CONXA IBAÑEZ. L’ESSÈNCIA DEL PAISSATGE

L’art és un estat d’ànim. Ho és quan el creador traspassa les seves emocions i les fa visibles plàsticament i ho és quan l’espectador les rep en enfrontar-se visualment a elles. Però aquest estat d’ànim no respon solament a l’instant fugisser del gest creatiu o de la mirada expectant , és conseqüència de tot un passat que marca un pòsit emocional i en ell circumscriu els nous imputs creatius, visual i essencialment emocionals.

Aquesta reflexió , que encara que sembli rebuscada és ben simple, em va venir a ment en tornar de visitar aquesta mostra de caire semi-antològic que el museu de Llavaneres presenta Concha Ibáñez,  la gran i veterana artista de Canet, un veritable exemple d’artista tant en el que pertoca a l’element creatiu com al seu tarannà personal i professional que ha mantingut en la seva llarga i fructífera carrera.

El meu primer contacte amb Concha Ibánez va ser fa quasi quaranta anys quan a molts ens va sorprendre i enamorar en aquella memorable exposició que realitzà en la feia poc inaugurada Galeria Tertre. De la mà de Nico del Rio , la seva exposició va ser una veritable explosió que provocà un terratrèmol important en un del conceptes més bàsics i alhora tradicionals de l’art com ho és el paisatge. Cal recordar que per un llavors el paisatgisme d’Olot seguia dominat en el país i el més agosarat eren les immensitats del banyolí Roura que havien esdevingut tota una revolució.

Front d’aquests concepte Concha Ibañez s’enfrontava amb una pintura fresca, àgil i cromàtica que defugia la realitat , la figuració estricte, per que eliminant en ella l’exactitud formal i decantant-se per l’interior, per l’ànima del paisatge , anar construint unes mirades que en aparença semblaven simples ( algú l’havia fins i tot qualificat com pseudo-naïf) per endinsar-se en un paisatge emocional en la seva abstracció en la que el domini de l’essencial i el rebuig per l’accessori convertien les seves obres en veritables exercicis de síntesis però als que en cap moment mancava noi el més petit borrall d’ànima sensible i creativa.

Ara , quasi quaranta anys més tard , Concha Ibáñez segueix fidel al seu prontuari artístic. I ho fa no en un signe d’immobilisme , que no existeix, i sí en el convenciment d’una idea lleugerament retocada segons moments i circumstàncies , per adequar la plàstica a la realitat interior de la seva mirada.

Ara a Can Caralt ens ofereix un resum d’aire antològic. Pintures diverses que ens apropen a les diferents zones del territori que tant bé ha sabut copsar en la seva essència. Colors , línies i elements que composen la plàstica simfonia d’aquesta visió quotidiana d’uns espais personals i propis. Un conjunt que a més bé guarnit per un bon grapat de gravats en els que demostra de nou la seva saviesa plàstica , tècnica i conceptual.

Una mostra doncs d’aquelles que es veuen amb joia i és gaudeien amb la sensibilitat de l’ànima, aquella que tant bé sap despertar Concha Ibáñez amb la saviesa personal que sols els grans artistes aconsegueixen.

Absolutament aconsellable la seva visita.