PACTE CULTURAL

Ara fa justament un mes, en el ple municipal corresponent al mes de febrer es va prendre la decisió de recolzar la proposta socialista per a la formació d’un pacte local de la cultura que havia de convertir a la mateixa com un element estratègic en la definició de futur de la ciutat. En el mateix s’explicitava , segons la proposta , que

El Ple acorda que el govern municipal constitueixi una comissió del Pacte per la Cultura amb els grups municipals i els convoqui durant aquest mes de febrer  per obrir aquest debat, amb la perspectiva d’elaborar una primera proposta de continguts, calendari i interlocutors socials.

Ha passat el mes de febrer i ja portem un terç del mes de març per endavant i l’ immobilisme al respecte del tema és total i com es diu popularment , el més calent està a l’aigüera. Ningú mou fitxa i el Pacte Cultural ha nascut ja com veritable paper mullat per desídia de tothom. És a dir ni més ni menys que el que era previsible malgrat el recolzament implícit del mateix que s’havia gestat des del propi camp de la cultura local.

D’entre les moltes definicions que hi ha de política a mi m’agrada molt aquella que diu que la política és l’art de decidir en l’afany de cercar el bé de la comunitat. Però per decidir a fi de bé s’ha de tenir les coses molt clares i el full de ruta a seguir més clar encara i el Govern municipal no disposa pas d’aquests elements. I l’oposició tampoc.

Ni uns ni altres no acaben de combregar del tot en que la cultura és un dels pilars fonamentals per al creixement de la comunitat i alguns arriben a considerar-la article de luxe en moments com els actuals. Per això no hi ha aposta clara per aquest pacte cultural que han matat abans de néixer , llençant-lo alegrement a la plaça pública sense estar disposats a lluitar amb ungles i dents per ell. Així , després d’aquest abandó, no sé si ni tan sols amb desfibril·lador serem capaços de remuntar un projecte que hauria de ser imprescindible per el futur vital d’una ciutat com la nostra.

I aquí és on ha d’aparèixer la política com art de decidir per marcar ritmes i línies clares de futur. Cert és que l’anomenament d‘Esther Merino com a directora de l’IMAC deixava ben a les clares el reforçament de Noè i la resta de tècnics com veritables amos de la cultura pública mataronina . Però calia esperar més d’un govern que saturat per altres problemes ha deixat a la cultura que faci la viu viu deixant els temes en lamentables standby , com per exemple el lamentable laissez passer, laissez faire en el cas de Can Xalant ( i que quedi clar que el lamentable justament no és la decisió de donar per acabada la concessió) o l’acceptació d’aquesta veritable andròmina de la casa de la Cultura Popular (?) .

Pacte Cultural?. I tant. Però evidentment no d’aquesta manera. Per això, ara que la gran majoria està d’acord en el dret a decidir, i si comencem per establir-lo a casa nostra  i  entre tots decidim quina és la cultura pública que volem que , en això crec que tots estem d’acord, està molt lluny de la que decideixen a Beneficència?.

Les il·lustracions son obres recents i inèdites de Josep Serra

PACTE CULTURAL

El passat dijous el Ple Municipal va aprovar la proposta presentada per el grup socialista per a conformar un pacte local per a la cultura. Una resolució que com era d’esperar no va generar gran debat ja que les ambigües generalitzacions de la proposta eren obligatòriament assumibles per a tothom. És a dir, més o menys com les signatures a favor de Can Xalant. Qui no signa per que no tanquin un centre de creació artística?. Jo també hauria firmat en la generalització, però és clar del que es parlava era de canviar el model i aquí si que hi ha més intríngulis.

Aprovar propostes com :

1.    El Ple de l’Ajuntament, a partir d’un acord polític, el Pacte per la Cultura, acorda treballar de manera global i estratègica les polítiques culturals per definir un nou model cultural per la ciutat.

2.    Obrir el Pacte per la Cultura als agents culturals de la ciutat i fer-los protagonistes. Ha de ser un Pacte entre institució i societat civil.

3.   El Ple acorda que el govern municipal constitueixi una comissió del Pacte per la Cultura amb els grups municipals i els convoqui durant aquest mes de febrer  per obrir aquest debat, amb la perspectiva d’elaborar una primera proposta de continguts, calendari i interlocutors socials.

és obligatori per a qualsevol grup polític , el quid de la qüestió està en com anirà a quest projecte.

No puc ni vull negar que no soc gens teòric en el camp polític. Que desconfio sistemàticament dels manifestos , carregats de raons i bones intencions , però que no van acompanyats d’un full de ruta concís, detallat i concret. Que en aquests casos desconfio , i molt, de l’eteri i sols crec en la realitat , que a l’hora de la veritat acostuma a ser del més negre.

Confio del tot amb la bona voluntat dels representants dels partits polítics i en la del regidor Quim Fernández a qui reconec , malgrat les diferències , una capacitat de treball, esforç i ganes de pacte , que superen en molt a les dels seus antecessors, però em pregunto de cor si existeix in mente una línia base a discutir, i el que és pitjor, si de veritat es creu a la casa gran ( govern i oposició ) que la cultura és un pilar fonamental de la societat , o es pensa que en les circumstàncies actuals és un element accessori al que , avui per avui, sols li toquen engrunes i escorrialles.

I és que es tanta la indefinició del la proposta que tot queda a l’albor de la voluntat dels convocants. Com es preguntaven les xarxes socials el mateix dia del ple, qui son els agents culturals? , o com es parla d’una primera proposta de continguts , quan si de cas la proposta hauria de sorgir d’aquests agents si diem que aquests han de ser els protagonistes?. Estic per això dubitatiu, dons em costa molt veure els efectes d’aquest pacte ja que temo, i molt, que a l’hora de la veritat tot pot quedar en paper mullat.

Sols s’aconseguiran uns resultats positius si l’obertura de mires és màxima ; si existeix una absoluta llibertat en les propostes; si el nombre de consultats és el més ampli possible i en la més gran de les diversitats polítiques i conceptuals sense que existeixi cap dels “vetos” habituals a la nostra ciutat. I fonamentalment si el Govern i la resta de partits polítics es comprometen a fer seves les propostes que sorgeixin d’aquest pacte cultural.

Però essencialment sols s’aconseguiran resultats si de veritat hi ha una convicció absoluta de que cal apostar per la cultura i fer-ho de manera potent. I això significa moltes coses i entre elles, diners.

El pressupost de Cultura de Mataró és ínfim. absolutament ridícul. I assoleix el nivell del patetisme quan ens quedem amb la xifra real de despesa per activitats , després de restar-hi les despeses corrents. Una xifra que queda encara més esmorteïda després de treure les partides dedicades a Festes Populars , en especial a Les Santes, que essent òbviament cultura popular haurien de beure d’altres fonts pressupostaries que no pas d’aquesta general per el d’enganyós que te en la xifra real del diner dedicat a Cultura.

Avui he llegit a La Vanguardia digital un magnífic reportatge que us aconsello del tot  i al que us remeto, amb el títol “El teixitcultural s’està desmembrant”. No hi ha ni un pensament malbaratat en tot l’article , però jo em quedo com a pensament central la reflexió de Pepe Serra quan diu que no hem d’oblidar mai que els elements de primera necessitat son: Educació, Sanitat i Cultura. I els tres al mateix nivell. Ho entén així el nostre Ajuntament ( govern i oposició)?.  Ho entén així la ciutadania , o segueix pensant com fins ara que unes bones Santes tapen tot l’expedient cultural de la ciutat?.

Si tots ho entenem així , endavant les atxes. Hi posarem tot el que calgui per obtenir uns resultats valorables que puguin convertir-se en una realitat més positiva encara. Però si no és així i tot ha de quedar en foc d’encenalls, en una proposta de llibre blanc que com ha succeït en els darrers vint anys , no s’ha de dur a terme ,  millor no cremar forces que moltes ens en calen per a poder sobreviure.

Però com que jo soc un il·lús esperançat , - aguantar trenta vuit temporades artístiques a Mataró i seguir en la lluita sols ho poden fer els bojos o els il·lusos -, ja estic esperant ansiós les primers propostes i les primers convocatòries.

M’agrada pensar que aquesta vegada sí, que Mataró vol estar al nivell cultural que per la seva importància , història , activitat i nivell de creadors , precisa i mereix.

O sigui que , anem per el Pacte.

(L'obra que encapçala el post és d'Eduard Alcoy)