CONXA IBAÑEZ. L’ESSÈNCIA DEL PAISSATGE

L’art és un estat d’ànim. Ho és quan el creador traspassa les seves emocions i les fa visibles plàsticament i ho és quan l’espectador les rep en enfrontar-se visualment a elles. Però aquest estat d’ànim no respon solament a l’instant fugisser del gest creatiu o de la mirada expectant , és conseqüència de tot un passat que marca un pòsit emocional i en ell circumscriu els nous imputs creatius, visual i essencialment emocionals.

Aquesta reflexió , que encara que sembli rebuscada és ben simple, em va venir a ment en tornar de visitar aquesta mostra de caire semi-antològic que el museu de Llavaneres presenta Concha Ibáñez,  la gran i veterana artista de Canet, un veritable exemple d’artista tant en el que pertoca a l’element creatiu com al seu tarannà personal i professional que ha mantingut en la seva llarga i fructífera carrera.

El meu primer contacte amb Concha Ibánez va ser fa quasi quaranta anys quan a molts ens va sorprendre i enamorar en aquella memorable exposició que realitzà en la feia poc inaugurada Galeria Tertre. De la mà de Nico del Rio , la seva exposició va ser una veritable explosió que provocà un terratrèmol important en un del conceptes més bàsics i alhora tradicionals de l’art com ho és el paisatge. Cal recordar que per un llavors el paisatgisme d’Olot seguia dominat en el país i el més agosarat eren les immensitats del banyolí Roura que havien esdevingut tota una revolució.

Front d’aquests concepte Concha Ibañez s’enfrontava amb una pintura fresca, àgil i cromàtica que defugia la realitat , la figuració estricte, per que eliminant en ella l’exactitud formal i decantant-se per l’interior, per l’ànima del paisatge , anar construint unes mirades que en aparença semblaven simples ( algú l’havia fins i tot qualificat com pseudo-naïf) per endinsar-se en un paisatge emocional en la seva abstracció en la que el domini de l’essencial i el rebuig per l’accessori convertien les seves obres en veritables exercicis de síntesis però als que en cap moment mancava noi el més petit borrall d’ànima sensible i creativa.

Ara , quasi quaranta anys més tard , Concha Ibáñez segueix fidel al seu prontuari artístic. I ho fa no en un signe d’immobilisme , que no existeix, i sí en el convenciment d’una idea lleugerament retocada segons moments i circumstàncies , per adequar la plàstica a la realitat interior de la seva mirada.

Ara a Can Caralt ens ofereix un resum d’aire antològic. Pintures diverses que ens apropen a les diferents zones del territori que tant bé ha sabut copsar en la seva essència. Colors , línies i elements que composen la plàstica simfonia d’aquesta visió quotidiana d’uns espais personals i propis. Un conjunt que a més bé guarnit per un bon grapat de gravats en els que demostra de nou la seva saviesa plàstica , tècnica i conceptual.

Una mostra doncs d’aquelles que es veuen amb joia i és gaudeien amb la sensibilitat de l’ànima, aquella que tant bé sap despertar Concha Ibáñez amb la saviesa personal que sols els grans artistes aconsegueixen.

Absolutament aconsellable la seva visita.

CONCHA IBAÑEZ / CARME RIERA. AUSTERITAT VS EXHUBERÀNCIA

En aquest desnortat Ateneu Caixa Laietana, sense direcció artística , criteri, línia a seguir o full de ruta ( que trist per un espai tan magnífic , important i que ha desenvolupat un paper cabdal en la cultura artística de la ciutat) , al costat de la malaurada i ja comentada mostra de Noemí Carrau podem trobar-nos amb la mirada de dues veteranes artistes que comparteixen comarca (Maresme) i relació amb el mar. D’aquí aquesta mostra complementaria: “Entre terra i mar” amb el protagonisme de la canetenca Concha Ibáñez i “Entre mar i terra” amb el fer de la cabrerenca Carme Riera.

Vàrem conèixer a Concha Ibáñez a finals dels 70 en una de les primeres temporades de Tertre. Ara , més de trenta anys més tard , la seva obra no sols manté una fidelitat fèrria en el seu fer , ans manté alhora la potència d’aquest paisatge sense anècdota que tant va sorprendre en aquells temps.

Cal recordar que per un llavors el paisatge imperant era el de l’escolàstica olotina , i noms com els de Lluís Roura ja eren una gran revolució. Per això la síntesi, el paisatge estructural de Concha Ibánez, el seu reduccionisme volumètric encastat en uns cromatismes nets i purs , que no primaris , va capgirar conceptes com encara ho fa ara.

Concha Ibañez estructura el seu fer en el que podríem dir minimalisme sensitiu. Els seus paisatges son uns paisatges viscuts , digerits i expulsats en forma d’essència pura. Silenciosos en l’absència de vida aparent , ens ofereixen una latència interior de gran intensitat que els trasmuda donant-los força i consistència, en una mena de poema silenciós que absorbeix en cada pinzellada les dues ànimes que sempre comporta una obra d’aquest tipus : la del creador i la de l’espai ( en aquest cas paisatge ) representat.

Ens trobem amb una Concha eterna, en plena forma com ho demostra amb el seguit de magnífics dibuixos de data recent , que de nou ens fa lliçó magistral de saviesa enfrontant-se al paisatge de sempre i seduint -lo com ho ha fet en el decurs de tota la seva carrera.

Però si Concha Ibañez és austeritat , Carme Riera és en canvi exuberància en estat pur , presentant uns treballs de tota mena , de la pintura a l’escultura  passant per el col·lage , que semblen eternament inacabats davant el munt d’elements que hi aboca  per a tal de sentir-los absolutament coherents amb ella mateixa.

A Carme Riera també la vàrem conèixer a la galeria Tertre , on exposà a 1982 , però a diferència de Concha Ibáñez , el seu caminar ha estat una constant recerca interior i en conseqüència plàstica, en la que han intervingut formes, materials, tècniques i maneres , confegint un tot confús que fa que en ocasions ( com succeeix en aquesta exposició ) , la disparitat sigui de tal magnitud que sembli ens trobem davant obres d’artistes diversos.

Per això fent repassada tranquil·la a l’exposat no hi ha dubte que ens quedarem amb les seves obres més depurades que alhora , i no és contradicció, son les més senzilles que no simples. Ho fem així ja que el permanent sentit d’inacabat de moltes de les peces , les enfarfega de tal manera , que queden confuses , sense ritme, enfosquint sentits i conceptes i quedant finalment perdudes en un magma de sensacions que no poden ser assolides de cap manera per l’espectador.

Però aquesta és l’essència de la creadora i en ella la hem d’acceptar o rebutjar segons els nostre bon entendre.

Austeritat vs exuberància. Terra vs mar. Simplicitat vs complexitat. Cares contraries per un únic combat de sensibilitats que mantenen dos grans i veteranes artistes: Concha Ibáñez i Carme Riera. 

Ara la tria es per a vostès. Jo no me n’amago. Per a mi Concha Ibáñez ha estat i és , una de les grans. I sempre és un gran plaer trobar-se amb les seves obres.

ATENEU CAIXA LAIETANA

“Entre mar i aigua”. Carme Riera

“Entre terra i mar”. Concha Ibáñez

Del 26 de febrer al 7 d’abril de 2013