ACADÈMIA

Era març de  2011 quan Diaz Alamà exposava a la sala del Col·legi d’Aparelladors recentment aterrat de la seva estada acadèmica a Florència. La seva exposició s’estructurava en un recull de treballs realitzats a l’acadèmia,  que en res em van interessar, i un seguit d’obres que encapçalades per un esplendorós autoretrat amb un impermeable groc que em va produir el convenciment de que estàvem davant d’un creador que podia marcar nivell. Poc després ens sorprenia amb una impressionant obra a la Torres Garcia que establia encara més la petja d’un autor que calia seguir de totes.

Ara, quatre anys més tard, i havent vist altres treball seus, arriba a exposar amb els seus alumnes a “La destil·leria” en una mostra evidentment interessant i que cal visitar i examinar a fons però que genera importants dubtes a aquells que el coneixem i el que és més important, dubtes al respecte de que si l’estricte treball que es du a terme a l’acadèmia que Diaz Alamà ha estructurat a Barcelona amb el recolzament del MEAM, és una correcta manera d’assolir el sentit creatiu i artístic. Cal dons per a un correcte anàlisi crític, separar el presentat per l’autor i per els seus alumnes/deixebles.

En el que a ell pertoca sembla que ens trobem davant un fre que quasi s’hauria de dir existencial, que limita enormement el seu fer. 

Que Díaz Alamà és un pintor fora de mides crec que hom ho té assumit. Però ser pintor implica única i exclusivament ofici, ser artista en canvi, implica un pas més i obliga a la comunicació amb l’espectador. Aquesta diferència que no és petita ans el contrari, no sembla voler ser assumida per el protagonista que s’excedeix en la recerca de l’excel·lència formal però en canvi no es mou ni un borrall en la creació de l’ambient propici per que l’espectador vagi més enllà d’una bocabadada postura davant de la perfecció que amb autoritat presenta, però que aquesta no generi cap emoció ni comunicació que és a fi de comptes del que es tracta en art.

Així ens trobem amb l’exacta repetició conceptual de la figura en vermell de la Torres García, ara reconduïda posturalment (veure imatge del flyer) però no en essència; i amb un retrat formalment impecable , molt en el concepte sorollesc de fons i àmbit , però que s’escrostona del tot per el fet del distanciament als dos elements que podrien comportar relació amb l’ànima del retratat, com ho son el bastó senyorial i la bossa del Mac Donalds. Elements que esdevenen tangencials quan en realitat son veritables signes d’identitat.

En el que pertoca als alumnes el millor està en tot allò que intenta aportar frescor i vol defugir de la rigidesa acadèmica. Saber fer molt bé les coses no tan sols és important , és essencial. Però limitar la creació a la perfecció formal i acadèmica no és un error, és una absoluta estupidesa. La tècnica sempre ha de ser mitjà i mai ha de ser finalitat , com sembla que sigui la pretensió en aquest cas.

Una mostra doncs que es magnífica en l’aparença. La perfecció domina i tot sembla establir-se en l’exactitud del cànon. Però en la segona passejada a la recerca d’un quelcom més, queda ben clar que la fredor, la manca de desig comunicatiu , l’estretor de conceptes és el que domina capant inclòs aquelles mirades que cerquen un més enllà.

Una exposició que evidentment cal visitar. Una mostra en la que cal deturar-se davant el perfeccionisme quan no la perfecció d’alguns treballs. Però una exposició que serveix per fer avinent que la clau està en l’art i no en l’ofici, i penso sincerament que Diaz Alamà ha de refer la seva presó tècnica per recuperar la comunicació creativa i amb ella dotar de nous aires a uns alumnes que tenen massa bones mans per sentir-se capats com succeeix en aquesta exposició.

Una magnífica exposició per aquells que estimen la perfecció per damunt de tots i que decebrà en part aquells que pensen que l’art és anar més enllà i que Díaz Alamà és el suficientment bon artista com per proposar-ho i aconseguir-ho.