Però la qualitat de les mostres
presentades no han d’oblidar uns noms que de manera inexcusable havien de
ser-hi presents , tant per la seva importància intel·lectual com per la seva
importància artística, i que lamentablement han estat esborrats de la història
com si n’haguessin estat tan sols elements secundaris o passavolants . Em refereixo
naturalment a Lluís Terricabres “Terri” i Josep Mª Rovira Brull.
Ja en motiu de la presentació del
cicle i principalment després de la inauguració varem demanar explicacions públiques
d’aquest absurd oblit. Hem deixat passar tot aquesta primera part amb el desig
d’unes explicacions , burocràtiques si es vol, d’excusa dirigint el fet a una decisió
del comissariat etc... Excuses de mal pagador en una paraula però com sempre el
vel que tapa Cultura , el departament menys transparent de la ciutat, - o hem
de dir sense transparència -, ha donat la callada per resposta i per tant ens
obliga a explicar una de les més lamentables històries del rerefons de la
nostra cultura oficial.
Que Terri mereixia abastament una
mostra individual és obvi. Ningú que conegui una mica el tema sap que tot va
sorgir al seu redós i que sense la seva figura res hauria estat possible. Per
què no s’ha fet?. Una bona pregunta amb difícil resposta.
Tot sembla indicar que la raó ha
estat purament artística i per decisió del comissariat. Qui no conegui Mataró,
i no tingui idea d’aquells moments , està clar que en el moment de jutjar a Terri
es limitarà al seu llegat creatiu i cert que aquest és minse. Per tant la raó està
servida , i això que organitzar l’exposició hauria estat fet en un tres i no
res dons no s’ha d’oblidar que Cultura de Mataró realitza els seus transports
artístics amb “ArtTerri” empresa que és justament del fill de l’artista.
Però, i amb Josep Mª Rovira Brull?.
Certament cal començar la història
per el seu començament. Les relacions de Cultura i J.Mª Rovira Brull en vida ,
i amb la seva família a posteriori, sempre han estat dolentes. L’arribada de
Carmina Benito a la regidoria de Cultura i l’aposta per Pilar Bonet com a
responsable plàstica van crear un esvoranc impossible de superar degut a l’odi
visceral d’ambdós persones vers l’artista.
La inauguració de Can Palauet amb l’antològica
de Rovira Brull, boicotejada per part de Cultura ,”robant-li” bona part de l’espai
per l’exposició de Pazos ha estat un dels fets més vergonyosos i vils que m’ha
tocat viure en els quasi quaranta anys que porto en el món de l’art local. “Laia
l’arquera” en va ser el segon capítol. Encarregada i defensada per Alcaldia va
ser torpedinada en tot i per tot per part de Cultura que va “arrodonir” la malifeta
amb la seva absència final. Una escopinada a la cara que l’artista mai va
entendre i superar.
Ja mort l’artista les relacions amb
la família no han millorat ni un pas. Mentre amb alcaldia ( Governació) les
relacions son fluïdes i per ex. una reproducció oficial de “Laia l’arquera” és
l’obsequi que reben els visitants il·lustres, amb Cultura segueix una guerra
oberta amb el menys teniment absolut per part de la innombrable que mana en l’art
mataroní.
Fa poc més de tres anys que l’organització
oficial d’un homenatge a Rovira Brull en motiu del desè aniversari de la mort
de l’artista i que havia de servir per presentar oficialment les reproduccions de
la Laia, va acabar com el rosari de l’aurora. En un afany insultant fora de
mides , Penedès i Cultura van programar el mateix a Can Xalant , territori que
calia considerar enemic, vista l’animadversió evident i pública dels membres
del col·lectiu envers l’autor. L’acte va assolir els nivells més grans de l’esperpent.
( Per qui en tingui ganes de recordar-lo, aquí va l'enllaç amb el post referent
a l’acte).
Igualment Rovira Brull havia de ser protagonista d’una exposició en el cicle de ca l’Arenas amb el tema de la guerra, amb els “seus” milicians com a protagonistes. Es van acordar unes condicions que a l’hora de la veritat van ser incomplertes per part del Museu i per tant l’exposició no es va dur a terme.
Arriba el cicle actual i està clar
per part de tots que Rovira Brull ha de tenir un paper capital. Ell i Alcoy son
els artistes que arriben quasi de transcantó a la ciutat i acaben essent-ne
eixos del seu desenvolupament plàstic i de l’evolució conceptual de l’art de la
ciutat en general. Cal dons fer un esforç i intentar reconduir la situació ja
que des del museu i Cultura tenen molt clar que la família , ferida per tanta
humiliació i menysteniment no estarà pas receptiva a col·laborar.
Aquesta és la raó i no pas cap
altre de que en un cicle com l’actual els ciutadans mataronins ens veiem
furtats al gaudi de l’obra de Rovira Brull que curiosament és l’autor de l’obra
pública que ens identifica i s’ha convertit en el veritable símbol de la
ciutat.
Però davant d’una barrabassada com
aquesta, no ha passat res. El comissari ha seguit el seu paper i s’ha endut els
seus bons milers d’euros. El regidor ni s’ha immutat i ha beneit el silenci. I
el Museu ha fet el de sempre , callar i deixar passar el temps , que a fi de
comptes això de l’art no interessa a ningú.
I mentre, ni podem gaudir de l’obra
de Rovira Brull ni l’artista té el reconeixement històric que li pertoca per el
seu impagable paper en la petita història de l’art del nostre poble.
Certament , un altre cas d’aquells que motiven l’apel·latiu de “jutjat de guàrdia”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada