divendres, d’octubre 05, 2007

Tres dies de silenci. Les obligacions personals i/o familiars sumades a tres plaers ( dimarts, el Barça ; dimecres en Manuel Cusachs , acadèmic; i el dijous Serrat i Sabina) han portat la tranquil·litat a aquest blog. Enmig un error tècnic , un esborrany penjat unes poques hores, - però descobert per els fidels -, han de servir per donar pas a aquest poti-poti que parli d’algunes de les moltes coses han quedat al pap en aquests dies

ACADÈMIC


Dimecres tarda. El contestador de casa m’ofereix el missatge d’en Manuel Cusachs. Em comunica el lliurament del diploma i de l’insignia de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi que li seran lliurats aquella mateixa tarda. Em diu, fet que m’emociona, que li agradaria molt la meva presència. Acaba el missatge tot dient que encara que suposa que ja he estat convidat per l’Ajuntament , ell ho volia fer personalment.

Tot magnífic , però el bon amic Manuel anava errat en una cosa , l’Ajuntament de Mataró no havia tingut a be convidar-me a l’acte . És tan trist que ni vull entrar en detalls ni en consideracions, però penso que compartir amb en Manuel tants anys de lluita per l’art de la ciutat mereixia més que l’actitud d’Alcaldia, que era qui feia la convidada, que obligadament he de qualificar com mesquina. Faig mans i mànigues i assisteixo a l’acte que esdevé emocionant per aquells a qui l’art mataroní ens motiva particularment, i per aquells que pensem que Manuel Cusachs s’ho mereixia.

Manuel Cusachs és un estrany cas de superació i fidelitat. Ja no cal ni parlar de la superació dels seus inconvenients físics, de la lluita per ser fidel a un sentiment i a un ofici, del seu seguir en un caminar traçat en el seu cap i en el seu cor i que aconsegueix sense haver de renunciar a aquells criteris per ell fonamentals.
Cusachs és la demostració de l’artista que va més enllà de la seva realitat plàstica. Que el seu és la plasmació plàstica d’una reflexió personal fruit d’una conversa filosòfica amb si mateix i amb els seus mestres: literats, polítics, humanistes ....
El seu sentiment de país , amb el que discrepo molt , el seu sentiment d’element pont entre cervell i cap, que comparteixo en quasi tot, aquesta capacitat d’intentar anar sempre més enllà malgrat les dificultats. Aquest ser artista sense deixar de ser home que amb els peus ben plantats a la terra , és una lliçó prou important com per aquest reconeixent merescut d’acadèmic, del que en va fer excel·lent primer ús amb un discurs d'acceptació en el que el retrat en va ser magnífic protagonista.

Un reconeixement que sols mereix la gran felicitació que anirà ben aviat completada amb la felicitació artística per les exposicions que s’acosten i de les que ja somien en gaudir.

A tot un però. Una vegada més s’ha vist que ela Sala de Plens és absolutament inadequada per aquests actes i que cal trobar una solució ja. Sols trenta sis cadires , l’escassa capacitat física, el gran nombre de gent que es va quedar a fora. Cal urgentment una nova ubicació i un , com ja ha fet altres vegades, es decanta per la Nau Gaudí.
Igualment cal remarcar la poca representació de regidors assistents a l’acte. Un va trobar a faltar especialment al regidor de Cultura. Potser hi era , i no el vaig poder observar entre el munt de gent assistent, però penso que el seu paper hauria d’haver estat important com a representant de la cultura a la ciutat, i si va assistir a l’acte ( bo seria aclarir-ho) ni tan sols va ser visible per la majoria.

fotografia:capgros.com

PROPOSTA MATARÓ. FONS D’ART. MORT I ENTERRAT

En el començament d’aquesta setmana va ser presentada la nova temporada de Ca l'Arenas , que segons sembla s’inaugura demà. En aquesta ocasió el no rebre informació es obligat ja que vaig demanar l’eliminació de les meves dades en tots els arxius del PMC. La causa va estar en l’ús indegut de les mateixes vulnerant la meva intimitat.Hom sap que no tinc secrets i que les meves dades personals en el que pertoca a direcció, mail, tfn.. que estan en mans de molta gent. Per això és més lamentable que una entitat municipal tingui accés a correus aliens als propis i en faci ús.
Ara no tindré informació del PMC per obligació legal, i no pel seu afany de menyspreu personal.

