CA L’ARENAS. DE JUTJAT DE GUÀRDIA ( I )

Tots sabem el que significa l’expressió “de jutjat de guàrdia” esdevinguda habitual en la vida quotidiana més en el sentit de crit per una injustícia o una cosa molt mal feta , fregadissa amb la il·legalitat  i el seu desig de reparació , que no pas en el concepte judicial pròpiament dit , al que vista com funciona la justícia d’aquest país, tan poc proclius en som els ciutadans.

Ca l’Arenas és de per se un cas típic de “jutjat de guàrdia” amb el seu incompliment flagrant dels desitjos testamentaris de Jordi Arenas. Un incompliment municipal al que fan la viu viu els marmessors i l’Associació d’Amics de la casa que miren sempre cap a l’altre cantó. Però a aquest estat general s’afegeixen casos tan peculiars com el que avui ens ocupa.

Les dues imatges parelles que encapçalen aquest post son quasi una mena de “joc de les diferències”, però per més que ens hi fixem l’única diferència està en els escrits al marge. En un la signatura és d’ Alcoy i està dedicat a Joan Rectoret i en l’altre la signatura és de R.Brull fent constar al marge Paris 57.

Dues obres idèntiques , signades per dos autors diferents. La primera està exposada en l’exposició d’Eduard Alcoy a ca l’Arenas i l’altre està al davant meu , a l’estudi des del que escric aquest post i va ser regalada per Rovira Brull al meu pare per les dates que marca l’obra.

Així de qui és l’obra. D’ Alcoy?, de Rovira Brull? , o potser és dels dos i està feta a quatre mans?. Una pregunta que lamentablement ja no ens podran resoldre els protagonistes , tots quatre ja malauradament desapareguts.

Per a mi no hi ha dubtes i és una obra a quatre mans. L’amistat dels quatre protagonistes ( Alcoy , Rovira Brull, Joan Rectoret i el meu pare ) em fa creure com improbable cap apropiació indeguda per parts dels autors , per tant... Però a més si examinem l’obra podem veure que el fons es correspon totalment al fer d’Alcoy d’aquells temps mentre que els músics son d’una estilística més de Rovira Brull, tal i com demostrà a posteriori amb els diferents dibuixos musicals publicitaris que realitzà a Mataró. Sols el referent de “El trompeta” de l’Eduard Alcoy ( 1954) pot crear un petit dubte , però jo m’inclino més per aquest treball comú , amb un repartiment final de les còpies  i la conseqüent signatura particular d’un i altre autor.

El fet no deixaria de ser una curiosa casualitat si s’hagués descobert al mig de l’exposició, però el cert és que no és així. Havent descobert  un mateix el fet en l’antològica d’Alcoy de fa uns anys , el passat 28 de setembre vaig adreçar-me al Museu per oferir l’obra de Rovira Brull i així , en el marc de la mostra del primer pis , mostrar en paral·lel ambdues obres i demostrar l’ambient de companyonia artística del Mataró d’aquells temps.

Amb la callada per resposta ara puc observar que el gravat signat per Alcoy està present a la mostra i es reproduït en el catàleg el que significa un greu error historiogràfic i una més que evident manca de professionalitat per part dels organitzadors i el comissariat de la mostra.

I ara què?. És obvi que un  Museu que vulgui ser seriós hauria de retirar immediatament el gravat atribuït a Alcoy i exposat en la seva monogràfica davant l’evidència de dubtes raonables de que l’obra pot ser que no sigui tan sols d’Alcoy. I en el cas de mantenir-lo, que no seria del tot correcte per el tipus d’exposició que es tracta i per altres circumstàncies de les que en parlarem demà, s’hauria d’indicar en la cartela i en tota la documentació, que es tracta d’una obra probablement realitzada amb la co participació de Josep Mª Rovira Brull.

El milor?. Al meu entendre substituir el gravat d’Alcoy per una altre peça i el mes vinent, en el moment de canvi de l’exposició de la planta superior , presentar ambdues obres conjuntament, remarcant l’esperit conjunt i amical que significa a questa obra.

Però, quina postura prendrà el Museu i Ca l’Arenas?. Jo tinc clar que cap. Amagarà el cap sota l’ala, dirà que son bajanades i ganes de tocar els gloriosos i aquí pau i després glòria.

I si és així quedarà palès una vegada més allò que tots sabem que no és res més que la desídia i la manca de professionalitat més extrema de qui hauria de ser garant del fer i de les obres dels nostres artistes i en canvi n’ha esdevingut el seu més important enemic.

Ja veuen. Coses del Museu, coses de ca l’Arenas. Fets dignes en veritat, de jutjat de guàrdia.