L'APARENT DENSITAT DE LA MATÈRIA. TERESA PERA

“Ver lo que ve, y pintar lo invisible del leve estallido”

Fernando Zobel.

Feia temps que no m’acostava al Museu Monjo. D’ençà el cessament de Paco Rodón han estat escasses les meves visites, en part per la poca activitat que ha dut a terme i en molt per la baixa qualitat de la mateixa. Ara feia quasi un any que no m’hi acostava ( expo Carme Rovira) però avui la visita era obligada ja que acollia l’exposició “L'aparent densitat de la matèria” amb el protagonisme de la jove artista vilassarenca Teresa Pera, i tenia ganes de veure en directe tot allò que pregonaven les imatges que coneixia d’ ella i el cert és que ha valgut la pena.

Sols entrar a la sala i divisar la gran peça frontal que domina de manera aclaparadora la mateixa , fa que qualsevol espectador entengui que el que allà  li serà mostrat podrà ser o no del seu grat , però que sigui com sigui notarà la presència d’allò sempre tan difícil de definir, i a vegades més encara de gaudir , que anomenem art.

Teresa Pera ens presenta una exposició en la que desgrana de manera harmònica i subjugant allò que en diríem el seu idioma plàstic. Un idioma que és en el fons i la forma  un idioma pictòric (fins i tot en el camp del gravat que tan acuradament domina i com evidencia també en aquesta exposició). Una pintura que li serveix per anar-nos mostrant el seu interior de manera suau, sense cap mena de cridòria llaminera , però aixecant la veu quan li és precís  i mantenint sempre una intensitat comunicativa de gran voltatge.

Per aconseguir aquest objectiu , Teresa Pera treballa amb una ampla paleta que es difumina mitjançant una pintura que malgrat la seva densitat visual esdevé plana degut al seu ritme de pinzellada suau, continu i sobreposat que fa que, mitjançant la seva capacitat tècnica adquireixi una densa sensació en aquest joc visual de l’aparent densitat de la matèria , que li ha servit de manera intel·ligent com a títol de la mostra.

Però està clar que el bon coneixement tècnic , tantes vegades menyspreat per certs autors , sols serveix per establir unes condicions idònies per expressar sensacions i emocions , però sols seran aquestes les que marcaran el nivell creatiu i aquí l’autora ha apostat, crec que molt encertadament, per traduir-les mitjançant l’abstracció.

Una abstracció de difícil encasellament, tal i com tant ens agrada als crítics. És així ja que en les seves obres es presenten petites dosi del munt de variabilitats abstractes . Presenta ritme i gestualitat en la recerca d’una bona càrrega expressiva , però alhora tendeix a una certa espiritualitat de caire oriental ben remarcada pel traç negre i l’ús de la tinta. Hi ha una bona càrrega de decorativisme , però no d’aquell empallegós per la dolçor i sí el que surt d’un sentiment estètic que cerca la bellesa , considerada com un element natural en la pintura. Hi ha , en resum , allò tan important en la pintura com és la tensió creativa , resolta en cada obra de la manera més escaient per a les intencions de la creadora. Tot en un sentit estilístic que gossaria definir com “abstracció subtil”.

Així ens trobem en l’exposició un seguit d’obres , perfectament esglaonades en els diferents queixals que ens porten a allò que deia Paul Klee quan afirmava que “tot l’art és un remot recordar: coses obscures , immemorials , fragments dels quals perduren amagats en l’ànima de l’artista”. Uns fragments que com un veritable puzzle mental, son recuperats per l’autora per mostrar-nos la seva realitat interior, molt en el camí de la frase de Fernando Zobel que encapçala aquest post.

Una exposició a més realitzada amb tot gust , muntada de manera impecable i de la que posats a destacar alguna obra individualitzant-la , ens quedaríem amb l’obra central, les dues que l’autora ha triat per reproduir i les obres col·locades al terra per gaudir-ne en una mirada zenital, que assoleixen un alt grau d’aquesta sensibilitat subtil de la que parlàvem. Això sense fer cap mena d’ escarafalls a la resta del presentat.

Però és evident que la mostra no és perfecte. És tan sols el brillant assoliment de la primera fita , però hi ha molt camí per endavant. En primer lloc cal començar a depurar. Malgrat que l’obra no arriba a enfarfegar-se en cap moment , si que a vegades caldria que la peça respirés més. 
A vegades una peça no n’és una si no quatre i és en aquesta individualització del pensament on a bon segur que Teresa Pera assolirà la maduresa que malgrat la seva joventut sembla cridar ja a la seva porta.

I com anècdota , però detall a considerar , no estaria de més que oblidés els , aquests sí, embafadors títols de les seves obres. L’abstracció genera la llibertat comunicativa i en aquest cas  l’artista l’acota amb les seves frases , condicionant el pensament de l’espectador que se sent mediatitzat volent fer traducció plàstica del que llegeix en el títol. Un defecte de fàcil solució.

Resumint direm doncs que Teresa Pera ens captiva amb la seva sentida abstracció , intensa i viscuda , plena de subtilitats conceptuals i formals,  que sedueix en l'aparença i captiva en la seva intensitat sensitiva. Plaent a la mirada i copsadora en les emocions internes, passejar per la mateixa és gaudir art en estat pur. 

Una magnífica exposició d'una jove artista amb un amplíssim camí per davant que caldrà seguir amb tota atenció. Una exposició d'ineludible visita

Felicitats.

“L’aparent densitat de la matèria”. Teresa Pera

Museu Monjo. Fins a finals de juliol de 2013

(Les imatges han estat extretes de la xarxa i poden no correspondre a obra exposada )