PACTE CULTURAL

Ara fa justament un mes, en el ple municipal corresponent al mes de febrer es va prendre la decisió de recolzar la proposta socialista per a la formació d’un pacte local de la cultura que havia de convertir a la mateixa com un element estratègic en la definició de futur de la ciutat. En el mateix s’explicitava , segons la proposta , que

El Ple acorda que el govern municipal constitueixi una comissió del Pacte per la Cultura amb els grups municipals i els convoqui durant aquest mes de febrer  per obrir aquest debat, amb la perspectiva d’elaborar una primera proposta de continguts, calendari i interlocutors socials.

Ha passat el mes de febrer i ja portem un terç del mes de març per endavant i l’ immobilisme al respecte del tema és total i com es diu popularment , el més calent està a l’aigüera. Ningú mou fitxa i el Pacte Cultural ha nascut ja com veritable paper mullat per desídia de tothom. És a dir ni més ni menys que el que era previsible malgrat el recolzament implícit del mateix que s’havia gestat des del propi camp de la cultura local.

D’entre les moltes definicions que hi ha de política a mi m’agrada molt aquella que diu que la política és l’art de decidir en l’afany de cercar el bé de la comunitat. Però per decidir a fi de bé s’ha de tenir les coses molt clares i el full de ruta a seguir més clar encara i el Govern municipal no disposa pas d’aquests elements. I l’oposició tampoc.

Ni uns ni altres no acaben de combregar del tot en que la cultura és un dels pilars fonamentals per al creixement de la comunitat i alguns arriben a considerar-la article de luxe en moments com els actuals. Per això no hi ha aposta clara per aquest pacte cultural que han matat abans de néixer , llençant-lo alegrement a la plaça pública sense estar disposats a lluitar amb ungles i dents per ell. Així , després d’aquest abandó, no sé si ni tan sols amb desfibril·lador serem capaços de remuntar un projecte que hauria de ser imprescindible per el futur vital d’una ciutat com la nostra.

I aquí és on ha d’aparèixer la política com art de decidir per marcar ritmes i línies clares de futur. Cert és que l’anomenament d‘Esther Merino com a directora de l’IMAC deixava ben a les clares el reforçament de Noè i la resta de tècnics com veritables amos de la cultura pública mataronina . Però calia esperar més d’un govern que saturat per altres problemes ha deixat a la cultura que faci la viu viu deixant els temes en lamentables standby , com per exemple el lamentable laissez passer, laissez faire en el cas de Can Xalant ( i que quedi clar que el lamentable justament no és la decisió de donar per acabada la concessió) o l’acceptació d’aquesta veritable andròmina de la casa de la Cultura Popular (?) .

Pacte Cultural?. I tant. Però evidentment no d’aquesta manera. Per això, ara que la gran majoria està d’acord en el dret a decidir, i si comencem per establir-lo a casa nostra  i  entre tots decidim quina és la cultura pública que volem que , en això crec que tots estem d’acord, està molt lluny de la que decideixen a Beneficència?.

Les il·lustracions son obres recents i inèdites de Josep Serra