper capital. Ell i Alcoy son els artistes que arriben quasi de transcantó a la ciutat i acaben essent-ne eixos del seu desenvolupament plàstic i de l’evolució conceptual de l’art de la ciutat en general. Cal dons fer un esforç i intentar reconduir la situació ja que des del museu i Cultura tenen molt clar que la família , ferida per tanta humiliació i menysteniment no estarà pas receptiva a col·laborar.





 En aquest sentit es pacta una trobada al domicili familiar de Rovira Brull amb el màxim responsable del cicle. La trobada és distant des del primer moment. La coïssor d’una part i l’egolatria de l’altra fa difícil trencar el gel. Una trucada telefònica al domicili marca un impasse. En tornar, la gran sorpresa, el visitant rondava per la casa obtenint documentació gràfica  sense haver demanat cap mena de permís. En un minut al mateix se li tancava la porta als morros i era enviat escales avall. Després de les pertinents consultes policials i judicials s’adreçava a Cultura , el Museu i a l’irresponsable protagonista l’avís de que es produiria una denúncia per violació de domicili si apareixia de forma pública qualsevol de les informacions gràfiques obtingudes de manera tan il·legal com barroera. Igualment es demanaven les disculpes pertinents que per cert sols van arribar via Museu.


Aquesta és la raó i no pas cap altre de que en un cicle com l’actual els ciutadans mataronins ens veiem furtats al gaudi de l’obra de Rovira Brull que curiosament és l’autor de l’obra pública que ens identifica i s’ha convertit en el veritable símbol de la ciutat.

Però davant d’una barrabassada com aquesta, no ha passat res. El comissari ha seguit el seu paper i s’ha endut els seus bons milers d’euros. El regidor ni s’ha immutat i ha beneit el silenci. I el Museu ha fet el de sempre , callar i deixar passar el temps , que a fi de comptes això de l’art no interessa a ningú.

I mentre, ni podem gaudir de l’obra de Rovira Brull ni l’artista té el reconeixement històric que li pertoca per el seu impagable paper en la petita història de l’art del nostre poble.

Certament , un altre cas d’aquells que motiven l’apel·latiu de “jutjat de guàrdia”.