CONTINUEM ....

Aquest bloc ha estat deturat durant més d’un més, un fet que no havia succeït mai en els seus més de nou anys d’existència. Si volguéssim dissimular diríem que ha estat en standby, però no ha estat el cas. El blog ha estat a l’UCI i quasi amb un encefalograma plà molt proper a la seva mort definitiva.

No puc ni vull negar que la visita a l’exposició inaugurada a Ca l’Arenas em va deixar KO del tot. Son uns anys que un ha viscut en primera persona, que els coneix potser com pocs degut a una ubiqüitat molt plena que m’ha permès tenir-ne un coneixement força exhaustiu. I és clar, el que allà s’explica poc té a veure amb la realitat. I el pitjor de tot, és tant alt el grau insultat envers el fet per els plàstics mataronins que un en va sortir amb un mal cos que encara dura.

Però passaven els dies i la postura dels artistes era tan indiferent,  rastrera, llepaculs, com si allò , que és el que passarà a la història, no anés amb ells, que per primera vegada , en el que això pertoca, vaig fer cas dels que més m’estimen i entengués que potser ja n’hi havia prou de fer de Pepito Grillo i que “con su pan se lo coman”.

Ha passat un mes i res ha canviat i per tant el blog anava a la mot per inanició, tot just fins aquest cap de setmana. La raó?. Gegantina i senzilla a l’hora.

En els darrers dies han coincidit les inauguracions de dos artistes importants: Ricard Jordà i Albert Alís. Dos artistes amb dues exposicions especials. Ricard Jordà a Aparelladors presenta una retrospectiva de caire antològic , cinquanta tres anys de carrera, substituint a l’exposició que li van negar ,quan ja estava compromesa, la Fundació Iluro i el Museu de Mataró. Albert Alís exposa a La Destil·leria després d’un grapat d’anys sense fer-ho a la seva ciutat i després de triomfar amb el cartell de Santes ( i com bavejaven Govern i els de Cultura). És a dir , dos grans exposicions de dos artistes dels grans i per tant d’obligada presència institucional.

Vostès van veure a algú del Govern, de Cultura?. No s’esforcin a recordar , en cap de les dues inauguracions , plenes a vessar per cert, ningú del poder, de l’oficialitat en una més que bufetada, una pixada a la cara de la que en son obligades disculpes públiques.

Si a això hi afegim la bufetada personal en veure que el catàleg de Tempus Fugit no està en l’indexat de les Biblioteques Públiques on sí hi son la resta de les publicacions que genera Cultura i la Bassat, m’ha revoltat del tot i he dit que potser cal tornar i fer-ho, no per defensar als artistes , que per el vist no s’ho mereixen, si no simplement per deixar constància d’una veritat , la del dia a dia artístic de la ciutat. Per fer avinent a la xarxa les exposicions i el fer dels artistes que son els que en realitat conformen allò que diem Art i que plau a molts més dels que a priori pensem.

Per ells , i ara lliurat ja de qualsevol lligam interior que pogués portar, reneix a partir d’ara mateix un nou Transport Públic.

Esperem que sigui a fi de bé.