JOSEP Mª GOMIS. L’ ORTODÒXIA EN EL DIBUIX

Com molt bé reflexionava capgròs en la prèvia de l’exposició que Josep Mª Gomis presenta en el seu espai, si fem la pregunta de quina és l’especialitat artística en la que es mou l’artista la resposta serà , quasi de forma unànime , l’escultura. Curiosament però en les dues ocasions en que Gomis s’ha acostat per exposar a l’espai del carrer Sant Cugat ho ha fet amb el dibuix com a protagonista. Un dibuix que si en la primera ocasió servia per retre especial, personal i peculiar homenatge a les "Menines", ara esdevé homenatge al propi dibuix expressant-lo en la més absoluta de les ortodòxies.

Tal i com vaig dir en el moment de la presentació, mentre que els pintors es troben amb evidents dificultats en enfrontar-se al volum, la bidimensionalitat és en canvi del tot natural en l’escultor. Ho és ja que mentre que una pintura es pot fer absolutament a pel , una composició volumètrica precisa quasi de manera natural una prèvia dibuixada , encara que només sigui per evitar els més elementals errors de proporció i equilibri. D’aquí que no sigui gens estrany que tinguem ocasió de veure mostres de dibuix o pintura d’escultors reconeguts, com per ex succeeix a casa nostra amb noms com els de Cusachs, Perecoll o Vilamanyà.

El diferencial però del cas que ens ocupa és que pel general el dibuix de l’escultor és un dibuix essencialment volumètric. Un dibuix que incideix més en la composició espaial que no pas en l’exactitud i el rigor d’allò que en argot de poble ras en dirien “un dibuix ben fet”.

Però en Josep Mª Gomis, artista saberut i home de curiosa i potent ironia , ha volgut en aquesta ocasió donar la volta al mitjó i sorprendre’ns a tots presentant una perfecta i escaient demostració de la seva saviesa en la matèria oferint ventall perfecte de l’ortodòxia tècnica acostant-se amb elegància, capacitat, criteri i subtilitat al món del dibuix centrat en essència en la figura que és com tots sabem la mare dels ous d’aquest tema.

Des dels apunts ràpids i frescos fins a les obres volgudament més treballades l’autor va desgranant un fer estructurat essencialment en l’ortodòxia el que li permet donar aquell toc personal i particular a la seva mirada , fugint de l’academicisme més estricte amb el d’encotillat que el mateix significa.

Una obra clàssica en formes i maneres , però que vol defugir i ho aconsegueix , el sentit carrincló que tantes vegades aquest sentiment provoca, mercès a la bona aposta per la lleugeresa sense abandonar els sempre personals tocs irònics que tant permanents estan en la seva obra.

Una exposició la de Josep Mª Gomis que demostra de manera fefaent que és pot ser clàssic sense ser avorrit i que les velles estructures segueixen essent útils sempre i quan en fem l’acurada adequació en formes, maneres i conceptes. Cosa que Josep mªGomis ha aconseguit amb escreix en aquesta nova mirada a la seva particular habilitat quan defuig de la seva veritable passió artística que és , per damunt de tot i tots , l’escultura.

(les imatges han estat extretes de la xarxa)