PLUJA D’EXPOSICIONS

No fa falta ni parlar del mite de capgrossos que se’ns atribueix als mataronins. No fa falta ni discutir de les raons per les que s’actualitza constantment. Però si fos precís sols caldria per exemple veure el que passa en els propers dies en el que pertoca a inauguracions , amb pluja abundant de les mateixes i a més amb un interès a priori prou significatiu.

Per començar parlant del més alt nivell cal recordar que el proper dijous (demà per a la gran majoria de lectors d’aquest blog ) l’Ateneu Fundació Iluro (antic Ateneu Laietana ) acollirà a partir de les set de la tarda el lliurament de guardons  del Premi de Pintura Torres  García – Ciutat de Mataró que arriba a la seva cinquena edició de manera totalment consolidada com ho demostra el nombre de 238 participants dels que quaranta son els seleccionats definitius , que pertanyen al nostre país i a deu comunitats de l’estat espanyol el que demostra fefaentment el nivell de coneixement i d’ importància que ha assolit en l ’àmbit artístic.

Un premi important i una exposició igualment important que ningú s’hauria de perdre i més quan per el que sabem el nivell qualitatiu és superior a les anteriors edicions.

La importància de la Biennal hauria de ser tanta que ningú al seu redós gosés fer-li ombra, al menys en els dies propers i posteriors a la seva inauguració, en el convenciment que en la comparació sempre en sortiria perjudicada . I certament així serà, però aquesta reflexió , que jo considero si més no intel·ligent , veig que no és compartida per ningú a la ciutat ( ni per la mateixa Associació Sant Lluc que l’organitza) i heus aquí que després de tres setmanes de sequera inaugural , de cop i volta hom s’ha disparat a inaugurar en una disbauxa de capgrossos que no comparteixo sota cap concepte.

Demà per exemple a l’espai capgròs s’inaugura l’exposició de Marga Riera de títol “Les dones del cotó” inspirada en el llibre “El silenci dels telers” d’Assumpta Montellà. Una exposició en la que la sempre combativa Marga Riera fa homenatge a les dones que van treballar a les colònies tèxtils.

Una exposició que anirà acompanyada de diversos actes complementaris com per ex. la participació demà mateix del xef Gonzalo Martínez , artista de la cuina i les sensacions del menjar ; la presentació del llibre de Montellà el dia 20 de juny i un recital de poesia social a càrrec del Dimarts del Llimoner , a celebrar el dijous 27 de juny , coincidint en dia i hora ( capgrossos potser) amb la inauguració de la nova exposició de la Col·lecció Bassat a la Nau Gaudí.

Una exposició prou interessant a priori però que a bon segur quedarà ofegada per la Biennal el que serà una llàstima. Però això no sembla ni preocupar ni a la mateixa gent del sant Lluc que per el divendres es llencen a inaugurar una exposició tan important , - i que per tant mereixedora d’una individualització total- , com ho és la del tortosí Jaume Rocamora i la seva mostra “Simbiosi permanent” . Una exposició amb tres àmbits ben determinats com ho son un aserie de grofats en blanc de la sèrie “bustrofèdica anaglífica” , un seguit de llibres d’autor i finalment un seguit d’obres de no color.

Una exposició molt important d’un artista que omple el currículum dels seus darrers anys amb ciutats com New York, Londres , Lió, Cotlliure o el Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona. Una exposició doncs d’obligada visita i que mereixeria sens dubte un tracte global ben individualitzat.

Tampoc s’entén que Begemot inauguri el mateix dia i quasi a la mateixa hora. Després de tant silenci és de molt poc professionals inaugurar en la coincidència , fet que és difícil d’entendre si no és per evitar solapar-se amb la inauguració del mateix Joan Poch a la “AB” de Granollers, una coincidència demostrativa , per part de tots ,  d’una manca de professionalitat evident. No per córrer molt s’arriba abans.

Segons sembla, - i dic segons, ja que no he rebut notificació de cap tipus per part de la galeria i per tant he de parlar en hipòtesi -, en aquesta ocasió es presentarà la carpeta “M.” realitzada a partir dels treballs de Joan Poch al voltant d’Asterió i el mite del minotaure relligades amb poemes d’Emilía Illamola i textos de Joan Carles González Pujalte. Una presentació que vindrà arrodonida amb l’exposició de l’obra de Poch que ha servit de suport gràfic al conjunt.

Una mostra a priori prou interessant , tant per la part literària com per veure l’evolució creativa de Poch , tot esperant que la mateixa vagi per el camí de la reflexió i no per la desfermada disbauxa divergent que ens oferia en la seva darrera mostra a Argentona. Una mostra que també hauria de merèixer una atenció individualitzada i preeminent i que ara viatjarà en el furgó de cua de l’activitat expositiva de la setmana.

I si volem arrodonir la bogeria inaugural, ens trobarem que també el divendres i a la mateixa hora , retorna a l’activitat la galeria argentonina “Art i gent” amb la mostra “Gent” de Jordi Turbau.

Bogeria doncs en aquest cap de setmana . Exposicions a dojo i al mig la figura senyera de la Biennal. No hauria sigut millor pensar una mica i evitar coincidències i donar tracte individualitzat a tan interessants exposicions?

A bon segur , però tot ho sabem: Som uns capgrossos.