Presentació de la programació de Ca l’Arenas, temps hi haurà de parlar dels seus projectes, ara sols vull parlar de la fredor de les dates.
En les diverses reunions mantingudes el passat mes de març amb la regiduria de Cultura , representada per el regidor Jaume Graupera i el director del PMC Rafa Milan, per a tal de dur a terme el projecte “Proposta Mataró. Fons d’Art” es va arribar a un acord en referència a les dates de l’exposició inaugural.
Per part de Cultura la proposta anava en que la mostra hauria d’haver-se inaugurat el passat setembre , servint per inaugurar la temporada artística. Els promotors dl fons no hi vàrem estar d’acord per dues raons : La primera per una impossibilitat física , especialment referida al tema catàleg que hauria d’haver estat a impremta a finals de juny . L’altra, que consideràvem que de cap de les manera havia de coincidir amb la Sant Lluc.

Entenent Cultura aquest pensament es va trobar com a data adient i definitiva aquella que ocupava del 15 d’abril al 15 de juny , essent la mostra del Fons la prèvia de la mostra antològica de Cusachs. Precisament les dates d’aquesta eren les que marcarien de manera exacta i definitiva les de l’exposició inaugural del Fons.
Per això Cultura reservava aquestes dades per exposició del Fons tant a Ca l’Arenas ( nucli essencial) com a Can Palauet , amb la possibilitat de si existia manca d’espai ( el més probable) també es feia reserva condicional del Museu.S’ha fet pública la programació de Ca l’Arenas i no existeix aquesta reserva d’espai per l’exposició inaugural.

És per això que es confirma l’incompliment absolut per part de l’Ajuntament de Mataró, de l’acord dut a terme per tal de dotar a la ciutat d’un fons d’Art d’artistes locals amb obres significatives dels mateixos, i que el mateix ha estat mort i enterrat per part de l’oficialitat.
Es per tant que tots els artistes queden absolutament deslliurats del seu compromís com a participants , i un mateix com a promotor del Fons d’Art que de manera clara , diàfana, contundent i oficial ha deixat d’existir.

És per això que demano a qui correspongui, s’abstingui de fer declaracions públiques i populistes al voltant del mateix. Proposta Mataró ha mort. O millor dit, l’ha matat l’Ajuntament. Que tothom ho tingui molt clar.

SERRAT i SABINA

Sort que ahir vaig poder gaudir d’un d’aquells moments màgics de comunicació.

Amb un Sant Jordi de gom a gom, amb un Montilla seriós i burocràtic, presidint com si no anés amb ell la cosa, vaig participar de tres hores , - si , han llegit bé , tres hores -, d’un bombardeig d’emocions , d’un tremolar a flor de pell, d’un sentir-se partícip d’una societat diferent a la que pinten els que manen.
D’anar d’un costat a l’altra en tot aquest estrany mon de les sensacions i emocions que van tenir a n’en Joaquin i a n’en Joan Manuel com agitadors conscientment inconscients d’una manera d’entendre la vida i el viure , molt llunyana a l’estereotip marcat per aquells que no volen que mirem més enllà de la curta mirada de vol ras.
Que si no, ja ho sabem , esborrar-nos de la llista dels escollits costa tan sols apretar un “supr”.

A bon segur que en parlaré en els propers dies, però va ser un concert tant intens que costa més d’assimilar que un llarg dia de treball i una curta nit de descans.

CARLOS LLAMAS

Just quan anava cap el Sant Jordi, al bell mig del col·lapse en que es trobava Barcelona , a la SER , la meva ràdio, feien referència a la mort de Carlos Llamas, una mort que vaig sentir com a molt propera, per les moltes hores que com oient havia compartit amb ell i el seu mestratge.
Dir que un havia agafat a Carlos Llamas com a referència sona a molt pedant. Avui quan rellegia les opinions personals dels seus companys , he vist que teníem alguns trets de caràcter ben comuns. Tan comuns com allunyades estaven les nostres capacitats.
Entre els molts escrits que avui llegia em quedo amb unes paraules de Luis Fernández, actual cap de RTVE, tot recordant els versos de Machado: “ de toda la memória , solo vale / el don preclaro de evocar los sueños”.
I un , pobre de mi, he pensat que també parlava del Fons d’Art.